Labruixoleta

canvis, vent i moviment

2009-04-21T15:57:00.006+02:00

M'assec al sofà i m'hi acabo estirant. Fa un sol preciós i m'agrada mirar per la finestra. El cel tan blau, i algún núvol que s'hi passeja tranquil.lament.

Es pot notar la primavera. Època de canvis. De moviments. I de sobte, un raig de sol entra i fa brillar algun objecte que hi ha en un moble. Encuriosida i enlluernada, m'hi apropo, l'agafo i torno a estirar-me al sofà.

És la petita brúixola. Torna a estar en moviment. Curiosa brúixola que no sempre marca el nord. Mentre la miro, penso que aviat farà un any que vaig decidir tancar els llibres. Uns llibres que donaven sentit a aquest bloc. Que el van fer néixer, i créixer. I que ara estan en una maleta, en algún altre lloc...

Em dec haver endormiscat perquè de sobte, un cop de vent, obre la finestra i fa caure un altre objecte darrera meu. Em giro. El paraigua. Tancat.

El recullo del terra. I amb el paraigua i la brúixola a la mà, tanco la finestra. Sembla que vol ploure. El temps canvia constament. Veig les fulles dels arbres movent-se, les flors també. El vent les inclina en la mateixa direcció...

L'Elevanda va marxar de viatge i fa temps que no en sé res. Bufa el vent. Gira la brúixola... Potser és hora d'obrir el paraigua i sortir a fer un vol. Em poso a escriure un parell de cartes, tinc ganes de visitar algú...

PENA

2009-04-20T23:34:00.003+02:00

Quan sents pena per algú, l'acabes fent sentir "penós". Igual si sentim pena per nosaltres mateixos i ens acabem sentint "penosos, o que fem pena".

Crec que, inclús en la tristesa, hi ha sentiments molt més "bonics" que la pena. I dic "bonic" per no dir "útil", que potser sona massa pragmàtic per a un sentiment. Però la tristesa compartida, les ganes d'ajudar a resoldre un problema, l'intent de fer sentir algú més bé, l'empatia, o la simpatia, o el carinyo o l'amor o l'afecte, o... Hi ha tantes coses que per al meu gust són millors que la pena...

fusions, confusions

2009-04-18T11:30:00.004+02:00

Ja m'ha arribat a casa el nou catàleg de l'IKEA.

En lletres molt grans es llegeix "CASA TEVA, EL TEU REGNE".

I en lletres petites, a sota de REGNE, hi posia "benvingut a la República Independent de casa teva".

La imatge protagonista és un enorme sofà. O un llit. No sabria dir què és exàctament. Potser un sofà-llit. De color rosa. Però amb un coixí i una manteta de color negre.

Tampoc em queda clar què considera IKEA que és casa meva. Un regne, o una república. Potser un regne-republicà.

PLOU I FA SOL

2009-04-16T13:20:00.003+02:00

Aquest matí, la senyora d'Hisenda estava simpàtica, el senyor del banc molt amable, el Sol radiant. I jo estava gris, m'havia d'aguantar les ganes de plorar. Els problemes se'm feien una muntanya i l'havia de pujar sentint un pes molt gran.

Quan els problemes s'han anat solucionant, jo estava tranquil.la i radiant. I el cel s'ha posat gris i no s'ha aguantat les ganes de plorar. Xàfec de primavera.

Ara ha tornat a sortir el Sol. I la muntanya de problemes i el pes tan gran, s'estàn evaporant, igual com l'aigua que mulla i fa brillar els carrers de la ciutat.

Plou i fa Sol, les bruixoletes, dinen.

2009-04-12T22:28:00.002+02:00

o en altres moments de la vida

2009-03-29T22:37:00.003+02:00

Sobre el tema de la idea del “bé i el mal”. Un tema molt relatiu, segons el meu punt de vista.

La relació “causa-efecte”/ “acció-reacció”. Que sovint, tampoc estan tan clares.

I el lligam entre tot plegat, que ha donat lloc al famós mètode del “dolent-càstig” (+sentiment de culpa), i el “bo-recompensa”, a l’hora d’aprendre a viure, o d’educar, o de socialitzar…

Sobre tot plegat, podria escriure un post llarguíssim.

Sobretot quan hi ha coses de la vida que no m’agraden, i acabo pensant que la “vida” m’ha “castigat”, potser perquè dec haver fet algo mal fet? potser perquè sóc dolenta?.

I també quan, en canvi, hi ha coses de la vida que m’agraden, i senzillament acabo pensant que ha estat gràcies a un “cop de sort”.

BUDES GEGANTS

2009-03-05T00:33:00.005+01:00

Diuen que es reconeix a un Buda perquè només la seva presència, senzillament el fet de ser-hi a prop, inclús potser observar-lo, ja et tranquil.litza, i t'omple d'una agradable sensació de benestar...

Per l'equilibri d'un ésser que es manté ben arrelat en contacte amb la Terra i alhora s'eleva fins acariciar el Cel...

Diuen que es reconeix a un Buda per la perfecció de la seva serenitat, la lluminositat que irradia la seva figura i la pau que emana...

Fa uns dies vaig sentir una persona que deia que sempre havia tingut la sensació que "els arbres, són budes reencarnats...".

voltant pels blocs

2009-02-24T22:36:00.000+01:00

Quarts de set de la tarda.

Tinc la tarda lliure. No puc veure el carrer, però sento que em crida.

Com si pogués començar a olorar la primavera, menys fred, més llum, els dies que s’allarguen.

No sé exàctament què vull fer, però m’agradaria sortir.

I les sensacions que m’arriben des d’un carrer que no puc veure em fan pensar en la primavera de l’any passat. Una tarda com la d’avui, potser aniria a la piscina, o a voltar per les botigues, i entraria a l’FNAC, o una altra llibreria i potser m’enduria un llibre que després podria comentar a “labruixoleta”.

O potser en tornar de la piscina em posaria a llegir i subratllar un llibre, i d’algun fragment que m’agradés, per la nit en faria un post.

Des d’abans de l’estiu que no llegeixo cap llibre. Cap. I si aprofito la tarda d’avui i n’enceto algun dels que tinc damunt la taula? Avui em vindria de gust. Bells temps.

Però m’endinso en els blocs i de sobte, quarts de deu, i d’onze.

M’he passat la tarda voltant pels blocs. I ja m’agrada perquè també feia temps que no m’hi estava tanta estona una tarda, entre setmana, atrapada dins la blocesfera.

I ara, me’n vaig a sopar, que l’Elevanda, m’espera.

perdre la por a caure

2009-02-19T23:43:00.001+01:00

Un dia vam anar a esquiar amb una amiga. Tot i que jo ja havia esquiat un parell o tres de cops feia moltíssims anys, era com començar de zero. Ella era el primer cop que ho provava.

Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.

La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.

Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.

Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.

Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.

Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.

Definint-nos

2009-01-10T01:49:00.002+01:00

Erem la força que fa que hi hagi una força
Erem una tonada que no se sap com deu ser, i així, segur que no
Erem responsables de fer això perquè no es fa
Erem a tot arreu
Erem un fonament nou, possible a cara o creu
Erem la folla improvització i sa partitura escrita quan encara no s’havien vist
Erem els discutidors de l’ametlla amarganta a cada plaça
Erem dels que trobavem recanvis a qualsevol mena de món, real
Erem de preguntar-ho tot
I amb aire d’estar sempre a prop del riure, a prop del plor

"Fragments de la cançó: Terminal b, Enric Casasses i Pascal Comelade."

Potser cal escoltar la lletra sencera. Potser perquè l’Enric Casasses va néixer al 51. Però em fa pensar en quan jo era petita. En pares, tiets, els seus amics, mestres. Cantants, poetes, actors … Quan eren joves i jo petita. En altres temps. I barrejat, penso en si ara, ja no són així. Ara, com sou?. I també em fa pensar en ara, i els joves, o els grans. O la gent de la meva edat, d’aquí 20, o 30 anys, com direm que erem? Com som?

ALLÒ

2009-01-09T00:54:00.000+01:00

"Allò, que distingeix de les persones, als altres animals, és que aquests altres, si més no que se sàpiga, no tenen, res que pugui, de lluny, ni comparar-se, a la Mare dels Déus Desamparats, a la barca d’en Pere, a les Tres Creus, ni a la ruleta russa. Però passa, que no se sap, com ara les muntanyes, que sense dir-se res se senten i s’entenen bé les unes amb les altres, no tenen ulls i es coneixen de lluny (…)"

Escoltar la lletra d’aquesta cançó, d’Enric Casasses (Allò), m’ha fet pensar que una altra cosa que distingeix de les persones, als altres animals, és que els altres, que se sàpiga, no tenen la capacitat de, crear, un món, on les muntanyes es poden escoltar entre elles i conèixe’s.

Diuen que Déu ha creat a les persones a imatge i semblança seva. Però veient la gran capacitat creativa o creadora de les persones, que som capaces de donar vida a una muntanya i fer-la escoltar. Que som capaces de crear tot un món a imatge i semblança nostra…

… no serem les persones qui hem creat un Déu, a imatge i semblança nostra? Un ésser capaç de crear móns. De donar-li vida a tot. De ser allò ideal, amb unes capacitats tan extraordinàries com les que nosaltres, potser, intuïm, que tenim, o que podriem arribar a tenir o desnvolupar si ens ho proposéssim?

O és com diuen?... Hi ha persones a qui li han explicat l’existència de Déu, ja des de que són petits. A mi, des de petita, m’han explicat que Déu no existeix, però ja pel fet de parlar-ne, el fan existir d’una forma o altra. I em costa entendre. Però em segueix despertant interès. I em sorgeixen dubtes. Seguiré intentant descobrir…

paraula i moviment

2009-01-07T23:33:00.008+01:00

la manera més salvatge / selvàtica i salvadora / de moure el cos, la manera / més subtil i muscular, / més a prop de la Matèria / Feta Font Perquè Font És, / el moviment del cos més / insultant de tots i, sí, / si vol, el més amorós / és la paraula i parlar

Enric Casasses (fragment de "La manera més salvatge")

I entre blocaires, als blocs, la paraula, pot ser la manera, de moure, i remoure-ho, tot, més.

Creure i no creure, tot alhora.

2009-01-06T19:43:00.005+01:00

Aquest any, es veu que l’esquimalet li ha dit a la seva mare que "els Reis, no existeixen”. “Ah, no? I qui porta els regals?”. I ell, amb la mateixa seguretat amb què afirmava la primera frase li ha contestat “que, bé, que els regals els porten els Reis igualment”.

