... nòmades...

... vius en un lloc...

... un dia, empaquetes les teves coses, i te'n vas a viure en un altre lloc... Al cap d'un temps, tornes a empaquetar, i marxes a viure en un lloc diferent... I ara, vius allí, però saps que és provisional.

... un dia empaquetaràs les teves coses de nou, i marxaras a viure... no saps exàctament on. Però tornaràs a canviar de lloc...

Com menys coses tinguis, menys paquets hauràs de fer. I així, anar fent, anar vivint...

Les tres fotografies són del viatge que va fer la meva tieta aquest estiu a Ladakh, una regió del nord de la Índia. Allí van conèixer un grup de nòmades.

El vídeo del final, és un fragment de la pel.lícula "El perro mongol". L'any passat, o l'altre, la vaig anar a veure, i em va agradar molt. Tracta d'una família de nòmades mongols. El troç que deixo, el recordo especialment.

BEGIJNHOF

Un dia que l’Assumpta, em va trobar una mica liada, cosint pedaços de roba (sóc cosidora novata) em va venir a donar un cop de mà, i des del seu blog encara em va ensenyar una mica millor la tècnica de cosir trocets de roba (gràcies!!!).

Avui li he dit que li dedicaria un post, i no puc esperar més. Així que aquí tens el teu post dedicat. Si no vas poder veure el lloc on eren les beguines a Bruges, jo te l’enseyo!! I a més, hi ha una foto d’una filadora (o algo per cosir...no sé molt què és... que ja saps que jo... de moment... Aquesta foto, la segona, és especialment dedicada!)

Aquest estiu, he estat a Bèlgica, i a Bruges, hi ha un raconet on vivien les beguines -beates- (no sé si encara n’hi ha alguna). Cap al s.XII hi havia dones que decidien anar a viure als beguinaris temporalment o per sempre. Eren llocs on portaven una vida espiritual, es dedicaven a estudiar, als treballs manuals, atendre gent, etc. En una època en què era difícil per una dona no dependre de cap home, ni de cap ordre religiosa, elles buscaven la llibertat i no feien cap mena de vot religiós concret, i vivien de la seva pròpia feina.

Tenia moltes ganes d’anar a visitar el Begijnhof de Bruges. Aquí en teniu unes fotos:

VIATJAR, CONÈIXER

Quan tenia 19 anys i just havent deixat la meva primera feina (finiquito en mano) tenia alguns dinerons estalviats i volia fer alguna “aventura”. Anar-me’n a Londres, sola, se’m va passar pel cap, però era massa aventura per al que jo sóc. Vaig decidir anar-me’n sola a passar un mes a un monestir de clausura de Burgos (però a l’hostal del monestir), ja que m'havien dit que estava en un lloc molt bonic.

Hi vaig arribar un dia de primavera. Carregada de llibres. De seguida hi vaig estar molt a gust. A la part de l’hostal, de moment, només hi estavem una noia que preparava unes oposicions i jo. El monestir estava perdut en un indret on només hi havia un parell o tres de cases. Jo em vaig presentar a les monges com una persona atea, demanant-los que, si no els feia res, a l’hora dels àpats (els hostes menjavem tots en una mateixa taula i la “mare superiora” ens feia companyia) no resaria, més que res, perquè tampoc en sabia.

En tot moment van mostrar un enorme respecte cap a mi i la meva condició d’“atea”, em van tractar amb molt de carinyo (és clar, tenia 19 anyets), i aquella “convivència” amb les monges va canviar radicalment la meva concepció “terrible” que tenia de les persones religioses. Els vaig agafar jo també, molt carinyo i respecte.

Està clar que no hi ha res com conèixer les persones per desfer-se de “prejudicis”, i també està clar que molts cops “el roce hace el cariño”. Em faria gràcia trobar algun escrit de quan vaig estar allí. Perquè vaig tenir moooolt temps per estar sola... passejar... llegir...estar sola...escoltar els cants gregorians de les monges... estar sola... disfrutar de les estrelles, el riu, el vent, el camp... i escriure sobre tot plegat. El buscaré.

