Tot i que el llibre de l'Osho que tinc a mitges, m'apassiona, em
costa posar-m´hi. Deu ser la calor... I quan això passa, és que ha
arribat el moment de posar-me la robadestiu
O sigui que allí passaré la major part de l'estiu.
8 de juliol del 2013
19 de juny del 2013
Yoga, Ciencia i Creença
Aquest dissabte és el "Barcelona Yoga Day", que es celebra al parc de l'Estació del Nord, amb activitats relacionades amb el ioga, massatges, activitats per nens, menjar vegetarià etc. Aquí deixo l'enllaç.I en motiu d'aquest dia, copio un fragment d'un llibre de l'Osho que m'estic llegint aquests dies i que m'agrada molt.
La ciencia dice: no creas, duda tanto como puedas. Pero tampoco tengas creencias en contra porque ir contra algo es, de alguna forma, una clase de creencia. Puedes creer en Dios, puedes creer en el concepto de no-Dios. Puedes decir que Dios existe, con una actitud fanática; puedes de cir exactamente lo contrario -que Dios no existe- con el mismo fanatismo. Los teístas, los ateos, todos son creyentes y la creencia no pertenece al plano de la ciencia. "Ciencia" quiere decir experimentar algo, eso que existe por sí mismo; no se necesita de ninguna creencia. El Yoga es existencial, experimental, experiencial. No se requiere ninguna creencia, no se necesita de fe alguna, solamente el valor de experienciar.
Creer es fácil porque no se te pide que hagas nada; solamente es un vestido superficial, un decorado. Algo que pudes dejar de lado cuando quiereas. El Yoga no es una creencia. Por eso es difícil, arduo, y a veces parece imposible. Llegarás a la Verdad, pero no a través de la creencia, sino a través de tu propia experiencia, de tu propia realitzación.
El Yoga no es una filosofía, no es una religión. No es algo sobre lo que pudas pensar. Es algo que tendrás que ser.
Osho "Yoga: la Ciencia del Alma".
La ciencia dice: no creas, duda tanto como puedas. Pero tampoco tengas creencias en contra porque ir contra algo es, de alguna forma, una clase de creencia. Puedes creer en Dios, puedes creer en el concepto de no-Dios. Puedes decir que Dios existe, con una actitud fanática; puedes de cir exactamente lo contrario -que Dios no existe- con el mismo fanatismo. Los teístas, los ateos, todos son creyentes y la creencia no pertenece al plano de la ciencia. "Ciencia" quiere decir experimentar algo, eso que existe por sí mismo; no se necesita de ninguna creencia. El Yoga es existencial, experimental, experiencial. No se requiere ninguna creencia, no se necesita de fe alguna, solamente el valor de experienciar.
Creer es fácil porque no se te pide que hagas nada; solamente es un vestido superficial, un decorado. Algo que pudes dejar de lado cuando quiereas. El Yoga no es una creencia. Por eso es difícil, arduo, y a veces parece imposible. Llegarás a la Verdad, pero no a través de la creencia, sino a través de tu propia experiencia, de tu propia realitzación.
El Yoga no es una filosofía, no es una religión. No es algo sobre lo que pudas pensar. Es algo que tendrás que ser.
Osho "Yoga: la Ciencia del Alma".
19 de març del 2013
Jesucrist, no és dels cristians
Jo deuria tenir uns 30 anys quan vaig començar a considerar que era possible que Jesucrist, hagués existit de veritat.
Tres o quatre anys més tard, vaig començar a llegir el Nou Testament, ajudada per un professor de teologia. (alguns comentaris sobre aquella lectura van ser posts d'aquest bloc). No sabria explicar el per què, però aquelles lectures, em van deixar amb la sensació que el Nou Testament, tenia quelcom especial. Una força intensa per fer moure la gent (en la direcció que fós). No és un llibre "qualsevol".
