l'ànima: està en el cervell?

“En realidad, lo que vive es el genoma, no los individuos: la gallina es simplemente el instrumento de un huevo para llegar a tener otro huevo”. Ramón Nuñez (director de la Casa de las Ciencias, de A Coruña). ¿Somos el soporte instrumental del genoma humano? ¿Somos la pieza necesaria para la pervivencia de la fuerza de la vida?" Pg. 100-101

“El alma está en el cerebro”, Eduard Punset (ed.Aguilar).

Aquesta explicació, en primer lloc li treu importància a la pregunta: “és primer l’ou o la gallina?”... perquè sembla ser que a la base de tot plegat el primer és que la matèria viva no deixi mai d’existir. Sigui quina sigui la forma que prengui, i si li cal transformar-se o no. I si llegiu tot el llibre veureu que en tal de sobreviure, la matèria viva és capaç del que calgui. És "l'instint de la supervivència” .

Aquest llibre ja en el seu títol, inclou el concepte de l’ “ànima”... És possible que aquesta matèria viva estigui “habitada” per una “ànima” immaterial (com sembla ser que expliquen alguns mestres espirituals), independent, doncs, de la matèria i les seves lleis, i amb consciència pròpia? Anem a veure què ens expliquen:

“El mito del fantasma en la máquina: es la creencia de que las personas estamos habitadas por un alma inmaterial y que no puede reducirse al funcionamiento del cerebro. Esta es una idea muy antigua y enraizada." Pg.90

“Tendemos a ver un agente en las cosas, atribuimos alma incluso a las formas abstractas. Se trata de un instinto muy nuestro”. Carl Zimmer (divulgador científico, destaca como uno de los mejores ensayistas en el campo de la historia de la neuroanatomía). Pg.12-13

"En el siglo XVII se van localizando y ubicando cada una de las facultades del cerebro, antes llamadas “facultades del alma”. Pg.21

A los humanos nos gusta pensar que tenemos un cuerpo (que incluye un cerebro) y una mente o alma. Y nos encanta creer que esa mente, alma, o espíritu controla de algún modo nuestro cerebro, del mismo modo que una persona controla un ordenador. Sin embargo, lo cierto es que “todos los fenómenos que siempre hemos pensado que correspondían al alma (emociones, moralidad, razonamiento, percepción), consisten en actividades fisiológicas en tejidos cerebrales. La neurociencia demuestra que no se trata de que nosotros tengamos cerebro, sino de que nosotros somos nuestro cerebro”. Pg.90-91

Així doncs, jo diria que, llegint el llibre, podriem concloure que la consciència, la cognició, el pensament, les emocions, etc., no són possibles sense el nostre cervell i el nostre suport material (que som nosaltres mateixos). Per tant, em sembla entendre que més aviat ens expliquen que no, que no hi ha una existència conscient fora de la materia.

De totes formes no em quedo del tot convençuda, perquè no he trobat una definició prou clara del concepte: “ànima”. En el llibre vénen a dir que: les facultats que “sempre hem pensat” que corresponien a l’ànima: emocions, percepció, cognició, pensament, raonament... estan regides pel nostre cervell (tot i que també es té en compte la interacció i influència mútua amb l'entorn, i la capacitat de la ment d'influir en el propi cos). Però jo em pregunto: “qui ho ha pensat que això és l’ànima??”, em sembla que els mestres espirituals (experts estudiosos del tema de l'ànima i l'esperit) no en donen aquesta definició.

Son les facultats del cervell les facultats de l’ànima ? És l’ànima la « força de la vida » que es nombra al paràgraf del començament?. És, com proposen en aquest llibre, el mateix la ment i l’ànima? No existeix, doncs, l’ànima immaterial?

Segueixo tenint dubtes...

pensament crític

Avui en dia li donem tanta importància al món extern i material que sovint oblidem el nostre interior...

Hem DECIDIT que tenim certs drets, com per exemple: “la propietat privada”. Vigilem atentament que ningú ens prengui les “nostres” COSES, que ningú entri a la “nostra” CASA, tampoc volem que vingui massa gent al “nostre” TERRITORI... D’acord, som ANIMALS, i per això tenim un fort INSTINT territorial i protegim el que CREIEM que és nostre.

Però llegint “El alma está en el cerebro” d’Eduard Punset (Ed.Aguilar), he trobat una frase que m’ha fet pensar:

“El lavado de cerebro es la máxima invasión de la privacidad.” Pg.111

...Estem prou ATENTS al respecte?

**************************************************

El terme mig

Jo sóc una bruixoleta que sovint vaig perduda per la vida. L’agulla volta i volta com una boja i no sap on aturar-se. Però segueixo caminant (mentre vius res s’atura). I un dia, l’agulla apunta en una direcció, arribo a un lloc concret i tot té sentit. Llavors veig clar que inclús quan estava enmig de la boira i la foscor, aquells també eren moments importants i necessaris del meu recorregut. Per això, sovint és el meu futur (un cop hi arribo) el que em fa entendre el meu present i el meu passat.