I just ahir, quan anaven a veure arribar els Reis (que vénen d’Orient) pel riu, casualment, se’ls van trobar, molt abans que arribéssin, per un carrer on no hi havia gent, i van tenir la sort i la il.lusió de poder-los parlar i donar-los la carta allí mateix. I res, que després de parlar amb els Reis, que ja hi eren, se n'anaven a veure'ls arribar, pq és clar, arriben pel riu...

Un dia, algú em va dir que havia llegit un article, que deia que a les persones que creuen en Déu, els passa algo semblant a això que els passa als nens amb els Reis. Que saben que no existeix, i creuen que existeix, a la vegada.

Jo personalment, no hi estic d’acord, pq estic convençuda que, hi ha gent que creu en Déu amb la seguretat i la certesa que existeix. També hi ha qui té la certesa que no existeix. Però segurament sí que hi ha molta gent que està al límit, dins una opció on creus i no creus tot alhora. Jo mateixa, en algun moment, m’he trobat en aquest punt, i és curiós, però és així.

tot un any

2008-12-27T14:34:00.029+01:00

l'esperit esborrador

2008-12-23T20:41:00.002+01:00

quan ja has escrit i esborrat dos posts en un dia, vol dir que en comptes de l'esperit nadalenc, se t'ha ficat dins l'esperit esborrador.

així que millor no fer un escrit molt llarg, per si les mosques, i limitar-se a desitjar que passeu uns bons dies de festa!

(els comentaris esborrats, queden amb mi, com sempre, aquests mai desapareixen del tot)

Anar-se preparant...

2008-12-21T12:34:00.005+01:00

Que els Nadals ens agradin o no, ens facin o no il.lusió... no tinc prou clar que depengui dels Nadals en si... O sí?... Perquè són de les poques festes que, sovint, ja tens ganes que s'hagin acabat.

Què deu fer que de vegades fan mandra o inclús provoquen tristesa? Potser que fer un regal, que trobar-te amb la gent que t'estimes i ser feliç, és algo que no ens agrada del tot que ens ho marquin unes dates determinades.

Però vaja, sigui com sigui, la qüestió és que arriben, i se'ns creuin o no, tampoc és qüestió de quedar-se amb els braços creuats.

A mi, sincerament, em fa il.lusió trobar-me amb la família i els amics. I com no tots vivim al mateix lloc, aviat, tocarà volar. Així que em començaré a preparar...

Elevanda

2008-12-19T22:49:00.004+01:00

Aquesta nit l'Elevanda ha sortit a passejar sota les estrelles.

Caminava cap al llac on es banyava aquest estiu.

Per quedar-se allí una estona, abans d'anar a dormir.

I la Carme, l'ha vist, i n'ha fet un dibuix preciós.

volar

2008-12-17T14:37:00.002+01:00

La força, pels braços.

2008-12-15T23:40:00.003+01:00

Hi ha coses que ens "hipnotitzen".

És com si de sobte la consciència quedés en un estat més aviat de semi-consciència. La mirada es perd en una profunditat infinita. Sembla que mires un punt fix. Però mires i no mires. Com si allò que veus entrés dins el teu cos i et deixés embadalida.

No et mous, però experimentes.

I experimentes però no et mous.

T'has quedat com hipnotitzat i no pots deixar de mirar-sentir, allò que t'hipnotitza.

Això, recordo que em va passar un matí, o una tarda, a les festes de la Mercè. Fa anys. Després dels gegants, un munt de colles tocaven els tambors. I jo, allí parada mirava com tocaven i com anaven passant.

I en algún moment, es van aturar. Els tenia molt a prop. Tocant enormes tambors. Fent força amb els braços. Cap a baix. I aquell braços fent força, sense parar, em van hipnotitzar. Tota jo estava paralitzada, però podia sentir la força o el formigueig o les vibracions, o no sé què, passejant pels meus braços, amb força, amunt i avall.

És com que t'imagines avançant una mica, agafant aquell tambor, aquells pals, i començant a fer-lo sonar. És com si els braços ho demanen. Ho necessiten. Ho envegen. Ho poden sentir.

No sabria com explicar-ho millor, perquè estava mig hipnotitzada...

reposar

2008-12-10T14:32:00.005+01:00

seguint els bons consells de tots, si les paraules no surten, no passa res, hi puc anar pensant, puc deixar-les reposar, puc escriure-les en un altre lloc i esperar, puc expressar-me d'una altra forma...

Hi ha moltes opcions.

(i no puc)

2008-12-09T15:18:00.001+01:00

... voldria...

... dir...

... tantes ...

... coses ...

connectar, desconnectar

2008-12-05T22:05:00.002+01:00

Arribo. Sense encendre el llum, poso en marxa l’estufa d’infrarrojos que a més de calor, desprèn una llum ataronjada que m’agrada.

Com l’habitació és petita es va escalfant de seguida. I ara encenc el cremador d’olis, i barrejo unes gotes d’essència de taronja amb unes gotes de canyella.

La làmpra de sal, també desprèn una llum ataronjada molt més agradable que la del radiador.

La música suau emet unes vibracions relaxants. Desconnecto.

Connecto.

Ara, importa allò que es veu amb els ulls tancats. Mires, i les imatges, van passant. Sents el cos. Respiració. Batecs de cor. Escalfor, dolor. Relaxació, tensió. Alleujament, fred. Escoltes, sense fer servir l’oïda. Sents les vibracions. La música, altre cop. I els pensaments, si hi són, tampoc s’aturen. Res s’atura. Tot es mou

Jugant, en xinès

2008-11-30T21:40:00.001+01:00

Tot i que fa molt fred i tinc moltes ganes de pujar a casa, passo de llarg de la porteria i baixo fins el restaurant xinès. No tinc ganes de cuinar. Entro, i passo de llarg pel llarg passadís plè de taules fins arribar al final. Millor demano menjar per emportar.

I mentre me’l preparen em diuen que segui en una cadira. Davant, al fons de tot, l’avi xinès fa números, l’àvia s’ho mira immòbil. Cambrers amunt i avall. A la dreta la tele, i a l’esquerra, al meu costat, un nen i una nena xinesos d’uns tres o quatre anys estàn assaguts a les tronetes que hi ha a la paret i que fan servir per si algun petit va a sopar allí.

Mirant a l’infinit, els dos nens, repeteixen tota l’estona la mateixa frase en xinés. Tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona, el mateix. Amb un to de veu que tb mira a l’infinit. Deu ser algun joc. Però de sobte, la nena, baixa de l’alta cadira, i sense deixar de repetir el mateix, ho diu cada cop més fort, fa un parell de salts davant meu, diria que sense ni veure’m, i torna al seu lloc. Sembla que ha sentit un impuls. Un impuls d’algo més. No sé exàcatament de què, però, de més.

Me la quedo mirant, i quan em veu, comença a tenir vergonya i mentre encrara repeteixen el mateix, va girant i girant el cap i quan girant no en té prou intenta amagar el cap darrera el nen. Per no fer-li passar més vergonya torno a mirar la tele. Però ara, ja ens hem captat tots tres.

Al cap d’uns segons, els torno a mirar. Ara mentre segueixen repetint allò en xinès, tots dos giren el cap avergonyits, però se’ls dibuixa un somriure. Comença el joc. Deixo de mirar-los, i quan ho torno a fer, fan veure que tenen vergonya i riuen. Cada cop repeteixen les paraules més fort. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. I ara, el moment, fins la següent mirada es converteix en una espera alegre, i la mirada sobtada, en un esclat de rialles.

Estan tan esverats que de sobte, l’avi xinès, es gira i, també en xinés, intueixo que els està renyant pel xivarri que fan. Perquè es calmin i l’avi no s’enfadi (per culpa meva) deixo de mirar-los i miro la tv, però pel el xiuxiueig de riures ofegats que sento, sé que ells sí que em miren i que estan esperant. Però no els torno a mirar.

Em criden, ja està el menjar. M’aixeco, pago. I sé que no puc marxar sense una última mirada. Així que els faig un últim somriure de despedida, ells me’l tornen. I mentre passo de llarg altre cop pel costat de totes les taules, i fins que arribo a la porta, els torno a sentir, cada cop més fluixet, tornant a repetir el mateix, el mateix, el mateix, amb el to monòton del començament.

Festa a ca la NÚR

2008-11-28T15:59:00.005+01:00

Aquests dies l'Elevanda estava molt contenta i il·lusionada perquè sabia que a casa la NÚR hi ha festa d'inauguració del piset. I com és una elefanta d'allò més presumida s'ha pintat les ungles de les potes, s'ha fet neteja de cutis i permanent a les pestanyes, per estar ben guapa el dia de la festa.

Ja fa un parell de dies que totes dues anem amunt i avall perquè la festa ja ha començat i ens hi escapem cada cop que podem, que és molt divertit i hi ha un munt de menjar boníssim i de tot!

Uns dies abans, ella ja rondava per l'habitacioneta, ajudant a preparar la festa. I com han passat més estona juntes, la NÚR, que és una artista, ha fet aquest dibuix de l'Elevanda, que li ha quedat preciós!!!

AUTISME I CONNEXIONS

2008-11-25T00:01:00.008+01:00

Una nit, en un sopar, no sé d'on venia la conversa ni cap on anava, vaig dir que "jo, amb els nens amb autisme, connecto tan bé".

En un altre post, ja vaig comentar els bons records que guardo d'uns mesos en què vaig tenir la gran sort de conèixer 4 nens amb autisme (de fet tres nens i una nena, de 5 anys), i les bones sensacions que tenia estant amb ells.

Aquella nit, en aquell sopar, uns amics es van quedar sorpresos amb allò que acabava de dir, s'ho van guardar, i al cap d'uns mesos, pel meu aniversari, em van regalar un llibre: "MARÍA Y YO", de Miguel Gallardo. L'autor és el pare de María, una nena (o una noia, ara no recordo l'edat), amb autisme, i el llibre explica un viatge que fan a l'estiu i com, ella, a través dels dibuixos que el seu pare fa, enten millor el món que l'envola i això la tranquil.litza i la fa estar contenta.

Em va fer molta il.lusió el detall que van tenir, recordant la meva frase, tot i que el llibre, ja me l'havia regalat la meva cosina una mica abans. Un altre llibre que també em va agradar molt, on el protagonista és un noi amb autisme, i que ha agradat a tothom que m'ha dit que l'ha llegit, és "El curiós incident del gos a mitjanit", de Mark Haddon.