Avui no tinc cap mena de dubte, que Jesucrist, va existir. I que no va ser una persona "qualsevol". Enllaçant amb l'anterior post, puc dir que, segons la meva opinió, va ser el que jo considero un Mestre. Inclús, preferiria dir: un Gran Mestre.
El Cristianisme, i d'aquí diferents branques que n'han sorgit per interpretar les seves ensenyances, com per exemple el catolicisme, sempre han estat la meva font d'informació sobre Jesucrist. No dubto que siguin una molt bona font.
Però n'hi ha d'altres.
Jo ara estic interessada en les mil.lenàries ensenyances dels ioguis de la Índia. Ells, també reconeixen Jesucrist com un Gran Mestre. Però l'interpreten d'una altra forma. Potser l'essència és la mateixa, però les formes són unes altres. I a mi em resulten més properes i entenedores.
Jesucrist no és dels Cristians. Budha, no és dels Budistes.
9 de març del 2013
els primers somnis
Diuen que el "Mestre" arriba quan l'alumne està preparat.
L'altre dia em preguntava, quan se'm va despertar l'interès per trobar un "mestre". I poso mestre entre cometes, pq no vull dir un professor, sinó un mestre en un sentit més "espiritual" (per dir-ho d'alguna manera).
Els primers records que tinc més presents, són de quan tenia uns 18 anys, quan vaig començar a llegir llibres com "Las enseñanzas de Don Juan", d'en Castaneda, o "Mujer chamán" de la Lynn Andrews. Que em feien somiar amb la possibilitat de trobar xamans que, en algun bosc perdut enmig del món, em guiéssin en un viatge espiritual. També alguns llibres sobre Zen, en aquella època, em fèien desitjar l'arribada d'un Mestre a la meva vida.
Però en el fons, crec que les primeres influències vénen d'abans. Hi ha molta literatura, moltes pel.lícules, on els protagonistes estàn guiats o són ajudats per "Mestres", i de fet, quan era petita, i vaig veure "La guerra de las Galaxias", ja somiava la possibilitat de trobar algun dia algú com en Yoda, el gran Mestre Jedi.
I
L'altre dia em preguntava, quan se'm va despertar l'interès per trobar un "mestre". I poso mestre entre cometes, pq no vull dir un professor, sinó un mestre en un sentit més "espiritual" (per dir-ho d'alguna manera).
Els primers records que tinc més presents, són de quan tenia uns 18 anys, quan vaig començar a llegir llibres com "Las enseñanzas de Don Juan", d'en Castaneda, o "Mujer chamán" de la Lynn Andrews. Que em feien somiar amb la possibilitat de trobar xamans que, en algun bosc perdut enmig del món, em guiéssin en un viatge espiritual. També alguns llibres sobre Zen, en aquella època, em fèien desitjar l'arribada d'un Mestre a la meva vida.
Però en el fons, crec que les primeres influències vénen d'abans. Hi ha molta literatura, moltes pel.lícules, on els protagonistes estàn guiats o són ajudats per "Mestres", i de fet, quan era petita, i vaig veure "La guerra de las Galaxias", ja somiava la possibilitat de trobar algun dia algú com en Yoda, el gran Mestre Jedi.
I
6 de març del 2013
4 anys. "Budes gegants"
L'últim post que vaig guardar al blog, era del 5 de març de 2009, "Budes gegants".
I avui, 6 de març de 2013, em fa gràcia copiar un fragment del llibre que llegeixo: "Anandamayí, Su vida, su sabiduría", de Richard Lannoy (L'Anandamayí, és qui surt al vídeo que vaig penjar l'altre dia). Concretament un troç del llibre, que m'ha fer recordar aquell últim post dels "Budes gegants".