“Las emociones son una especie de brújula que orienta en una cierta dirección, pero una brújula que siempre marca el Norte no sirve para nada. Las emociones están hechas para fluctuar, como la aguja de una brújula”. Daniel Gilbert (profesor de psicología de la Universidad de Harvard) (Pg.322). “Nuestras emociones y nuestros sentimientos nos ayudan a decidir, a convivir, a sobrevivir. Incluso la tristeza. (Pg. 171)

“El cerebro, de alguna manera, nos vuleve a colocar en el punto de partida, para que la sobreexcitación no nos desgaste o para que la depresión no nos amargue la existencia. Siempre volvemos a nuestro estado emocional común, pero como no somos conscientes ello, nunca lo tenemos en cuenta al imaginar cómo nos sentiremos. En definitiva, tenemos una incapacidad esencial para ponernos realmente en el lugar de la persona que vamos a ser”. (Pg 320-323)

"El alma está en el cerebro", Eduard Punset (Ed.Aguilar).

****************

Aquí deixo una cançó que m'agrada, que es titula "All good things come to and end", de Nelly Furtado. Lo bo té un final, però lo dolent també. Sovint quan tenim algo que ens fa feliç volem creure que durarà sempre, i quan és algo dolent, pensem que mai ens en sortirem. Però el terme mig és el que millor li va al nostre cos i a la nostra ment (o sigui a nosaltres), i pel que es veu, tard o d'hora hi arribem.

LA VIDA, al final (bxta.)

... últimament el fantasma de la mort torna a volar per la meva vida ... apareix per diferents racons... (ho dic fluixet perquè no em senti) ... perquè quan arriba, de seguida se m’enganxa. Se’m fica dintre, dintre, es converteix en tristesa i només tinc una forma de fer-lo sortir: plorant...

... este any he estat molt contenta perquè a l’agost no me’n vaig recordar del dia que et vas morir. I tampoc vaig estar trista estos nadals. Vaig passar-los molt feliç... què bé, tat?...

...tota la meua vida junts, i tan curta que va ser la despedida. Però mira, he estat més de dos anys sense poder recordar la resta de la vida, només me’n recordava de la despedida, només notava que ja no estaves... Però ara ja fa temps que porto dins meu los bons moments, tot lo que me vas ensenyar de la teua forma de ser. Jo formo part de tu, com tu de mi... Ara fa temps que estic contenta...

... ahir vaig estar a la Casa del Tíbet, hi anava un lama tibetà (em feia molta il.lusió!!!, tu eres ateu, ja ho sé, però sempre vas ser respectuós i mai me vas dir què havia de creure jo). Pos jústament parlava de la “Mort”. Desconec la filosofia budista, i en molts moments me perdia...

... i en los moments que me perdia pensava que era bonic parlar de la mort en aquell puesto tan bonic, envoltats de colors, de llums, de flors, de bones olors, i d’un ambient tranquil. El lama estava content i mos contagiava la naturalitat i la tranquil.litat...

... me’n vaig recordar dels dies de la despedida. Les flors que vam comprar quan vas arribar a casa. La teua pel.lícula preferida que vaig estar a temps de trobar-la i la vam poder veure els tres, què bonica. Dels teus somnis, la teua il.lusió d’anar a viure al camp i tenir el teu hortet. El descobriment del que és important a la vida i el que no ho és tant com ens pensem. I jo vaig tenir la sort d’estar al teu costat i poder-ho escoltar...

... los últims massatges, les abraçades, los bessitos. I el dia que em vas fer el millor regal que em podies fer, (a part de la vida) , preguntar-me com és que t’estimo tant...

... vam passar bons moments, inclús los dies de despedida. Tat? Ara casi sempre me’n recordo dels bons moments, i home dels dolents també, però dels que vam passar durant tota la vida. Perquè tu i jo sempre hem estat junts a la vida. Aquells també van ser dies de la nostra vida... al final...

...I és la vida el que m’agrada notar. I quan apareix el fantasma de la mort, que és la meva tristesa per algú que ja no hi és, doncs ploro, ploro una mica, o ploro molt, o ploro desesperada, i així el fantasma va sortint, de llàgrima en llàgrima...

EL TEMPLE DELS VUIT IMMORTALS

Ja vaig comentar, fa uns dies, que malgrat sentir i estar segurs que hem trobat un "tresor", i voler-lo compartir, no podem esperar que els altres sentin o pensin com nosaltres. Ni tan sols que tinguin cap interès en el nostre "tresor", o que el considerin com a tal.

Cada ú és lliure per trobar i decidir quins són els seus tresors.

A més, és molt difícil transmetre una informació, ja que cada receptor pot donar-li al missatge un significat diferent segons el seu punt de vista. Això crec que ha passat amb les filosofies espirituals i el missatge dels mestres espirituals.

De la Xina va sorgir el que per a molts és un "tresor": el Tao te Jing, un llibre que explica la filosofia del taoïsme i que s'atribueix a Lao-tse.

Quan vaig anar a la Xina, fa un parell d'anys, el vaig llegir TOT i no vaig entendre RES... (ejem, coses que passen... Ara que he llegit sobre altres filosofies espirituals, ho tornaré a intentar).

Aquí us deixo un parell de fotos del Temple dels Vuit Immortals, el més gran dels santuaris taoïstes, situat a la ciutat de Xian. Ens va encantar, vam passejar, vam descansar, tranquils, sols, només nosaltres i algún monjo o monja que ens vam creuar. I per acabar-ho d'adornar, la música d'una noia que tocava un instrument de corda des d'algun racó del temple.

********