EL TEMPLE DELS VUIT IMMORTALS

Ja vaig comentar, fa uns dies, que malgrat sentir i estar segurs que hem trobat un "tresor", i voler-lo compartir, no podem esperar que els altres sentin o pensin com nosaltres. Ni tan sols que tinguin cap interès en el nostre "tresor", o que el considerin com a tal.

Cada ú és lliure per trobar i decidir quins són els seus tresors.

A més, és molt difícil transmetre una informació, ja que cada receptor pot donar-li al missatge un significat diferent segons el seu punt de vista. Això crec que ha passat amb les filosofies espirituals i el missatge dels mestres espirituals.

De la Xina va sorgir el que per a molts és un "tresor": el Tao te Jing, un llibre que explica la filosofia del taoïsme i que s'atribueix a Lao-tse.

Quan vaig anar a la Xina, fa un parell d'anys, el vaig llegir TOT i no vaig entendre RES... (ejem, coses que passen... Ara que he llegit sobre altres filosofies espirituals, ho tornaré a intentar).

Aquí us deixo un parell de fotos del Temple dels Vuit Immortals, el més gran dels santuaris taoïstes, situat a la ciutat de Xian. Ens va encantar, vam passejar, vam descansar, tranquils, sols, només nosaltres i algún monjo o monja que ens vam creuar. I per acabar-ho d'adornar, la música d'una noia que tocava un instrument de corda des d'algun racó del temple.

********

il.lusió

Quan realitzes un viatge hi ha una sèrie d'ingredients que, per al meu gust, no hi poden faltar: curiositat, ganes de descobrir i conèixer, confiança en el propi viatge, estar obert a noves experiències i sobretot: il.lusió!!

"Cuando emprendimos la cruzada a Oriente, también entonces abordamos una empresa al parecer imposible, también entonces avanzamos a través de la oscuridad, sin rumbo determinado y sin las menores perspectivas. A pesar de ello, brillaba en nuestro corazón, más fuerte que cualquier realidad o cualquier posibilidad, la fe en el sentido y en la necesidad de nuestra aventura." (Pg57)

“Oriente, o, mejor dicho, nuestro Oriente no sólo era un país y un concepto geográfico, sino la patria y la juventud del alma, la inmensidad y la nada, el conjunto de todos los tiempos. Mi felicidad residía realmente en el mismo secreto que constituye la felicidad de los sueños: la libertad de vivir todo lo imaginable simultáneamente, sin cambiar el interior y el exterior, apartando el tiempo y el espacio como simples decorados. " (Pg.32)

"El viaje a Oriente", Hermann Hesse, ed. Oniro.

VIATGES D'AVENTURA (Bxta.)

L’altre dia, en un dels comentaris a un post del blog, algú em va dir que no és una persona aventurera.
Al diccionari diu que “aventura: és un empresa arriscada i de resultat dubtós”. Llavors la persona que em va dir que no era aventurera sí que ho és. Perquè és algú que s’ha atrevit a conèixer, endinsar-se, descobrir quelcom desconegut, malgrat els obstacles, els riscos i els dubtes que li poden aparèixer.

Em sembla que no cal sortir de casa per ser aventurer, la vida ja és sempre una aventura... o no és "una empresa arriscada i de resultat dubtós"?

Jo aquest any estic fent un “viatge d’aventura”, un viatge al fons, a l’interior i a les profunditats de no sé exàctament què. Tampoc sé què busco ni que hi trobaré. Però navego il.lusionada!. Si les fotografies d'un viatge són moments que deixes gravats, moments que pots mirar, recordar, ensenyar als altres, compartir. Doncs l'equivalent, en el meu viatge, és aquest blog. La punteta de l'iceberg.