Total, que en el virtual món blogaire on connectem amb altra gent des de la distància, a través d'un ordinador, i malgrat tot, no crec que ningú dubti de les bones connexions que s'acaben creant, i de l'enorme quantitat d'emocions i sentiments que s'experimenten, estic segura que ningú dubtarà que en el contacte amb nens petits, malgrat tinguin autisme, es poden compartir moltíssimes emocions, molt intenses, i s'estableixen connexions molt properes i una comunicació molt especial, encara que no hi hagi comunicació verbal. Perquè els nens que jo vaig conèixer no deien ni una paraula.

HATHA IOGA

2008-11-21T21:25:00.004+01:00

Després de tenir el llibre "Autobiografía de un Yogui" damunt la taula un mesos (més aviat tancat), he decidit que una altra opció pel que fa al ioga, és practicar-lo jo mateixa.

Diferents centres, i horaris, i tipus de ioga. La feina m'obliga a triar en funció dels horaris.

Hatha ioga. És el que es centra en les asanes (postures). Potser no és el tipus que més m'atreu, però per començar, aprendre a fer les diferents postures crec que és una bona base.

Primera classe de prova. Veig que es tracta de fer una sèrie d'estiraments (Així en fred. Miro d'anar amb compte) per després fer una postura determinada (tela marinera les postures, encara vaig més amb compte). Però com som poques i les altres ja en saben més, la professora em vigila i procura que ho faci bé i no em faci mal. Això m'agrada.

Si el ioga serveix (entre altres coses) per prendre consciència del propi cos, l'objectiu queda assolit de seguida. La tensió i les limitacions que sento en cada estirament em fa centrar molt en mi mateixa. Redescobreixo músculs i articulacions. El mal, fa que tota la meva consciència esitgui centrada en el cos. Crec que podria dir que en aquells moments només sóc el meu cos, totes les altres coses del món, desapareixen.

Després de fer algunes postures, ens estirem per començar la relaxació del final de la classe. Jo ja em noto relaxada des del principi, suposo que els estiraments han alliberat molta de la tensió acumulada al cos. La profe posa música suau i afluixa la llum. Em pensava que faria una estona de relaxació dirigida i que ens aniria dient coses, però no, deixa que soni la música.

El mar. Onades que van i vénen. Ara, agraeixo que la professora no parli i no hagi d'estar atenta a les paraules de ningú. Sembla que el meu cos està més receptiu i sento les vibracions de la música gairebé com un massatge suau. Sensacions corporals i prou.

Surto contenta de la classe. Repetiré.

"JO, QUAN SIGUI GRAN..."

2008-11-17T22:14:00.004+01:00

L’altre dia algú em va dir que una nena molt petita li va dir que “ella de gran volia ser…” (ara no recordo què era…). Tampoc recordo què volia ser jo quan era tan petita, però em va fer gràcia perquè jústament aquest cap de setmana, he trobat un diari que escrivia quan tenia uns 15 anys. Hi havia una pàgina amb una llista de coses, encapçalada per la frase: “quan sigui gran vull…:”

M’ha fet gràcia trobar la llista de coses que un dia vaig dir (o vaig somiar) que faria, pq tot i que la majoria no les he fet, veig que algunes, encara hi són, latents, i de tant en tant es desperten.

No sé què pensaria la meva “jo” de 15 anys, si veiés que vaig tan endarrerida. Perquè si quan tens 15 anys la gent de 20, et semblen mooolt grans, a hores d’ara, jo ja sóc grandíssima...

Però lo bo que té “ser gran”, és que un cop ho ets, ja és per tota la vida. Així que encara no estic fora de plaç.

NOMÉS UNA PREGUNTA

2008-11-15T23:52:00.004+01:00

Fa temps vaig veure per la tele un reportatge on un grup de persones feien un viatge fins Dharamsala per poder veure al Dalai Lama, i em vaig quedar amb la idea que cada un d'ells podia fer-li una pregunta. Només una. No tinc clar si això és realment així.

Suposo que influenciada pels seminaris budistes on vaig anar fa dies, l'altre dia vaig tenir un somni estrany.

Estava com perduda per l'espai, brillaven un munt d'estrelles dins la foscor. I jo esperava per poder fer-li la pregunta al Dalai Lama. Em sentia molt desorientada perquè no sabia què preguntar, perquè tampoc sé gaire res sobre budisme, i només una pregunta... Em preguntava què preguntar.

De sobte el tenia davant meu i la pregunta va sortir sola. Li vaig preguntar: "si vosté pogués trobar-se a Buda un sol cop, i fer-li una única pregunta, ell, que li contestaria?".

Ell va respondre'm una cosa sense parlar, mentre somreia. (si no us sap greu, em guardo la resposta per a mi). I em vaig despertar.

Només recordo aquest troç de somni (si és que va ser més llarg, no ho sé), però el recordo molt clar. Algún dia hi he pensat. Això de només poder fer una pregunta, suposo que val la pena aprofitar i fer-la el dia que ja saps moltes coses sobre el tema, i has tingut molts dubtes, i has trobat moltes respostes, per poder tenir només una única pregunta. No sé...

AMMA

2008-11-12T01:06:00.003+01:00

El curs passat em vaig llegir alguns llibres que parlaven de mestres espirituals. Una de les característiques que la gent atribueix a aquesta gent que dediquen la seva vida al creixement espiritual o a les ensenyances, és que transmeten com una mena de bona vibració, o d’energia especial. Com si només la seva presència ja et remogués no sé exàctament què.

Tenia molta curiositat per trobar-me davant d’una d’aquestes persones. Havia sentit parlar d’una senyora, Sri Mata Amritanandamayi Devi (més coneguda amb el nom d’Amma), que hi ha qui la considera una persona “il·luminada”. O sigui algú que sembla que arriba a un nivell de consciència espiritual diferent, especial. Difícil explicar-ho quan encara no ho entenc molt.

Es veu que només amb una abraçada seva, ja pots notar tot de sensacions molt fortes. L’any passat va venir a Barcelona. Hi ha qui em va dir que va tenir reaccions emocionals intenses, i hi ha qui em va dir que no va notar res. Jo no vaig tenir interès en anar-hi, però aquest any ha tornat i sentia curiositat. Avui l’he anat a veure.

Hi anava una mica escèptica. Però ja m’estava bé, perquè sense massa expectatives he pensat que si realment sentia algo especial, és que ho transmet, i no és pas que jo hi vagi predisposada. Abans de començar a abraçar a la gent, ha estat un parell d’hores parlant, cantant i meditant. La veritat és que s’ha creat un ambient especial, perquè la gent portava com un bon rotllo tranquil, i era d’estar a gust. Jo m’hi he sentit molt bé i m’he relaxat molt. Però només amb la seva presència no he notat res fora de lo normal (potser era demanar massa).

I pel que fa a l’abraçada, tot i haver arribat relatívament aviat pq ens van dir que calia agafar número i fer cua per això de l’abraçada, ens han comentat que pel número que teniem, segurament, l’abraçada ens tocaria cap a les 3 de la matinada…………

Massa tard. Segueixo sense saber què transmet l’Amma amb una abraçada. Potser l’any vinent…

XERTA I BOU

2008-11-09T21:33:00.002+01:00

Anant amb el cotxe cap a Xerta, a l’esquerra muntanyes: els ports de Beseit, i a la dreta un riu: l’Ebre. I més a prop, llargues fileres de tarongers, i el canal.

Vam aparcar els cotxes entre el riu i el canal. L’aigua tranquil.la d’un i l’altre, era un mirall d’un cel que s’anava tornant rosat, mentre la lluna feia estona que ja s’hi banyava.

Els carrers del poble estaven buits, però la llum groguenca de les faroles els feia acollidors. I al carrer de l’Àngel, en un número imparell, la casa on havien viscut els meus besavis. Ens vam aturar a mirar-la per fora, perquè ja no coneixem als nous habitants.

Eren les festes del poble, per això no hi havia gent als carrers, estava tothom a la Plaça Major. Allí ja sonava la música de l’orquestra, tothom anava amunt i avall. Encara vam trobar lloc a les grades de fusta. Els joves ja estaven tots a baix, esperant que sortíssin les vaquetes. Un cop van començar, va ser divertit perquè no semblava que ningú patís molt, les vaquetes no feien por, i els joves tampoc, així que no crec que elles s’ho passéssin malament.

El Bou embolat, que en realitat és l’embolada de la vaca fandanguera era a les nou, però ho van avançar a les 8. L’esquimaleta petita volia saber què mengen els bous i jo no ho sabia massa. Ella em va dir “pos los tocinos s’ho mingen tot perquè són molt llèpols!”. I mira, nosaltres, per no ser menys, també ens en vam anar a berenar. No ens vam quedar a l’embolat de la vaca.

Mentre anavem cap al bar, un home li va preguntar a un altre a quina hora era el ball, “home, quan s’acabe lo fútbol!” (suposo que també pel futbol havien avançat la vaca embolada a les 8).

Unes hores més tard, vaig pensar que si les festes tenien en compte el partit del barça, segurament al ball, tothom es va divertir molt, i qui sap, potser es van quedar ballant fins les 6:0 h. …

Nota: el títol del post és un anagrama fet amb Labruixoleta. Sobra una “L” que representa la “L” de pràctiques que porto a l’hora de fer anagrames.

el paraigua transparent

2008-11-08T00:16:00.004+01:00

Quan en menys d'una setmana escrius un parell de posts impossibles, i n'esborres un...mmmm... cal mirar què està passant.

He anat a buscar la brúixola i... el que em temia... boira.

En aquests casos, cal escampar la boira un parell de dies (i no esborrar-ne cap).

Demà toca obrir el paraigua i posar-se a volar. Aquest cop però, agafaré el paraigua transparent, perquè així la pluja no el pugui veure i no es pensi que ha de posar-se a ploure.

I qui sap... si al vent li dóna per bufar cap al sud, i ho fa prou fort com per arrossegar-me uns 200 km... potser arribo a una platja. Potser ho faig abans que hi arribi la pluja, que en l'últim mig any, m'ha boicotejat tots els intents d'anar-hi, des del primer dia que ho vaig voler fer.

