EL VIATGE A LA FELICITAT

"El viatge a la felicitat", d' Eduard Punset ( ed. Destino) és un llibre molt interessant perquè tracta un tema (la felicitat) que poques vegades s'enfoca des d'un punt de vista científic. Potser això fa que en alguns moments sigui una mica dens i difícil d'entendre, però val la pena fer l'esforç, perquè està ple d'investigacions i descobriments molt curiosos (s'hi estigui o no d'acord).
Al final d'aquest viatge l'autor ens proposa "la fòrmula de la felicitat".

Els anteriors 5 posts d'aquest blog citen fragments del llibre que m'han semblat interessants, després dels quals hi afegeixo alguns comentaris personals.

És clar!!

"Els animals exposats a forts riscos inverteixen menys en manteniment i molt en reproducció, mentres que els organismes exposats a un nivell de risc petit actuen de la manera contrària.

Si es pregunta a la comunitat científica o a la gent del carrer per l'esdeveniment més singular i transcendent de tota la història de l'evolució, des de l'origen de la vida, pocs apuntaran la TRIPLICACIÓ DE L'ESPERANÇA DE VIDA ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS EN MENYS DE 200 ANYS. Sobtadament, l'espècie humana disposa de 40 anys adicionals després d'haver dut a terme les tasques reproductores. Mai no s'havia esdevingut res de semblant en cap espècie i molt menys en tan poc temps.

Lògicament, l'espècie -acomplertes les funcions reproductores- dedicarà esforços i recursos sense fi per omplir la bretxa del manteniment. Al costat de l'objectiu de la felicitat, o conjuntament amb ella, n'hi ha d'altres com la millora de la qualitat de vida i la seva prolongació."

"El viatge a la felicitat" Eduard Punset. Ed.Destino. Pg. 16-20.


Tenint en compte que els homínids van aparèixer fa uns 6 o 7 milions d'anys, i que fins fa uns 200 anys l'espècie humana tenia una esperança de vida d'uns 30-40 anys, portem molt de temps "vivint per sobreviure", una mica com la majoria dels animals: l'important és: menjar, reproduir-se, defensar el territori, procurar no ser eliminats. I molt poc temps (ni dos-cents anys!!!) aprenent a mantenir-nos.

ÉS CLAR!!! són milions d'anys tenint només temps per sobreviure vs. dos-cents anys tenint temps per mantenir-nos i procurar , a més, ser feliços.

Els nostres instints "animals" de milions d'anys són molt poderosos. Fins fa només 200 anys no teniem temps de buscar la felicitat (moltes persones de la Terra, encara no tenen temps actualement, per això tampoc es plantegen si són o no feliços).
Som uns inexperts buscadors de felicitat, per això anem tan perduts al respecte.
No sabem com es fa per ser feliç, però jo crec que algun dia: HO ACONSEGUIREM!!.... espero que no calguin molts milers d'anys més....

Labruixoleta, inexperta buscadora de felicitat, emprenent "el viatge".

Desaprendre

" Desaprendre la major part de les coses que ens han ensenyat és molt més important que aprendre'n de noves. El pesat farcell dels pensament i de les conviccions que no han estat sotmeses a l'anàlisi de l'experimentació i la comprovació és inversament proporcional als índex de felicitat.

Molt poques o cap de les receptes (per a la felicitat) produiran efecte sense la voluntat de deaprendre, de qüestionar les instruccions grupals, de no interferir en el que ja funciona i, finalment, de fer el que calgui perquè la por, en comptes de ser aclaparadora, sigui un estímul positiu"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.186-187

Realment, què important és desaprendre... i què difícil!! Tan aprenentatges socials com personals.


El més complicat és desfer associacions que hem après per experiència pròpia. Jo, per exemple, quan era petita en un accident de cotxe em vaig fracturar els dos fèmurs i 3 mesos estirada al llit sense poder-me moure em van "ensenyar" que els cotxes "són dolents". Desaprendre aquest aprenentatge segur que em faria més feliç. També podria intentar, com diu el llibre aconseguir que la por, en comptes de ser aclaparadora fós un estímul positiu, en tot cas només per fer-me prudent.

Potser el més difícil és desaprendre allò que ni tan sols som conscients que hem apres, o petites coses a les quals no donem importància (i potser la tenen)

Pel que fa a qüestionar les intstruccions grupals, és bàsic. No dic que calgui anar-hi en contra, però sí posar-les en dubte i analitzar-les.

La por

"La felicitat és l'absència de por. (pg.39 )

El problema de la por, necessària per sobreviure, rau en el fet que ni nosaltres ni la resta dels animals, amb algunes excepcions que veurem a continuació, calibrem amb precisió la resposta emocional que correspondria lògicament al grau d'amenaça. La reacció d'un gos que mor d'una aturada cardíaca al seu apartament, mentre els seus amos passegen pel carrer la nit de St Joan, és clarament desmesurada enfront de l'explosió d'un petard. (Pg.37)

És tan doolent no saber controlar les pròpies emocions com no tenir-ne cap.(pg.52)"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino.

Moments de felicitat

" En definir la felicitat com una emoció s'està suggerint que, com totes les emocions, és efímera i que, per tant, el primer a arribar a la meta de la infelicitat serà el que hagi pretès ser feliç contínuament. Com va dir Carl Gustav Jung, -fins i tot una vida feliç comporta una certa foscor i la paraula "feliç" perdria el seu sentit si no es veiés compensada per una certa tristesa-".

"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.78

Quantes vegades he dit o pensat: "com m'agradaria que aquest moment durés etèrnament...!!!". És una forma de desitjar que aquesta emoció, l'efímera felicitat, duri per sempre. Que bé aquests moments...

Altres vegades també he dit coses com ara: "durant aquella època vaig ser tan feliç...!! " . És una forma d'idealitzar el record que tinc d'una bona temporada. Segurament un període ple d'instants de felicitat. Però també probablement ple d'oblidats moments de foscor i tristesa, perquè no podria assegurar haver viscut una llarga època de felicitat segon a segon.

Així que suposo que sí, la felicitat són moments. Que bé haver-ne viscut... Que bé saber que en qualsevol moment arribarà el següent...!