Aquell edifici té la meva edat. Acabat de construir, hi vaig anar a viure, quan només tenia uns mesos d’edat. I per això, els veïns de tota la vida, de tant en tant, em pregunten quants anys tinc. Per saber quant temps porten vivint allí. Aquells veïns m’han vist crèixer, i encara que no els explico massa de mi, es veu que intueixen. Per això fa uns dies, aquella veïna em va dir que si no em trobava bé i em feia mal l’esquena, anés a visitar una senyora que ella coneix.
Es veu que és una senyora molt gran, a punt de jubilar-se i marxar. Que ja no agafa clients nous, però que ella li demanaria el favor. Fa uns preus bons, perquè sovint hi té gent aprenent, i si no et fa res, doncs tens un massatge i pagues menys. I es veu que és una dona cega. Això em va cridar l’atenció.
Com aquest estiu em vaig fer un massatge i em va agradar tant, vaig acceptar. Ho vam aconseguir, i l’altre dia ja hi vaig anar. Anar sola a un pis sense conèixer massa res, m’inquietava una mica. Però si ella m’ho recomanava, hi confiava. Em va obrir la porta un noi. Molt jovenet. Deuria ser l’aprenent. Em va acompanyar fins una sala molt senzilla. Vaig estirar-me, i mentre esperava que algú vingués, anava mirant el terra pel forat de la camilla.
Llavors vaig sentir veus. Salutacions. La dona i el noiet. Em vaig tornar a deixar caure, i sense fer-me cap pregunta, van començar. Algú destapava l’ampolleta d’oli, l’escalfava a les seves mans i em va començar a fer fregues. Em van semblar olis calents. Però no, era l’escalfor de les mans. La podia notar fins l’interior del meu cos. Suposava que era la dona cega. Podia notar la seva força traspassant-ho tot.
I de sobte, els seus dits van començar a buscar. Jo no m’acabava de relaxar sentint la mirada d’ells dos a la meva pell. Estava molt pendent de tot allò que passava. Aquelles mans calentes i segures, s’aturaven just on ho havien de fer. Però només buscaven. Llavors vaig sentir que deia, “Vinga, ara tu. Busca. On hi té el mal?”. Jo només els veia els peus. Vaig suposar que el noiet agafava oli i va començar.
Eren unes mans del tot diferents. Més fredes. Més insegures. No s’atrevia a fer-me mal. Només em tocava amb la punta dels dits. Anava amunt i avall i no sabia on s’havia d’aturar. I de seguida va dir: “no ho sé, no veig res...”. Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”.
En aquell moment notava la mirada de tres persones sobre la meva esquena. La del noiet amb els ulls tancats. La de la dona cega. I la meva. I de seguida vaig sentir com el noiet ho començava a veure clar. Però de sobte va sonar el timbre. Ella li va dir: “deu ser la F., vés tu i fes-li sol el massatge, ja la coneixes. Jo em quedo aquí, amb ella”.
Quan el noiet va marxar, la senyora va baixar molt la llum. Ja no podia veure pràcticament res. Vaig tancar els ulls. Només estavem ella i jo. Ara sí que començava el massatge. En un moment donat, em va fer tant de mal, que no sabia si riure o plorar, però no vaig gosar dir res. De seguida em va dir: “si necessites plorar, fes-ho. Ara que, riure també va bé”. Vaig al.lucinar, era com si em llegís el pensament. Instintivament vaig necessitar aixecar el cap per mirar-la i veure quina cara feia. Però just va fer força sobre la meva espatlla i no em va deixar. “Si vols veure’m, estigues quieta, tanca els ulls”.
Passada la sorpresa dels primers segons, per fi, vaig començar a deixar-me portar. No hi havia llum, jo tenia els ulls tancats, ella era cega. Però ens podiem mirar. Ens vèiem. Ens comunicavem. El meu cos li deia coses i ella ho entenia. I ella em transmetia informació a través de les seves mans. És difícil explicar el llenguatge del cos, perquè no és el de les paraules. Però estavem del tot coordinades i compenetrades, això sentia jo.
Calor, fred. Dolor, pressió, formigueig. Tensió, més pressió, massa dolor, les mans alfuixant per no fer-me més mal. Aturar-se en el lloc perfecte. Estar-hi estona. Deixar-me fer. Necessitar relaxar-me. Les mans més lentes, més suaus. Notar que algú t’està mirant amb el tacte. Que vol saber quins problemes tens. I et vol ajudar. I aquella calor, i aquell moviment es van acabar convertint en un bàlsam que em va arribar fins i tot a l’ànima.