I si a la platja, aquest cop tampoc hi arribo. És igual. Al sud, també hi ha un iglú, amb tres esquimals, dos d'ells molt petits, la seva companyia és una entrada d'aire fresc i carinyós sempre.
Bon cap de setmana a tothom!

"¡HOLA!", i "Adéu".

2008-11-06T18:52:00.002+01:00

Quan vaig entrar a la sala d’espera, només hi havia una altra senyora.

“Hola, bona tarda.” “Bona tarda.” Jo vaig optar per no fer res, només esperar. Ella llegia una revista: "¡HOLA!" (sempre hi és a les sales d’espera. Potser per si no hi ha ningú més, mira, et saluda la revista).

De sobte, la senyora va dir: “L’Adrien Brody li ha regalat un castell a la Elsa Pataky. Va!, un castell, jo no sabria viure en un lloc tan gran”.

No em quedava clar que hagués de dir-li res, pq no aixecava els ulls de la revista… fins que, em va mirar... Jo no sóc molt d’encetar converses amb desconeguts, però algo havia de dir:

“Un castell? Jo tampoc el voldria, quina feinada netejar-lo tot”. Ella es va donar per satisfeta i va seguir llegint. I jo em vaig quedar pensant en el que acabava de dir. Al “pueblo llano”, així d’entrada, ens passen aquestes coses, ens pensem que encara que tinguis prous diners per comprar un castell, ja no arribes a pagar el jardiner, els cuiners i els que ho netegen tot, les 24 hores del dia.

Al cap d’una estona va tornar a dir algo: “I la Elsa Pataky aquesta, amb tantes operacions, no m’estranya. Així, totes podem ser una Elsa Pataky!”.

Una altra cosa que em passa amb els desconeguts, és que d’entrada, no goso portar-los la contrària, així com així… Em vaig visualitzar a mi, la vaig tornar a mirar a ella, que estava a prop dels seixanta, i malgrat tot, vaig contestar: “Totes!”.

La frase “totes podem ser una Elsa Pataky” se’m va quedar com enganxada al front. I simultàniament tb al front, però per dintre, més aviat al cervell, els pensaments es van activar.

Llavors vaig tornar-me a visualitzar a mi, i vaig començar a sumar operacions. Quan ja devia anar per la vuitena, en aquell moment en què el visturí ja no és suficient i has de recórrer a la vareta màgica, van dir el nom de la senyora. Es va aixecar, va deixar la “¡Hola!”, damunt la tauleta, però boca abaix i va sortir de la sala d’espera.

“Adéu, bona tarda”, “Adéu”.

Diumenge a Tarragona

2008-11-03T23:55:00.003+01:00

Fa temps, l’Assumpta, parlava al seu blog, de la Catedral de Tarragona. I em va fer recordar el dia que hi vaig ser jo, aquest estiu.

Era un diumenge de juliol. A primera hora del matí. Feia bon dia. Una trucada de telèfon, per parlar amb algú que estava a uns 200km d’on era jo. “Avui ens podriem veure. Quedem a mig camí? Ens podriem trobar a Tarragona”. “Ok”.

De fet vaig passar la primera meitat de la meva vida anant molt a Tarragona, pq hi vivien els meus avis. Aquell dia però, devia fer més de 10 anys que no havia tornat. Doble il.lusió doncs: veure a la meva cosina i els dos esquimalets, i tornar a una ciutat d’on guardo tants records.

Només baixar del tren, l’esquimalet gran va venir corrrents a abraçar-me. Tres segons més tard, vaig notar com l’esquimaleta petita se m’abraçava a la cama. I llavors va arribar la meva cosina. Li vaig dir que portava un vestit molt xulo, i amb una mirada molt il.lusionada, em va preguntar “t’agrada?”. I de la bossa que duia, en va treure un d’igual, però de color verd (el meu color preferit) per a mi, pq faltaven pocs dies per al meu aniversari.

Així que l’arribada a Tarragona, ja va estar plena de carinyo, il.lusió i alegria des del començament. I va ser així fins al final. Vam voltar, vam passejar. Per la rambla, fins el mirador. Records. Emocions. I a l’hora de dinar, vam decidir que podriem donar un tomb per la zona del voltant de la Catedral. En sentir-ho, l’esquimalet va cridar “Sí!!! Anem a la Catedral! Anem a vore a Déu!!!”.

Tenint en compte el tarannà absolutament ateu d’aquesta part de la meva família, l’exclamació em va sorprendre. Ens vam mirar amb ma cosina, vam riure, i em va dir “sí, és que es veu que a ètica els ensenyen algo de cultura religiosa”. I cap a la Catedral vam anar. Els vam dir als esquimalets, que un cop dintre, havien de parlar molt fluixet...

És bonica per fora i per dintre, també. Ens vam aturar en un racó on els vitralls dibuixaven llums de colors al terra. I vam intentar atrapar els colors i deixar que ens pintéssin els cossos. I al cap d’una estona, l’esquimalet em va dir algo tan fluixet que no el sentia. Em vaig ajupir, i va tornar a preguntar encuriosit i molt seriós: “bruixoleta...on està Déu…?”.

(¿?)

… vam seguir una estona més voltant tota la catedral, i un cop fora, vam continuar redescobrint Tarragona. Tota aquella zona la vaig trobar tan bonica. Eren uns carrers que no recordava en absolut. Potser perquè ha canviat tot molt. No ho sé. Em va encantar. Vam anar fins al circ romà. Encara feia sol. S’hi estava molt bé. I, abans de marxar, encara vam tenir temps de fer un bon berenar amb creppes i gelats, en una terrassa de les rambles, al costat del mirador, a prop del mar.

el post impossible...

2008-10-30T23:10:00.001+01:00

(nota de començament: volia titular el post “Budisme i ciència”, però en acabar-lo i veure lo liat i complicat que m’ha quedat, el titulo el post “impossible”... ja he avisat)

Ja vaig comentar que aquest cap de setmana he estat en uns seminaris de Budisme i Ciència. La veritat és que se m’escapaven molts conceptes i em costava seguir el fil de les conferències, perquè el budisme és un món desconegut per a mi.

Parlaven sobretot de la visió científica i la visió budista de “la ment”. Pel que em va semblar entendre, la científica consideraven que era aquella que sitúa la ment en una base neurològica, o sigui, inseparable de la matèria orgànica. En canvi, els budistes, afirmen que la ment és com una mena de consciència, o de vida conscient, independent del cos, tot i que pot expressar-se a través d’aquest.

Això em va fer pensar en el dia que jo em plantejava si és possible que hi hagi una “ànima” que pot no estar lligada al cos. Els budistes diuen que sí. I això dóna sentit a la seva teoria de la reencarnació i el karma.

Quan va arribar el torn de les preguntes, em va semblar entendre (pq ja dic que no estic massa segura d’haver entès res) que algú considerava que algunes de les teories que la ciència no pot explicar de forma objectiva, passen a formar part d’allò que les “religions” o altres filosofies o el que sigui, dónen per cert, basant-se en la “fè”, o en “creences”.

A partir d’aquí, la persona que consdierava això, li va plantejar a un dels conferenciants, que era Físic (per tant el més proper al que nosaltres entenem per científic), que això de “creure” en algo que no es pot demostrar, és algo al que ens tenen acostumats les religions i que no l’acabava de convèncer (mmm…ufff… em costa expressar-me bé, pq ja dic que era tot complexe i ara, de memòria, se’m fa difícil). Com si ens haguéssim de limitar a “creure el que veiem” i prou (més o menys era això).

L’expert en Física li va contestar que els científics constantment creuen allò que no veuen. Que precísament això és el que els fa avançar. Primer hi ha una hipòtesi, una teoria que només és probable, una idea, una possiblitat. Però algú creu en ella. I precísament per aquesta “fe” en allò es poden arribar a passar anys treballant per descobrir. I ,potser, finalment, poder donar una explicació “visible”, o científica, o objectiva.

En fi, que m’ha sortit un post molt llarg i liat, per acabar no sabent exàctament què volia dir. Potser això, que “creure” molt en algo no és res dolent, encara que no es pugui demostrar. Que la “fe” en algo, “mou muntanyes”. I no ha d’anar necessàriament relacionat amb cap religió en concret això de la “fe”. Que potser tots creiem, o tenim fe, o somiem o el que sigui, en coses impossibles, i qui sap si no és aquesta fe, el que fa que tot sigui possible.

... nòmades...

2008-10-28T21:50:00.005+01:00

... vius en un lloc...

... un dia, empaquetes les teves coses, i te'n vas a viure en un altre lloc... Al cap d'un temps, tornes a empaquetar, i marxes a viure en un lloc diferent... I ara, vius allí, però saps que és provisional.

... un dia empaquetaràs les teves coses de nou, i marxaras a viure... no saps exàctament on. Però tornaràs a canviar de lloc...

Com menys coses tinguis, menys paquets hauràs de fer. I així, anar fent, anar vivint...

Les tres fotografies són del viatge que va fer la meva tieta aquest estiu a Ladakh, una regió del nord de la Índia. Allí van conèixer un grup de nòmades.

El vídeo del final, és un fragment de la pel.lícula "El perro mongol". L'any passat, o l'altre, la vaig anar a veure, i em va agradar molt. Tracta d'una família de nòmades mongols. El troç que deixo, el recordo especialment.

un silenci de dos segons

2008-10-26T23:32:00.009+01:00

Aquest cap de setmana he anat a un seminari sobre “Budisme i Ciència”. Potser en algun altre post en parlo.

Però les últimes sensacions que m’he endut d’allí, han estat les paraules d’un monjo budista.

Una persona que lluita per la pau al Tíbet. És difícil parlar de “lluita per la pau”. Sembla que és contradictori. Suposo que cal entendre la lluita com un treball actiu, però no violent, per aconseguir resoldre un conflicte. Per arribar a un moment de pau.

M’ha commogut la forma tranquil.la, senzilla i realment pacífica que feia servir per parlar d’un problema que molts dels que estaven allí pateixen amb el cor. I en canvi no desprenia un missatge ni d’odi, ni d’agressivitat. Ben al contrari que moltes altres persones que conec, que no pateixen aquest conflicte de forma directa, ni propera i que en canvi, m’han transmes molta agressivitat, tanta, que feien por i tot.

Fins i tot ens ha fet riure quan ha demanat disculpes perquè algun dels aparells que fèiem servir per escoltar la traducció no anaven bé, i ha dit, en broma, que devien ser xinesos… Es poden permetre la llibertat fer alguna broma, i riure, perquè ningú dubta de lo seriós que és per a ells aquest tema. I dur, difícil i molt trist.