"Un santo es como un árbol. No llama a nadie, ni tampoco rechaza a nadie. Da refugio a todo el que se preocupa por llegar, sea hombre, mujer, niño o animal. Si te sientas debajo de un árbol, te protegerá de las inclemencias del tiempo, del sol abrasador y del chaparrón, y te dara flores y frutos. Importa poco al árbol si es un ser humano o un pájaro quien prueba su fruta, su producto está allí para quien lo coja. Y lo último pero no lo menos importante, el árbol se da a sí mismo. ¿Cómo?. El fruto contiene la semilla para nuevos árboles semejantes a él. Por eso, al sentarte bajo un árbol encuentras refugio, sombra, flores, fruta, y a su debido tiempo llegarás a conocer tu Sí. Por eso digo, refugiaos a los pies de los santos y los sabios, acercaos a ellos y encontraréis todo lo que necesitáis".
I avui, 6 de març de 2013, em fa gràcia copiar un fragment del llibre que llegeixo: "Anandamayí, Su vida, su sabiduría", de Richard Lannoy (L'Anandamayí, és qui surt al vídeo que vaig penjar l'altre dia). Concretament un troç del llibre, que m'ha fer recordar aquell últim post dels "Budes gegants".
"Un santo es como un árbol. No llama a nadie, ni tampoco rechaza a nadie. Da refugio a todo el que se preocupa por llegar, sea hombre, mujer, niño o animal. Si te sientas debajo de un árbol, te protegerá de las inclemencias del tiempo, del sol abrasador y del chaparrón, y te dara flores y frutos. Importa poco al árbol si es un ser humano o un pájaro quien prueba su fruta, su producto está allí para quien lo coja. Y lo último pero no lo menos importante, el árbol se da a sí mismo. ¿Cómo?. El fruto contiene la semilla para nuevos árboles semejantes a él. Por eso, al sentarte bajo un árbol encuentras refugio, sombra, flores, fruta, y a su debido tiempo llegarás a conocer tu Sí. Por eso digo, refugiaos a los pies de los santos y los sabios, acercaos a ellos y encontraréis todo lo que necesitáis".
28 de febrer del 2013
5 de març del 2009
BUDES GEGANTS
Diuen que es reconeix a un Buda perquè només la seva presència, senzillament el fet de ser-hi a prop, inclús potser observar-lo, ja et tranquil.litza, i t'omple d'una agradable sensació de benestar...
Per l'equilibri d'un ésser que es manté ben arrelat en contacte amb la Terra i alhora s'eleva fins acariciar el Cel...
Diuen que es reconeix a un Buda per la perfecció de la seva serenitat, la lluminositat que irradia la seva figura i la pau que emana...
Fa uns dies vaig sentir una persona que deia que sempre havia tingut la sensació que "els arbres, són budes reencarnats...".
24 de febrer del 2009
voltant pels blocs
Quarts de set de la tarda.
Tinc la tarda lliure. No puc veure el carrer, però sento que em crida.
Com si pogués començar a olorar la primavera, menys fred, més llum, els dies que s’allarguen.
No sé exàctament què vull fer, però m’agradaria sortir.
I les sensacions que m’arriben des d’un carrer que no puc veure em fan pensar en la primavera de l’any passat. Una tarda com la d’avui, potser aniria a la piscina, o a voltar per les botigues, i entraria a l’FNAC, o una altra llibreria i potser m’enduria un llibre que després podria comentar a “labruixoleta”.
O potser en tornar de la piscina em posaria a llegir i subratllar un llibre, i d’algun fragment que m’agradés, per la nit en faria un post.
Des d’abans de l’estiu que no llegeixo cap llibre. Cap. I si aprofito la tarda d’avui i n’enceto algun dels que tinc damunt la taula? Avui em vindria de gust. Bells temps.
Però m’endinso en els blocs i de sobte, quarts de deu, i d’onze.
M’he passat la tarda voltant pels blocs. I ja m’agrada perquè també feia temps que no m’hi estava tanta estona una tarda, entre setmana, atrapada dins la blocesfera.
I ara, me’n vaig a sopar, que l’Elevanda, m’espera.
