perdre la por a caure

Un dia vam anar a esquiar amb una amiga. Tot i que jo ja havia esquiat un parell o tres de cops feia moltíssims anys, era com començar de zero. Ella era el primer cop que ho provava.

Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.

La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.

Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.

Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.

Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.

Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.

Definint-nos

Erem la força que fa que hi hagi una força
Erem una tonada que no se sap com deu ser, i així, segur que no
Erem responsables de fer això perquè no es fa
Erem a tot arreu
Erem un fonament nou, possible a cara o creu
Erem la folla improvització i sa partitura escrita quan encara no s’havien vist
Erem els discutidors de l’ametlla amarganta a cada plaça
Erem dels que trobavem recanvis a qualsevol mena de món, real
Erem de preguntar-ho tot
I amb aire d’estar sempre a prop del riure, a prop del plor

"Fragments de la cançó: Terminal b, Enric Casasses i Pascal Comelade."


Potser cal escoltar la lletra sencera. Potser perquè l’Enric Casasses va néixer al 51. Però em fa pensar en quan jo era petita. En pares, tiets, els seus amics, mestres. Cantants, poetes, actors … Quan eren joves i jo petita. En altres temps. I barrejat, penso en si ara, ja no són així. Ara, com sou?. I també em fa pensar en ara, i els joves, o els grans. O la gent de la meva edat, d’aquí 20, o 30 anys, com direm que erem? Com som?

ALLÒ

"Allò, que distingeix de les persones, als altres animals, és que aquests altres, si més no que se sàpiga, no tenen, res que pugui, de lluny, ni comparar-se, a la Mare dels Déus Desamparats, a la barca d’en Pere, a les Tres Creus, ni a la ruleta russa. Però passa, que no se sap, com ara les muntanyes, que sense dir-se res se senten i s’entenen bé les unes amb les altres, no tenen ulls i es coneixen de lluny (…)"


Escoltar la lletra d’aquesta cançó, d’Enric Casasses (Allò), m’ha fet pensar que una altra cosa que distingeix de les persones, als altres animals, és que els altres, que se sàpiga, no tenen la capacitat de, crear, un món, on les muntanyes es poden escoltar entre elles i conèixe’s.

Diuen que Déu ha creat a les persones a imatge i semblança seva. Però veient la gran capacitat creativa o creadora de les persones, que som capaces de donar vida a una muntanya i fer-la escoltar. Que som capaces de crear tot un món a imatge i semblança nostra…

… no serem les persones qui hem creat un Déu, a imatge i semblança nostra? Un ésser capaç de crear móns. De donar-li vida a tot. De ser allò ideal, amb unes capacitats tan extraordinàries com les que nosaltres, potser, intuïm, que tenim, o que podriem arribar a tenir o desnvolupar si ens ho proposéssim?

O és com diuen?... Hi ha persones a qui li han explicat l’existència de Déu, ja des de que són petits. A mi, des de petita, m’han explicat que Déu no existeix, però ja pel fet de parlar-ne, el fan existir d’una forma o altra. I em costa entendre. Però em segueix despertant interès. I em sorgeixen dubtes. Seguiré intentant descobrir…

paraula i moviment

la manera més salvatge / selvàtica i salvadora / de moure el cos, la manera / més subtil i muscular, / més a prop de la Matèria / Feta Font Perquè Font És, / el moviment del cos més / insultant de tots i, sí, / si vol, el més amorós / és la paraula i parlar



Enric Casasses (fragment de "La manera més salvatge")


I entre blocaires, als blocs, la paraula, pot ser la manera, de moure, i remoure-ho, tot, més.

Creure i no creure, tot alhora.

Aquest any, es veu que l’esquimalet li ha dit a la seva mare que "els Reis, no existeixen”. “Ah, no? I qui porta els regals?”. I ell, amb la mateixa seguretat amb què afirmava la primera frase li ha contestat “que, bé, que els regals els porten els Reis igualment”.

I just ahir, quan anaven a veure arribar els Reis (que vénen d’Orient) pel riu, casualment, se’ls van trobar, molt abans que arribéssin, per un carrer on no hi havia gent, i van tenir la sort i la il.lusió de poder-los parlar i donar-los la carta allí mateix. I res, que després de parlar amb els Reis, que ja hi eren, se n'anaven a veure'ls arribar, pq és clar, arriben pel riu...

Un dia, algú em va dir que havia llegit un article, que deia que a les persones que creuen en Déu, els passa algo semblant a això que els passa als nens amb els Reis. Que saben que no existeix, i creuen que existeix, a la vegada.

Jo personalment, no hi estic d’acord, pq estic convençuda que, hi ha gent que creu en Déu amb la seguretat i la certesa que existeix. També hi ha qui té la certesa que no existeix. Però segurament sí que hi ha molta gent que està al límit, dins una opció on creus i no creus tot alhora. Jo mateixa, en algun moment, m’he trobat en aquest punt, i és curiós, però és així.