I aquest monjo, que parlava decidit, alegre, tranquil, natural i pacífic, durant dos segons, ha hagut de callar perquè s’ha emocionat. I en aquests dos segons, m’ha emocionat a mi i ja no he seguit escoltant-lo. He pensat en la seva història. La d’un nen que va néixer al Tíbet, però que es va haver d’exil.liar amb la seva família a la Índia, però sense la seva mare, perquè la van matar quan ell tenia dos anys.

Ara viu a Barcelona, i aquest estiu va organitzar un viatge a la Índia, a Dharamsala, on va estar estudiant molt anys amb el Dalai Lama, i a Ladakh (les fotos són d'allí), on va viure de petit. La meva tieta va fer aquest viatge amb ell i un grup de gent, aquest estiu. I també em va emocionar quan em va explicar que ell, que com la majoria de monjos budistes, el veus sempre tan calmant, i que deu tenir més de 50 anys, quan va arribar a Ladakh, estava tan content que era com si fós un nen petit. I que va començar a córrer cap a la muntanya, i es va posar a saltar i brincar de felicitat.

I recordant tot això, mentre ell encara parlava, he pogut sentir la seva sensació de felicitat o llibertat, durant dos segons o més, quan saltava per la muntanya on va crèixer.

MEME LABORAL

2008-10-24T22:14:00.003+02:00

Aquest migdia he vist que l'Assumpta m'havia passat un meme, on he de dir 6 coses que m'agraden i 6 que no m'agraden. Li he contestat que durant la tarda, des de la feina, hi aniria pensant. El resultat ha estat que el meme estarà relacionat amb el que m'agrada i no m'agrada de la feina. Així que és una mena de meme temàtic. Qui vulgui tb el pot conestar, parlant de la feina, o d'un altre tema en concret. O del que sigui. Així que el passo a qui en tingui ganes de fer-lo. A veure...

6 coses que m'AGRADEN :

- la feina que faig (però potser no per a tota la vida).

- ser autònoma i creure que tinc certa llibertat i autonomia (tot i que molt relatives).

- sentir que el més gratificant de la meva feina no són els diners (tot i que si no cobrés, no treballaria).

- que faig una feina que em permet conèixer gent molt diferent, i això, m'enriqueix.

- haver aconseguit, per fi, una situació laboral que és la que vaig somiar fa més de 10 anys.

- tenir un horari d'entrada que no m'obliga a matinar massa (em costa tant llevar-me pels matins...)

6 coses que NO M'AGRADEN

- la gent que abusa del seu poder i deshumanitza als altres

- que em manin

- la monotonia excessiva

- els dies que he d'anar a l'Agència Tributària

- no tenir vacances pagades, ni pagues dobles

- les jornades de més de 8 ó 9 hores

llibres en silenci

2008-10-23T22:55:00.004+02:00

Quan vaig decidir tornar cap aquí, la idea era deixar que parléssin els llibres, com feia abans.

El dia que li vaig dir a l'Elevanda que me'n tornava a la casa on ens haviem conegut, així d'entrada, va tenir un disgust molt gran. No li feia gens de gràcia, i em deia que si ella no sap pràcticament ni llegir ni escriure, què faria allí.

Com m'agrada que estigui amb mi, li vaig assegurar que li ensenyaria a llegir, i que mentre no ens sabés més, li llegiria els llibres en veu alta.

Ens costa posar-nos-hi, perquè ella no en té moltes ganes, i jo fa dos o tres mesos que no llegeixo. Però l'altre dia ens hi vam posar. Vaig agafar "Autobiografía de un yogui", i li vaig començar a llegir.

De sobte, vaig sentir que repetia al mateix temps que jo, les meves paraules. Com podia ser? Ella no el veia pas el llibre i no podia ser que el conegués. La vaig mirar sorpresa i interrogant.

"és que Bruixoleta, aquesta frase de la introducció, perquè no hem avançat gaire, me l'has repetit 5 ó 6 cops. Me la sé de memòria. La llegeixes i pares per explicar-me algo. La llegeixes i pares per canviar de posició. La llegeixes i et quedes en silenci. I la tornes a llegir i llegir... Escolta, per què no fem una altra cosa?. Anem a passejar?"

Sí, tens raó. Fem una altra cosa.

I els llibres, segueixen en silenci.

PLANTES

2008-10-22T22:58:00.003+02:00

Fa molts mesos, en un sopar, on parles una mica de tot i de res, l’amiga que tenia davant, ens explicava coses de les seves plantes. En té un munt. De tot tipus. De totes les mides. Inclús algun arbret. I en algun moment, va dir satisfeta que a ella les plantes la feien tan feliç…

En aquell precís instant, vaig sentir com si els 80cm que em separaven d’ella, es convertíssin en 80km, o 80 universos. Perquè jo, només havia tingut una planta i un estiu, se’m va secar. Tenia dit a tothom que no me’n regali, que no sóc bona cuidadora de plantes.

Però a la gent que li agraden les plantes, li agrada regalar-ne. I ara, en tinc exàctament 5. Deu ser que les he posat just en el lloc perfecte per a elles, perquè no paren de crèixer. Les cuido una mica al meu aire, perquè em van dir que les violetes africanes havien de tenir sempre aigua, i jo només les rego o els poso aigua un cop a la setmana, a totes. Els divendres.

I deu ser que per sort, no en necessiten més, perquè a la primavera van tornar a fer flors. I no paren de sortir-los fulletes verdes constantment. Tan atapeïdes, que ja començo a pensar que les he de canviar de test. I la planta de la fortuna, que em van dir que no creixeria però que em duraria molt temps, no para de crèixer, sempre cap on hi ha la llum. Per això li vaig donant voltes, perquè creixi per tots els costats.

Creix tant que ja gairebé no s’aguanta dreta, i la recolzo sobre el potus, que té les fulles molt grosses, i així de passada em sembla que es fan companyia. El potus ja l’he canviat de test dos cops. És tota una odisssea fer-ho sense trencar cap arrel. Algú em va dir que li talli les branques, pq s’han fet llarguíssimes, deuen tenir més de dos metres. Sóc incapaç de tallar-les, i miro d’enredar-les pels mobles del voltant. M’encanta que creixin sense parar.

Més d’un dia, quan algú em diu què boniques estan, m’omplo de satisfacció. I de tant en tant, quan netejo les fulles, una a una, amb cotó fluix mullat, penso que aquelles plantes, em relaxen i em fan feliç… O sigui que, si algú a qui no li agraden les plantes, ha arribat a llegir fins aquí, i de sobte, ha notat com si la distància d’uns dos o tres pams que hi ha fins a la pantalla de l’ordinador, s’ha convertit en 2 o 3 Km, o 2 o 3 universos, que no ho pensi molt fort, perquè qualsevol dia li regalen una planta… i…

DONES

2008-10-20T22:32:00.006+02:00

Pendent d’escriure un dia un post parlant dels homes, avui tinc ganes de parlar de les dones.

Dones generoses. Que sento que omplen i enriqueixen la meva vida. Que sento tan properes encara que algunes estiguin lluny. La gran majoria no llegiran aquest escrit dedicat a elles, però espero que puguin notar i saber lo molt que les estimo, igual com jo em sento estimada. O lo molt que les aprecio, o valoro, o admiro, o el carinyo que els tinc, o la simpatia, o l’afecte, o tot… A totes.

A la meva mare que és la meva gran amiga. A cosines-germanes, que són grans amigues. A una esquimaleta preciosa i carinyeta. A tietes, que són com mares-amigues.

A les meves grans amigues de sempre. Amigues que hi són, que apareixen quan les necessito i no les crido. Que intueixen, que em coneixen. Que m’obren generoses les portes de casa seva i de les seves vides.

A les que he conegut més recentment. I que també he sentit tan properes i grans amigues. A dones que són alhora mares i filles, i germanes, i sogres i cunyades, entranyables, amables, generoses i apreciades.

A totes les dones conegudes-desconegudes a qui he arribat a través del blog. Dones que m’omplen amb les seves paraules boniques, afectuoses i carinyoses. I que malgrat la distància també sento properes.

I a totes les dones que omplen les meves hores a la feina, dones amables, que m’enriqueixen amb els seus sentiments i les seves paraules, i fan que la feina sigui gratificant.

Dones de la meva vida, que em fan sentir, afortunada

...pluja...

2008-10-18T22:29:00.004+02:00

... en silenci, puc escoltar el so de la pluja...

... en silenci, el so de l'aigua. I voldria nedar...

... tanco els ulls i potser sento, en silenci, el so del mar...

I m'endinso en unes imatges que omplen buits. Que em porten records. D'una platja que m'agrada. Una platja on camines i camines i l'aigua no et cobreix. Però t'envolta.

Canvis, moviments, aigua. I em deixo portar i intento no pensar...

MATEMÀTIQUES

2008-10-16T21:13:00.002+02:00

Quan era petita m’agradaven molt les Matemàtiques. Potser perquè si ets insegura, tens pors, i no entens moltes coses, entrar, submergir-te, dins el món dels números és gratificant i tranquil.litzador.

Perquè mentre calcules, no penses en altres coses. Perquè dins el món de les matemàtiques 2+2=4 i 3x2=6, i això és així segur. Seguretat. I no cal donar-li voltes. És així de senzill.

Quan vaig ser una mica més gran m’agradava la Física. Potser perquè seguia sense entendre massa coses. I allí dins, també hi havia números. I era un lloc on podia intentar entendre el món que m’envoltava. La Física intentava explicar, entendre i ordenar l’univers.

En canvi, mai em va agradar l’Estadística. La recordo com un lloc on només feia que copiar i copiar llargues llistes de números, ordentant-los, classificant-los, tenint una feinada de por, total per acabar amb un resultat que només era probable. No era segur. Era el món on els números parlen de possibilitats, d’intervals d’opcions. Així ho veia jo.

En algun moment de la meva vida vaig haver de decidir què volia seguir estudiant. I en aquell moment, vaig tenir clar que si els números m’agradaven a l’hora d’estudiar, pel que fa a treballar, 8 o més hores al dia, preferia una altra cosa. I la meva bruixoleta va canviar de direcció. Ja no apuntava cap a la N (no de nord, sinó de números), i em marcava un altre camí.

A hores d’ara ja no sé ni dividir, i amb decimals, menys encara. I les taules de multiplicar, ja no sé, potser la del 7 l’hauria de pensar molt. Quin lio. Quin gran invent les calculadores.