I parlant de viatges d'aventura i d'icebergs, fa dos dissabtes, vam anar al Museu Marítim de Barcelona, a veure l’exposició “Atrapats al gel, la llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton”. Val la pena!!
Ja n’havia vist la pel.lícula a l’Imax fa mesos (encara la fan), però em sembla que m’ha impactat més l’exposició. M’ha emocionat. Les fotos: genials. L’aventura d’aquests homes, increíble. Per a mi, el més impressionant: el viatge i l’aventura interior que tots van viure. (per no allargar-me en explicacions i horairs: Museu/ Atrapats/ Imax/ Shackleton, estan linkats per qui li interessi més informació).
Aquí teniu el text de l’anunci que Shackleton va publicar el 1914 a la prensa britànica per reclutar la seva tripulació:

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

M. DELS JERÓNIMOS

Aquest estiu vam anar a Lisboa. Va ser un viatge plè d'encant que mai oblidaré.

És una ciutat molt bonica, amb un toc decadent que li dóna personalitat, romàntica, tranquil.la, senzilla... Allí el temps passa més a poc a poc. Les teulades color terra, l'aigua, el vent de l'atlàntic... I el menjar! boníssim, abundant i molt bé de preu!

Tot i que està plè de llocs preciosos per on passejar i perdre's, tant a la ciutat com als voltants ( el poble de Sintra és imprescindible), avui vull destacar el Monestir dels Jerónimos. Ens hi vam estar molta estona, voltant-lo, descansant, sentint-lo, disfrutant de la immensitat, l'espiritualitat, la calma...

Ja sabeu, m'agraden els monestirs. Per la profunditat... perquè pots sentir el teu interior, i a la vegada notar que ets a l'interior d'un lloc especial.

BUDAPEST (Bxta.)

Budapest capital d'Hungria és, com moltes grans ciutats, una barreja de passat, present i futur.

Intueixes el que va ser una ciutat de l'imperi Austro-Hungarès, passejant per amples avingudes vestides amb elegants i antigues mansions. Caminant per la vora del riu Danubi i el castell. I descansant a l'antiga cafeteria Gerbeud o l'esplèndid cafè New York.

Intueixes el pas de les grans guerres quan, de sobte, et trobes edificis on encara es veuen restes dels bombardejos. O t'endinses pel barri jueu convertit en un gueto durant la segona guerra mundial i visitant l'enorme i preciosa sinagoga (la més gran d'Europa), convertida en centre de detenció durant la guerra.

També intueixes una ciutat convertida al comunisme per obligació, amb austers edificis i botigues que es veuen "passades de moda". I has d'anar una mica a les afores, fins el parc de les estàtues per poder trobar "desterrats" símbols d'una dictadura que la ciutat ha volgut esborrar. Fins i tot sembla que les estàtues vulguin marxar corrents d'allí.

I com no, imprescindible un parèntesi en un dels magnífics balnearis que hi ha. Nosaltres vam triar, evidentment, el Gellért.

Va ser un viatge molt agradable, molt bonic, molt tranquil. I vam tenir la sensació d'haver-hi anat a temps, podent disfrutar una mica d'una certa decadència que tb intueixes que no durarà gaire, perquè es nota que tenen ganes de pulir la ciutat, com ha passat per exemple amb Praga i convertir-la, potser, en un conjunt de casetes que semblen sortides d'un pastís de sucre. Budapest és, de moment, més de veritat.

LaBruixoleta (direcció Est)

FRESCORETA XINESA (Bxta.)

La xafogor densa i els gegants de formigó gris, construits per personetes que treballen dia i nit, sota un cel de boira i contaminació, ens feien caminar lentament per aquell carrer de fang que enormes màquines excavadores removien i estretien a cada pas... ufff... existia realment??

Sí!! erem dins!! Envoltat de verds arbres que miren d'arribar al cel i que fan ombra als homes que juguen a escacs, i a tots aquells que passegen o s'hi queden per ballar... el monestir budista Wenshu Yuan, al nord de Xengdú, és un raconet d'aire fresc enmig de la gran ciutat.

Ens va encantar. Era com si nosaltres (dos occidentals) fóssim invisibles i ens poguéssim moure entre tothom, observant, sense que ningú ens veiés... Molt xulo.