Tinc la tarda lliure. No puc veure el carrer, però sento que em crida.
Com si pogués començar a olorar la primavera, menys fred, més llum, els dies que s’allarguen.
No sé exàctament què vull fer, però m’agradaria sortir.
I les sensacions que m’arriben des d’un carrer que no puc veure em fan pensar en la primavera de l’any passat. Una tarda com la d’avui, potser aniria a la piscina, o a voltar per les botigues, i entraria a l’FNAC, o una altra llibreria i potser m’enduria un llibre que després podria comentar a “labruixoleta”.
O potser en tornar de la piscina em posaria a llegir i subratllar un llibre, i d’algun fragment que m’agradés, per la nit en faria un post.
Des d’abans de l’estiu que no llegeixo cap llibre. Cap. I si aprofito la tarda d’avui i n’enceto algun dels que tinc damunt la taula? Avui em vindria de gust. Bells temps.
Però m’endinso en els blocs i de sobte, quarts de deu, i d’onze.
M’he passat la tarda voltant pels blocs. I ja m’agrada perquè també feia temps que no m’hi estava tanta estona una tarda, entre setmana, atrapada dins la blocesfera.
I ara, me’n vaig a sopar, que l’Elevanda, m’espera.
19 de febrer del 2009
perdre la por a caure
Un dia vam anar a esquiar amb una amiga. Tot i que jo ja havia esquiat un parell o tres de cops feia moltíssims anys, era com començar de zero. Ella era el primer cop que ho provava.
Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.
La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.
Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.
Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.
Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.
Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.
Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.
La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.
Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.
Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.
Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.
Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.
10 de gener del 2009
Definint-nos
Erem la força que fa que hi hagi una força
Erem una tonada que no se sap com deu ser, i així, segur que no
Erem responsables de fer això perquè no es fa
Erem a tot arreu
Erem un fonament nou, possible a cara o creu
Erem la folla improvització i sa partitura escrita quan encara no s’havien vist
Erem els discutidors de l’ametlla amarganta a cada plaça
Erem dels que trobavem recanvis a qualsevol mena de món, real
Erem de preguntar-ho tot
I amb aire d’estar sempre a prop del riure, a prop del plor
"Fragments de la cançó: Terminal b, Enric Casasses i Pascal Comelade."
Potser cal escoltar la lletra sencera. Potser perquè l’Enric Casasses va néixer al 51. Però em fa pensar en quan jo era petita. En pares, tiets, els seus amics, mestres. Cantants, poetes, actors … Quan eren joves i jo petita. En altres temps. I barrejat, penso en si ara, ja no són així. Ara, com sou?. I també em fa pensar en ara, i els joves, o els grans. O la gent de la meva edat, d’aquí 20, o 30 anys, com direm que erem? Com som?
Erem una tonada que no se sap com deu ser, i així, segur que no
Erem responsables de fer això perquè no es fa
Erem a tot arreu
Erem un fonament nou, possible a cara o creu
Erem la folla improvització i sa partitura escrita quan encara no s’havien vist
Erem els discutidors de l’ametlla amarganta a cada plaça
Erem dels que trobavem recanvis a qualsevol mena de món, real
Erem de preguntar-ho tot
I amb aire d’estar sempre a prop del riure, a prop del plor
"Fragments de la cançó: Terminal b, Enric Casasses i Pascal Comelade."
Potser cal escoltar la lletra sencera. Potser perquè l’Enric Casasses va néixer al 51. Però em fa pensar en quan jo era petita. En pares, tiets, els seus amics, mestres. Cantants, poetes, actors … Quan eren joves i jo petita. En altres temps. I barrejat, penso en si ara, ja no són així. Ara, com sou?. I també em fa pensar en ara, i els joves, o els grans. O la gent de la meva edat, d’aquí 20, o 30 anys, com direm que erem? Com som?