Però amb les matemàtiques es poden fer altres coses, també entretingudes. Ni que sigui amb les lletres. Jugar. Perquè mira, només amb aquesta paraula, en surten un munt. I cada una és tot un món:

Ma /Te /Mate /Mà /Tema /Tem / Ema /Mati / Que /Es / Matemàtiques.

RECORDS

2008-10-16T01:23:00.004+02:00

... el temple dels -buit- immortals...

2008-10-14T23:45:00.005+02:00

LLUNA, VOLTES, FASES

2008-10-05T20:54:00.008+02:00

Es veu que a cada signe de l'horòscop li correspon un planeta. Però n'hi ha un que li correspon una estrella, el Sol. I a un altre li correspon un satèlit, la Lluna. A mi m'ha tocat la Lluna.

I vinga donar voltes. Voltant sobre mi mateixa. Voltant al voltant de la Terra. Voltant la Terra, i la Lluna, i els planetes, tots al voltant del Sol. Voltes.

I la lluna puja. O baixa. També hi ha l'eclipsi de lluna. I la Lluna creix. Lluna plena. O decreix. Lluna nova (no sé per què li deuen dir "nova" quan no emet cap mena de llum... potser és que necessita apagar-se del tot per renovar-se, i tornar a crèixer...). Fases.

el post de bona nit

2008-10-03T01:35:00.004+02:00

...és molt tard, per això parlo fluixet... i com no podia dormir, he sortit fora una estona. Veig que l'Elevanda està desperta i se'n va. "...on vas...?". Em diu que si no tinc son l'acompanyi, però que no faci soroll, ni digui res...

Després de caminar una estona en silenci, arribem a un llac i la llum de la lluna dibuixa algunes ombres. Són elefants. S'estan banyant. De nit. En silenci. L'Elevanda em diu que no m'acosti més i que m'esperi un moment, que torna de seguida i marxem a dormir. Que és massa tard.

Des d'on sóc, puc sentir el so de l'aigua, molt suau, perquè els elefants es mouen lentament. Ells no em veuen. Si escolto atèntament em sembla que es diuen coses entre ells, o potser només són sons que fan quan estan bé. No ho sé. N'hi ha un de petit que juga a mullar, els grans somriuen, la mare el vigila. N'hi ha uns quants. Estan a prop. Es poden tocar. Sembla que es fan carícies de bona nit.

...és molt relaxant poder-los mirar. L'Elevanda ja torna, es veu que només hi volia anar un moment. Marxem juntes cap a casa...Ara ja sé on va algunes nits quan la veig marxar....

LA MENT

2008-09-30T15:44:00.004+02:00

L’ànima no queda molt clar què és. Potser el lloc d’on surten les emocions més intenses. O aquella part de nosaltres que vibra. Energia i prou. Potser només una metàfora. O el lloc on està l’amor. Podria ser precísament l’amor. El que ens connecta amb altres ànimes, o amb tot. Segons com la podem sentir. Inclús escoltar, o tocar. O res. El seu llenguatge podria ser la poesia. O la música. O qualsevol llenguatge que ens fa vibrar. O cap. O un que ja no recordem…

El cos tots sabem què és. Però no el coneixem tant com podriem. No sempre el sabem escoltar. No sempre volem. Ni ho provem, segons com. Estem massa enfeinats “pensant” en altres coses. Els animals, en general, el coneixen molt millor que nosaltres el llenguatge del cos. Els instints. Les olors, i el tacte, i el fred, i la calor, i el dolor, i la set, etc., etc. El cos és innocent. No sap enganyar. El que vol ell ho demana. El que necesita ell ho desitja. I segons com s’acostuma allò que li donem. Encara que no sigui el millor per a ell. És massa innocent. Però arriba un moment que també s’acaba queixant. El llenguatge del cos tots el sabem, però alguns missatges els hem oblidat. Hem d’aprendre a recordar…

La ment ha anat arribant després. I com és el que coneixem pitjor, suposo que hem de practicar, per aprendre-la millor. Per això li fem tant de cas. L’hem d’anar descobrint. L’hem d’anar desenvolupant. Els pensaments, les idees, el llenguatge verbal, l’enteniment, la consciència, l’inconscient, etc,etc,. La ment és més complexa. Sap enganyar, amagar, disimular, negar. I moltes coses bones també. És una gran protagonista de les nostres vides. Suposo que és una gran eina que ens pot ajudar molt, però també ho lia una mica tot. L’hem d’anar coneixent a poc a poc. I mentre la ment sigui una eina tan important de comunicació, el cos i l’ànima queden en segon lloc, no els podem escoltar del tot...

L’ànima, és transparent.

El cos, sincer.

La ment. Un iceberg.

L'ànima deixa passar la llum per tot arreu i ens ho pot aclarir tot. El cos ens pot ajudar a conèixe'ns perquè no sap enganyar, el cos despren calor. I amb una mica de llum i una mica d'escalfor, l'iceberg es derreteix, i al final tot és una sola cosa, tot és el mateix.

EL COS

2008-09-27T18:42:00.002+02:00

Aquell edifici té la meva edat. Acabat de construir, hi vaig anar a viure, quan només tenia uns mesos d’edat. I per això, els veïns de tota la vida, de tant en tant, em pregunten quants anys tinc. Per saber quant temps porten vivint allí. Aquells veïns m’han vist crèixer, i encara que no els explico massa de mi, es veu que intueixen. Per això fa uns dies, aquella veïna em va dir que si no em trobava bé i em feia mal l’esquena, anés a visitar una senyora que ella coneix.

Es veu que és una senyora molt gran, a punt de jubilar-se i marxar. Que ja no agafa clients nous, però que ella li demanaria el favor. Fa uns preus bons, perquè sovint hi té gent aprenent, i si no et fa res, doncs tens un massatge i pagues menys. I es veu que és una dona cega. Això em va cridar l’atenció.

Com aquest estiu em vaig fer un massatge i em va agradar tant, vaig acceptar. Ho vam aconseguir, i l’altre dia ja hi vaig anar. Anar sola a un pis sense conèixer massa res, m’inquietava una mica. Però si ella m’ho recomanava, hi confiava. Em va obrir la porta un noi. Molt jovenet. Deuria ser l’aprenent. Em va acompanyar fins una sala molt senzilla. Vaig estirar-me, i mentre esperava que algú vingués, anava mirant el terra pel forat de la camilla.

Llavors vaig sentir veus. Salutacions. La dona i el noiet. Em vaig tornar a deixar caure, i sense fer-me cap pregunta, van començar. Algú destapava l’ampolleta d’oli, l’escalfava a les seves mans i em va començar a fer fregues. Em van semblar olis calents. Però no, era l’escalfor de les mans. La podia notar fins l’interior del meu cos. Suposava que era la dona cega. Podia notar la seva força traspassant-ho tot.

I de sobte, els seus dits van començar a buscar. Jo no m’acabava de relaxar sentint la mirada d’ells dos a la meva pell. Estava molt pendent de tot allò que passava. Aquelles mans calentes i segures, s’aturaven just on ho havien de fer. Però només buscaven. Llavors vaig sentir que deia, “Vinga, ara tu. Busca. On hi té el mal?”. Jo només els veia els peus. Vaig suposar que el noiet agafava oli i va començar.

Eren unes mans del tot diferents. Més fredes. Més insegures. No s’atrevia a fer-me mal. Només em tocava amb la punta dels dits. Anava amunt i avall i no sabia on s’havia d’aturar. I de seguida va dir: “no ho sé, no veig res...”. Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”.

En aquell moment notava la mirada de tres persones sobre la meva esquena. La del noiet amb els ulls tancats. La de la dona cega. I la meva. I de seguida vaig sentir com el noiet ho començava a veure clar. Però de sobte va sonar el timbre. Ella li va dir: “deu ser la F., vés tu i fes-li sol el massatge, ja la coneixes. Jo em quedo aquí, amb ella”.

Quan el noiet va marxar, la senyora va baixar molt la llum. Ja no podia veure pràcticament res. Vaig tancar els ulls. Només estavem ella i jo. Ara sí que començava el massatge. En un moment donat, em va fer tant de mal, que no sabia si riure o plorar, però no vaig gosar dir res. De seguida em va dir: “si necessites plorar, fes-ho. Ara que, riure també va bé”. Vaig al.lucinar, era com si em llegís el pensament. Instintivament vaig necessitar aixecar el cap per mirar-la i veure quina cara feia. Però just va fer força sobre la meva espatlla i no em va deixar. “Si vols veure’m, estigues quieta, tanca els ulls”.

Passada la sorpresa dels primers segons, per fi, vaig començar a deixar-me portar. No hi havia llum, jo tenia els ulls tancats, ella era cega. Però ens podiem mirar. Ens vèiem. Ens comunicavem. El meu cos li deia coses i ella ho entenia. I ella em transmetia informació a través de les seves mans. És difícil explicar el llenguatge del cos, perquè no és el de les paraules. Però estavem del tot coordinades i compenetrades, això sentia jo.

Calor, fred. Dolor, pressió, formigueig. Tensió, més pressió, massa dolor, les mans alfuixant per no fer-me més mal. Aturar-se en el lloc perfecte. Estar-hi estona. Deixar-me fer. Necessitar relaxar-me. Les mans més lentes, més suaus. Notar que algú t’està mirant amb el tacte. Que vol saber quins problemes tens. I et vol ajudar. I aquella calor, i aquell moviment es van acabar convertint en un bàlsam que em va arribar fins i tot a l’ànima.

No m’allargo més per no fer interminable el post. Però va ser tota una experiència. És una llàstima que no la pugui tornar a veure més. Quan ja ens despediem, em va agafar la mà. No era per mirar. Em sembla que no li calia ni tocar per poder veure fins i tot el meu interior. Em va agafar la mà per dir-me algo. Vaig tancar els ulls. Ho vaig notar. Em va semblar entendre. Ens vam fer una abraçada càlida, de comiat. I me’n vaig anar.

L'ÀNIMA, L'ESPERIT

2008-09-24T01:01:00.003+02:00

Fa uns dies em van telefonar dient-me que estava bé, que no li havia passat res de res, que estava a casa, però que havia tingut un accident amb el cotxe.

Es veu que anava depressa i un altre cotxe que també hi anava es va saltar un stop. Van xocar de cara. Sort de l’airbag.