No m’allargo més per no fer interminable el post. Però va ser tota una experiència. És una llàstima que no la pugui tornar a veure més. Quan ja ens despediem, em va agafar la mà. No era per mirar. Em sembla que no li calia ni tocar per poder veure fins i tot el meu interior. Em va agafar la mà per dir-me algo. Vaig tancar els ulls. Ho vaig notar. Em va semblar entendre. Ens vam fer una abraçada càlida, de comiat. I me’n vaig anar.
Es veu que és una senyora molt gran, a punt de jubilar-se i marxar. Que ja no agafa clients nous, però que ella li demanaria el favor. Fa uns preus bons, perquè sovint hi té gent aprenent, i si no et fa res, doncs tens un massatge i pagues menys. I es veu que és una dona cega. Això em va cridar l’atenció.
Com aquest estiu em vaig fer un massatge i em va agradar tant, vaig acceptar. Ho vam aconseguir, i l’altre dia ja hi vaig anar. Anar sola a un pis sense conèixer massa res, m’inquietava una mica. Però si ella m’ho recomanava, hi confiava. Em va obrir la porta un noi. Molt jovenet. Deuria ser l’aprenent. Em va acompanyar fins una sala molt senzilla. Vaig estirar-me, i mentre esperava que algú vingués, anava mirant el terra pel forat de la camilla.
Llavors vaig sentir veus. Salutacions. La dona i el noiet. Em vaig tornar a deixar caure, i sense fer-me cap pregunta, van començar. Algú destapava l’ampolleta d’oli, l’escalfava a les seves mans i em va començar a fer fregues. Em van semblar olis calents. Però no, era l’escalfor de les mans. La podia notar fins l’interior del meu cos. Suposava que era la dona cega. Podia notar la seva força traspassant-ho tot.
I de sobte, els seus dits van començar a buscar. Jo no m’acabava de relaxar sentint la mirada d’ells dos a la meva pell. Estava molt pendent de tot allò que passava. Aquelles mans calentes i segures, s’aturaven just on ho havien de fer. Però només buscaven. Llavors vaig sentir que deia, “Vinga, ara tu. Busca. On hi té el mal?”. Jo només els veia els peus. Vaig suposar que el noiet agafava oli i va començar.
Eren unes mans del tot diferents. Més fredes. Més insegures. No s’atrevia a fer-me mal. Només em tocava amb la punta dels dits. Anava amunt i avall i no sabia on s’havia d’aturar. I de seguida va dir: “no ho sé, no veig res...”. Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”.
En aquell moment notava la mirada de tres persones sobre la meva esquena. La del noiet amb els ulls tancats. La de la dona cega. I la meva. I de seguida vaig sentir com el noiet ho començava a veure clar. Però de sobte va sonar el timbre. Ella li va dir: “deu ser la F., vés tu i fes-li sol el massatge, ja la coneixes. Jo em quedo aquí, amb ella”.
Quan el noiet va marxar, la senyora va baixar molt la llum. Ja no podia veure pràcticament res. Vaig tancar els ulls. Només estavem ella i jo. Ara sí que començava el massatge. En un moment donat, em va fer tant de mal, que no sabia si riure o plorar, però no vaig gosar dir res. De seguida em va dir: “si necessites plorar, fes-ho. Ara que, riure també va bé”. Vaig al.lucinar, era com si em llegís el pensament. Instintivament vaig necessitar aixecar el cap per mirar-la i veure quina cara feia. Però just va fer força sobre la meva espatlla i no em va deixar. “Si vols veure’m, estigues quieta, tanca els ulls”.
Passada la sorpresa dels primers segons, per fi, vaig començar a deixar-me portar. No hi havia llum, jo tenia els ulls tancats, ella era cega. Però ens podiem mirar. Ens vèiem. Ens comunicavem. El meu cos li deia coses i ella ho entenia. I ella em transmetia informació a través de les seves mans. És difícil explicar el llenguatge del cos, perquè no és el de les paraules. Però estavem del tot coordinades i compenetrades, això sentia jo.
Calor, fred. Dolor, pressió, formigueig. Tensió, més pressió, massa dolor, les mans alfuixant per no fer-me més mal. Aturar-se en el lloc perfecte. Estar-hi estona. Deixar-me fer. Necessitar relaxar-me. Les mans més lentes, més suaus. Notar que algú t’està mirant amb el tacte. Que vol saber quins problemes tens. I et vol ajudar. I aquella calor, i aquell moviment es van acabar convertint en un bàlsam que em va arribar fins i tot a l’ànima.
No m’allargo més per no fer interminable el post. Però va ser tota una experiència. És una llàstima que no la pugui tornar a veure més. Quan ja ens despediem, em va agafar la mà. No era per mirar. Em sembla que no li calia ni tocar per poder veure fins i tot el meu interior. Em va agafar la mà per dir-me algo. Vaig tancar els ulls. Ho vaig notar. Em va semblar entendre. Ens vam fer una abraçada càlida, de comiat. I me’n vaig anar.