9 de gener del 2009
ALLÒ
"Allò, que distingeix de les persones, als altres animals, és que aquests altres, si més no que se sàpiga, no tenen, res que pugui, de lluny, ni comparar-se, a la Mare dels Déus Desamparats, a la barca d’en Pere, a les Tres Creus, ni a la ruleta russa. Però passa, que no se sap, com ara les muntanyes, que sense dir-se res se senten i s’entenen bé les unes amb les altres, no tenen ulls i es coneixen de lluny (…)"
Escoltar la lletra d’aquesta cançó, d’Enric Casasses (Allò), m’ha fet pensar que una altra cosa que distingeix de les persones, als altres animals, és que els altres, que se sàpiga, no tenen la capacitat de, crear, un món, on les muntanyes es poden escoltar entre elles i conèixe’s.
Diuen que Déu ha creat a les persones a imatge i semblança seva. Però veient la gran capacitat creativa o creadora de les persones, que som capaces de donar vida a una muntanya i fer-la escoltar. Que som capaces de crear tot un món a imatge i semblança nostra…
… no serem les persones qui hem creat un Déu, a imatge i semblança nostra? Un ésser capaç de crear móns. De donar-li vida a tot. De ser allò ideal, amb unes capacitats tan extraordinàries com les que nosaltres, potser, intuïm, que tenim, o que podriem arribar a tenir o desnvolupar si ens ho proposéssim?
O és com diuen?... Hi ha persones a qui li han explicat l’existència de Déu, ja des de que són petits. A mi, des de petita, m’han explicat que Déu no existeix, però ja pel fet de parlar-ne, el fan existir d’una forma o altra. I em costa entendre. Però em segueix despertant interès. I em sorgeixen dubtes. Seguiré intentant descobrir…
7 de gener del 2009
paraula i moviment
la manera més salvatge / selvàtica i salvadora / de moure el cos, la manera / més subtil i muscular, / més a prop de la Matèria / Feta Font Perquè Font És, / el moviment del cos més / insultant de tots i, sí, / si vol, el més amorós / és la paraula i parlar
Enric Casasses (fragment de "La manera més salvatge")
I entre blocaires, als blocs, la paraula, pot ser la manera, de moure, i remoure-ho, tot, més.
6 de gener del 2009
Creure i no creure, tot alhora.
Aquest any, es veu que l’esquimalet li ha dit a la seva mare que "els Reis, no existeixen”. “Ah, no? I qui porta els regals?”. I ell, amb la mateixa seguretat amb què afirmava la primera frase li ha contestat “que, bé, que els regals els porten els Reis igualment”.
I just ahir, quan anaven a veure arribar els Reis (que vénen d’Orient) pel riu, casualment, se’ls van trobar, molt abans que arribéssin, per un carrer on no hi havia gent, i van tenir la sort i la il.lusió de poder-los parlar i donar-los la carta allí mateix. I res, que després de parlar amb els Reis, que ja hi eren, se n'anaven a veure'ls arribar, pq és clar, arriben pel riu...
Un dia, algú em va dir que havia llegit un article, que deia que a les persones que creuen en Déu, els passa algo semblant a això que els passa als nens amb els Reis. Que saben que no existeix, i creuen que existeix, a la vegada.
Jo personalment, no hi estic d’acord, pq estic convençuda que, hi ha gent que creu en Déu amb la seguretat i la certesa que existeix. També hi ha qui té la certesa que no existeix. Però segurament sí que hi ha molta gent que està al límit, dins una opció on creus i no creus tot alhora. Jo mateixa, en algun moment, m’he trobat en aquest punt, i és curiós, però és així.
27 de desembre del 2008
23 de desembre del 2008
l'esperit esborrador
quan ja has escrit i esborrat dos posts en un dia, vol dir que en comptes de l'esperit nadalenc, se t'ha ficat dins l'esperit esborrador.
així que millor no fer un escrit molt llarg, per si les mosques, i limitar-se a desitjar que passeu uns bons dies de festa!