El veig poquet. A les trobades familiars. Uns anys més menut que jo. A més de l’estimació, em cau molt bé. Per la seva forma de ser, molt senzill, molt tranquil, molt sincer, molt natural.

A mi m’ho va explicar sa germana. Es veu que li va dir que, just abans de xocar, durant un segon, va tenir la sensació que allò era el final. No sabia molt bé de què, però que res seria igual (afortunadament no ha estat cap final). Pensar això ha de fer un susto molt gran.

I que quan li va preguntar si li feia mal algo, ell... fluixet i compungit, li va contestar:

... l’esperit...

Com estavem tranquil.les sabent que estava bé, aquella resposta ens va fer somriure. També tenint en compte que, com molts membres de la meva família, ell, és tan ateu.

Jo diria que tots hem tingut la sensació en algun moment, de poder sentir les emocions o el que sigui, des d’un lloc com molt endins. Que no és la ment, que no és el cos. Com molt profund però que ho és tot. Difícil explicar. És potser allò que tremola quan tens molta por. O el que vibra quan estimes molt.

No ho sabria explicar. S’ha d’experimentar. Però segons com, ho pots notar. No sé si té que veure amb algun tipus d’energia. No sé si es mou per vibracions. No sé què és. Tampoc ha de ser res misteriós, ni sobre-humà, ni relacionat amb el més enllà.

De moment, ningú li ha buscat un nom (o jo no ho sé) que no tingui cap connotació religiosa, o espiritual. Però no veig que hi tingui que estar necessàriament relacionat.

Jo, alguns dies sento les coses amb l’"ànima". O l’"esperit". Potser m’agradaria que tingués un nom diferent, més “laic”, més relacionat amb la naturalesa, per no donar peu a confusions. Però mentre no existeixi un altre nom, jo faré servir aquests, per parlar d’algo, que alguns dies, puc notar.

BEGIJNHOF

2008-09-21T21:00:00.006+02:00

Un dia que l’Assumpta, em va trobar una mica liada, cosint pedaços de roba (sóc cosidora novata) em va venir a donar un cop de mà, i des del seu blog encara em va ensenyar una mica millor la tècnica de cosir trocets de roba (gràcies!!!).

Avui li he dit que li dedicaria un post, i no puc esperar més. Així que aquí tens el teu post dedicat. Si no vas poder veure el lloc on eren les beguines a Bruges, jo te l’enseyo!! I a més, hi ha una foto d’una filadora (o algo per cosir...no sé molt què és... que ja saps que jo... de moment... Aquesta foto, la segona, és especialment dedicada!)

Aquest estiu, he estat a Bèlgica, i a Bruges, hi ha un raconet on vivien les beguines -beates- (no sé si encara n’hi ha alguna). Cap al s.XII hi havia dones que decidien anar a viure als beguinaris temporalment o per sempre. Eren llocs on portaven una vida espiritual, es dedicaven a estudiar, als treballs manuals, atendre gent, etc. En una època en què era difícil per una dona no dependre de cap home, ni de cap ordre religiosa, elles buscaven la llibertat i no feien cap mena de vot religiós concret, i vivien de la seva pròpia feina.

Tenia moltes ganes d’anar a visitar el Begijnhof de Bruges. Aquí en teniu unes fotos:

M'AGRADA, TANT...

2008-09-19T12:38:00.006+02:00

...avui..., ahir...., dilluns, dimecres, dimarts...

SILENCI

2008-09-17T01:05:00.003+02:00

... necessito...

... escoltar...

... el silenci...

FER LES MALETES, I VOLAR...

2008-06-29T22:27:00.003+02:00

Sempre he imaginat l’espai de color negre. En un primer moment, el cel, de nit, pel contrast amb qualsevol altra llum, és totalment fosc. Però quan ja porto una estona mirant-lo començo a veure petits puntets de llum que brillen dins la foscor. I cada cop n’hi ha més. De sobte, el cel està plè de vida, estrelles dibuixant milers de formes, estrelles grans, petites, que brillen, que somriuren, que tremolen, que es mouen, pluges d’estels, algun planeta, la lluna, els núvols, la pluja....

Pràcticament sempre, i sobretot entre setmana, he entrat al blog de nit. Quan el vaig començar a fer em vaig sentir petita i sola dins la foscor del negre ciber-espai, però mica en mica van anar apareixent llumetes, unes hi eren sempre, altres només de tant en tant, i així, he recorregut aquest camí que em marcava “labruixoleta” a prop de persones que han fet que el viatge sigui molt especial.

Gràcies a tots/es per la companyia!

Ara em sembla que ja ho tinc tot. Els llibres els vaig posar a la maleta fa uns dies. La cíber-agenda amb les adreces d’altres blogs, també hi és. L’Elevanda: és una elefanta que ara viu amb mi i que m’acompanya en el viatge (ella però va xino xano caminant, perquè no li agrda volar). I la Bruixoleta... imprescindible, sempre amb mi.

És el moment de deixar aquest blog dels llibres de “filosofies espirituals i creixement personal”. La bruixoleta interior ja fa dies que ha començat a donar voltes. No tinc molt clar cap on apunta...Segons com, sembla que li entra la nostàlgia cap allò que encara no ha deixat, i no vol marxar d’aquí. Però la major part del temps volta sense rumb fix. Això li passa quan nota que ha de moure’s cap a una altra direcció i no sap ben bé quina és.

Bé, doncs, ja tinc la maleta. Obriré el paraigües... i a volar!... Cap on em porti el vent... Fins que la bruixoleta em marqui un nou destí...

UNA FESTA D'ESTIU

2008-06-21T00:22:00.004+02:00

Una festa en un blog té sempre les portes obertes, tothom que vulgui hi pot entrar. Així que tots els que heu arribat fins aquí, ja hi sou.

Tenint en compte que arriba el bon temps us podeu quedar tant a la casa com sortir a la fresca. No sabria dir si és de nit o encara és de dia, o si encara no ha sortit el sol.

Tampoc tinc clar si la casa està perduda dintre el bosc, a la vora del mar, dalt de tot d’una muntaya, enmig de la ciutat, o envoltada de camps.

La durada de la festa és relativa, tot depen de l’estona que tingueu ganes de quedar-vos-hi. També hi ha qui va i bé, qui arriba quan encara no hi ha ningú, o quan ja ha marxat tothom, o quan ja fa temps que la festa va començar. I s’hi està un temps, desapareix i quan en té ganes torna a venir. El temps, depen.

Pel que fa a la gent, no és cosa meva. Hi sou els que hi sou, ara no sé si hi ha molta o poca gent, alguns ja us coneixeu, o us acabareu coneixent aquí, altres veniu sols, sovint arribeu i només hi sóc jo, o ni jo mateixa, però us hi quedeu igualment.

Vaig dir que preparava begudes per a l’ocasió, menjar també, és clar. Els ingredients? Tot el que es necessita per estar a gust, barrejat sense presses. Jo ho he tastat i de seguida se m’ha dibuixat un somriure. Ho vaig preparar amb carinyo així que espero que us agradi!!!

Tothom que vingui pot portar, si en té ganes, el que vulgui, i pel que a fa a la resta, queda també a les vostres mans, només cal deixar volar la imaginació perquè sigui una festa al vostre gust!!!

JA HA ARRIBAT L'ESTIU!!!

BRUIX(oli)ETA

2008-06-17T21:48:00.002+02:00

“No m'ha costat gens trobar el nom del blog. Estic llegint "La brújula interior" d'Àlex Rovira (per cert: molt recomanable), i el nom del blog ha aparegut.
Una brúixola: dóna voltes i voltes buscant i buscant i sempre, al final, troba el que busca.El nom: recorda al de "bruixa" . M'agraden les bruixes. La idea de la dona curandera, solitària, que viu enmig del bosc, en una caseta de fusta, plena de pocions, d'herbes.... algú que es comunica amb els animals, la natura.... I que viu al marge de lo convencional. M'agrada.Així que brúixola + bruixa+ que ho havia de posar en diminutiu o el nom ja estava agafat = la bruixoleta.”

Aquest va ser un dels dos posts que vaig escriure el dia que vaig començar el blog. Es pot dir que últimament he estat fent una mica de “bruixeta” ja que m’he envoltat dels meus olis essencials i n’he fet algunes barreges. No són olis per ingerir, són per fer fregues, o massatges, o per cremar i olorar.

Ja porto uns dies a la caseta del bosc preparant begudes i menjar per a la festa de benvinguda de l'estiu (que serà evidentment el dia 21). També estic liada empaquetant tots els llibres i altres coses del blog, pensant en la mudança. Tot i que encara no tinc nova casa. Encara estaré per aquí tot el mes de juny. I mentre penso com podria ser el meu nou blog, encendré el cremador amb oli de lavanda que m’ajudarà a meditar-ho tot relaxadament.

TANCO ELS LLIBRES

2008-06-14T21:54:00.003+02:00

Vaig començar a fer aquest blog per comentar llibres que tenia ganes de resumir i treballar. Per aprofundir-ne una mica més que amb la lectura i prou.

Vaig començar al setembre, quan comencen els cursos acadèmics. Bon moment per obrir llibres i posar-se a treballar (abans de comentar-los al blog, els he llegit, subratllat i resumit sencers, això és el que més feina m'ha donat). I ja estem a juny. Arriba la calor, l’estiu, les vacances. Bon moment per deixar els llibres per més endavant.

Aquest blog és el lloc on he comentat llibres de creixement personal, psicologia i sobretot de filosofies espirtuals. El primer que vaig comentar va ser “La Brúixola interior” de l’Àlex Rovira. Ara m’estic llegint “Els Set Poders”, del mateix autor. Bon moment per anar plegant. Final rodó. Quan l’acabi, el guardaré amb altres llibres pendents de llegir i/o resumir. Sempre serà una bona excusa per tornar a començar.

El viatge interior continua (és un viatge que no s’acaba mai). Tanco els llibres, els desaré a la maleta. Quan fas una viatge, mai saps quan pots necessitar-ne un.

Ara toca preparar la festa de “final de curs”. Com no m’agraden les festes de despedida, prefereixo pensar que és la “cíber-festa d’inici d’estiu”. Així que em tancaré a la meva “caseta del bosc” (on hi tinc els olis, les herbes, i tots els ingredients per cuinar i fer pocions de bruixoleta) a preparar-ho tot.