(els comentaris esborrats, queden amb mi, com sempre, aquests mai desapareixen del tot)
21 de desembre del 2008
Anar-se preparant...
Que els Nadals ens agradin o no, ens facin o no il.lusió... no tinc prou clar que depengui dels Nadals en si... O sí?... Perquè són de les poques festes que, sovint, ja tens ganes que s'hagin acabat.
Què deu fer que de vegades fan mandra o inclús provoquen tristesa? Potser que fer un regal, que trobar-te amb la gent que t'estimes i ser feliç, és algo que no ens agrada del tot que ens ho marquin unes dates determinades.
Però vaja, sigui com sigui, la qüestió és que arriben, i se'ns creuin o no, tampoc és qüestió de quedar-se amb els braços creuats.
A mi, sincerament, em fa il.lusió trobar-me amb la família i els amics. I com no tots vivim al mateix lloc, aviat, tocarà volar. Així que em començaré a preparar...
19 de desembre del 2008
17 de desembre del 2008
15 de desembre del 2008
La força, pels braços.
Hi ha coses que ens "hipnotitzen".
És com si de sobte la consciència quedés en un estat més aviat de semi-consciència. La mirada es perd en una profunditat infinita. Sembla que mires un punt fix. Però mires i no mires. Com si allò que veus entrés dins el teu cos i et deixés embadalida.
No et mous, però experimentes.
I experimentes però no et mous.
T'has quedat com hipnotitzat i no pots deixar de mirar-sentir, allò que t'hipnotitza.
Això, recordo que em va passar un matí, o una tarda, a les festes de la Mercè. Fa anys. Després dels gegants, un munt de colles tocaven els tambors. I jo, allí parada mirava com tocaven i com anaven passant.
I en algún moment, es van aturar. Els tenia molt a prop. Tocant enormes tambors. Fent força amb els braços. Cap a baix. I aquell braços fent força, sense parar, em van hipnotitzar. Tota jo estava paralitzada, però podia sentir la força o el formigueig o les vibracions, o no sé què, passejant pels meus braços, amb força, amunt i avall.
És com que t'imagines avançant una mica, agafant aquell tambor, aquells pals, i començant a fer-lo sonar. És com si els braços ho demanen. Ho necessiten. Ho envegen. Ho poden sentir.
No sabria com explicar-ho millor, perquè estava mig hipnotitzada...
És com si de sobte la consciència quedés en un estat més aviat de semi-consciència. La mirada es perd en una profunditat infinita. Sembla que mires un punt fix. Però mires i no mires. Com si allò que veus entrés dins el teu cos i et deixés embadalida.
No et mous, però experimentes.
I experimentes però no et mous.
T'has quedat com hipnotitzat i no pots deixar de mirar-sentir, allò que t'hipnotitza.
Això, recordo que em va passar un matí, o una tarda, a les festes de la Mercè. Fa anys. Després dels gegants, un munt de colles tocaven els tambors. I jo, allí parada mirava com tocaven i com anaven passant.
I en algún moment, es van aturar. Els tenia molt a prop. Tocant enormes tambors. Fent força amb els braços. Cap a baix. I aquell braços fent força, sense parar, em van hipnotitzar. Tota jo estava paralitzada, però podia sentir la força o el formigueig o les vibracions, o no sé què, passejant pels meus braços, amb força, amunt i avall.
És com que t'imagines avançant una mica, agafant aquell tambor, aquells pals, i començant a fer-lo sonar. És com si els braços ho demanen. Ho necessiten. Ho envegen. Ho poden sentir.
No sabria com explicar-ho millor, perquè estava mig hipnotitzada...
10 de desembre del 2008
reposar
seguint els bons consells de tots, si les paraules no surten, no passa res, hi puc anar pensant, puc deixar-les reposar, puc escriure-les en un altre lloc i esperar, puc expressar-me d'una altra forma...
Hi ha moltes opcions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