HEROIS

2008-06-13T00:55:00.005+02:00

Jo no era així... Però tenir amics adictes a les sèries és el que té: t'hi acabes enganxant. Primer en sents parlar als sopars, i un dia et passen la primera temporada sencera d'una de les millors. Ja està. Comences mirant un capítol ara una nit, ara un altra, i al final, cada dia, si no et controles. Fins i tot et pot passar que miris fins a 4 capítols seguits (o més...tot i saber que a l'endemà has de matinar).

Avui començava la segona temporada d'"Herois" i és clar, no me la podia perdre. No és de les que més m'entussiasma (les d'heroïs, en general, no són el meu fort). Però la seguiré, no puc evitar-ho. Per al meu gust, el millor de tot: la música que li han posat: "Heroes" de David Bowie (deixo la barreja sèrie-música aquí baix per si la voleu escoltar-mirar).

Aquesta cançó ja em feia somiar i desitjar quan era molt joveneta i sempre em re-mourà.

Jo no era així... Però tenir amics adictes als blogs és el que té: t'hi acabes enganxant. Primer en sents parlar als sopars, i un dia hi entres, per curiositat. Un altre dia fins i tot poses un comentari. Fins que acabes obrint un blog. Comences amb un post ara una nit, ara una altra. I ja estàs atrapat/ada. Avui ja havia entrat abans de sopar. I després de mirar la sèrie volia tornar a entrar, perquè no havia llegit tots els blogs! (no dormo tranquil.la). I aquí estic, escrivint un post (espero que només un... amb lo tard que és i sabent que demà he d'anar a treballar)

NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA

2008-06-10T23:58:00.005+02:00

Dels llibres que em vaig emportar al monestir de Burgos, en recordo un: “Nosaltres som una part de la Terra”, missatge de Seattle, el gran Cabdill dels indis Dewamish, al president dels Estats Units d’Amèrica, el 1855.

Jo, urbanita com sóc, em vaig trobar, d’un dia per l’altre, vivint enmig del camp, lluny de tot i de tothom. De seguida em va semblar “estar davant d’un paissatge” encantador. I ho vaig trobar un entorn perfecte per començar a llegir el llibre que us he comentat. Però, curiosament, em va semblar avorrit, no em va “enganxar” gens.

Passaven els dies, i em trobava tan a gust que no necessitava moure’m d’allí. Fins i tot les monges em van haver de convènçer perquè anés a Burgos a visitar la ciutat. Tant van insistir que hi vaig anar i, reconec, que va valer la pena. Està plè de llocs fantàstics.

De volta al monestir, recordo passar estones passejant pel camp, estirant-me a l’ombra d’algun arbret a disfrutar del silenci del vent, del moviment de les fulles, de la corredissa d’algun conill. I per les nits, mirant per la finestra, sota els milers d’estrelles, escoltava els grills, m’hipnotitzava l’aigua del rierol... I així de mica en mica, vaig deixar d’estar “davant d’un paissatge bonic”, per passar a estar “enmig d’un lloc ple de vida”.

Vaig tornar a agafar el llibre, perquè no m’agrada deixar-los a mitges, i de sobte, era un llibre diferent. Tot el que llegia m’entrava pels porus de la pell, les paraules convertides en sensacions em corrien per les venes. El vaig començar i acabar sense poder parar. Perquè allí, en aquell indret, vaig recordar que nosaltres, som una part de la Terra.

“Les meves paraules són com les estrelles, mai s’extingeixen”, va dir el Gran Cap Seattle. El seu poble no va sobreviure. Les seves paraules no es van escoltar.

Jo recomano a tothom que l’escolti, i si ha oblidat, que recordi.

VIATJAR, CONÈIXER

2008-06-08T16:00:00.013+02:00

Quan tenia 19 anys i just havent deixat la meva primera feina (finiquito en mano) tenia alguns dinerons estalviats i volia fer alguna “aventura”. Anar-me’n a Londres, sola, se’m va passar pel cap, però era massa aventura per al que jo sóc. Vaig decidir anar-me’n sola a passar un mes a un monestir de clausura de Burgos (però a l’hostal del monestir), ja que m'havien dit que estava en un lloc molt bonic.

Hi vaig arribar un dia de primavera. Carregada de llibres. De seguida hi vaig estar molt a gust. A la part de l’hostal, de moment, només hi estavem una noia que preparava unes oposicions i jo. El monestir estava perdut en un indret on només hi havia un parell o tres de cases. Jo em vaig presentar a les monges com una persona atea, demanant-los que, si no els feia res, a l’hora dels àpats (els hostes menjavem tots en una mateixa taula i la “mare superiora” ens feia companyia) no resaria, més que res, perquè tampoc en sabia.

En tot moment van mostrar un enorme respecte cap a mi i la meva condició d’“atea”, em van tractar amb molt de carinyo (és clar, tenia 19 anyets), i aquella “convivència” amb les monges va canviar radicalment la meva concepció “terrible” que tenia de les persones religioses. Els vaig agafar jo també, molt carinyo i respecte.

Està clar que no hi ha res com conèixer les persones per desfer-se de “prejudicis”, i també està clar que molts cops “el roce hace el cariño”. Em faria gràcia trobar algun escrit de quan vaig estar allí. Perquè vaig tenir moooolt temps per estar sola... passejar... llegir...estar sola...escoltar els cants gregorians de les monges... estar sola... disfrutar de les estrelles, el riu, el vent, el camp... i escriure sobre tot plegat. El buscaré.

EL OJO DE LA SABIDURIA

2008-06-07T21:14:00.002+02:00

“El ojo de la sabiduría”, del Dalai Lama, (ed.Kairós), me’l va recomanar una monja budista de la Casa del Tíbet, advertint-me que no era senzill. I no, no ho és. Però més que complicat m’ha semblat terríblement fred, racional. Tenia la sensació d’estar llegint un “manual d’instruccions d’algún aparell electrònic”, o un “manual d’instruccions de com arribar a ser buda”. Llistes de virtuts, normes de comportament, regles d’acció, descripcions de qualitats.

Potser l’intent d’explicar el budisme en un llibre tan curt el fa tan esquemàtic que el converteix, per al meu gust, en un “totxo” del qual m’ha costat molt treure’n el suc. Tots els posts que n’he fet estan basats en fragments trets només de la “Introducció”. Això no m’havia passat encara amb cap dels llibres que he anat comentat al blog.

Potser tot i la curosa traducció hi ha una forma de pensar i conceptualitzar la realtiat massa diferent de mi, com per poder entendre en profunditat. En fi, ja no sé si el “budisme” no m’és proper, si és que el Dalai Lama és un home molt racional que no em transmet “vibracions emocionals” o és senzíllament que no he encertat el llibre. Llegiré alguna cosa més del Dalai Lama i també m’agradaria conèixer la figura de “Buda” d’alguna font que no estigui mediada pel “lamaïsme”.

Serà que l’he llegit en mal moment, perquè la contraportada del llibre comença dient « he aquí una obra magistral acerca de los fundamentos de la enseñanza budista ».

Potser...

2008-06-05T22:53:00.003+02:00

“Como monje budista, creo que si vivimos de una manera correcta como buenos seres humanos, aunque no se utilice ningún calificativo religioso, en realidad eso nos está preparando para el nirvana. Pero por el contrario, si se habla mucho del nirvana pero se cometen todo tipo de actos negativos en la vida cotidiana, se estará incurriendo en el error”. “El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama. (Pg.14)

Fa uns mesos que he començat a llegir i interessar-me per les filosofies espirtuals i les religions, i he pogut observar que moltes de les persones “atees” que conec, presenten una sensibilitat espiritual o tenen i miren de desenvolupar certes qualitats que descriuen les filosofies espirituals, d’una forma molt més coherent que algunes persones “religioses”. Potser d’una forma innata, inconscient. Potser el que fan les filosofies espirituals és fer més conscients certs aspectes que totes les persones tenim. Potser al final, tampoc parlen de res de l’ « altre món » -i mai millor dit- (tot depen de com s’interpreti tot plegat, de qui ho interpreti i per què). Al final potser tant la persona espiritual com l’ateu poden estar defensant el mateix, tot i que explicat en diferents “idiomes”.

“Siempre he creído que hay dos niveles de espiritualidad: en un sentido, la espiritualidad son las diversas y variadas religiones. Ésa es una categoría. En otro tipo de espiritualidad, se puede ser no creyente, es decir, carecer de una religión particular. Al mismo tiempo, se puede ser un buen ser humano, una persona cálida, un ser humano con un sentido de responsabilidad cooperativa basada en la compasión o el buen corazón. Ése es otro nivel de espiritualidad”. "El ojo de la sabiduría", Dalai Lama, (Pg11)

NOTA: després de més de mig any llegint sobre filosofies espirituals i religions, personalment distingeixo entre: “religions” (grups organitzats) i “vida espiritual” (que pot o no coincidir amb una religió determinada).

El tracte "humà" entre "éssers humans"

2008-06-01T19:47:00.015+02:00

“El contacto físico con la madre es un factor crucial para el desarrollo. Eso nos demuestra claramente que el cuerpo del ser humano da la impresión de estar muy conectado con el afecto humano.” “El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama, ed.Kairós, pg.12

************

“Al hacernos mayores, a veces descuidamos el valor positivo del afecto. Debido a la carencia de este sentimiento humano tan básico, a veces los profesionales que se supone deben servir a la humanidad acaban siendo destructivos. Sin simpatía humana, la ciencia, la tecnología, la educación, e incluso la religión, se transforman en ocasines en algo destructivo.” “El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama, ed.Kairós, pg.12

En quin moment s’ha deixat d’exigir que els professionals que tracten amb persones presentin uns mínims d’ "intel.ligència emocional” i només es valori un altre tipus d'intel.ligència que segons com, ens acaba "deshumanitzant"?

ÉSSERS VIUS

2008-05-26T23:42:00.004+02:00

Ahir estava assaguda a casa meva, pràcticament al terra, badant, al costat del meu gosset (a qui també agrada molt estar-se sense fer massa res). I per davant dels nostres nassos van passar unes formiguetes. Vaig tenir un impuls... i el vaig aturar a temps...

Me’n vaig recordar del divendres. Estava a la feina quan vaig veure davant els meus nassos una mosqueta petita (d’aquelles marronetes que tenen forma de cor quan es posen a la paret). Perquè una noia que acabava d’entrar, no tingués mania de la mosca, la vaig atrapar al vol sense pensar-ho ni un moment. Xas!!

Però un milissegon abans de tenir-la dins el puny vaig poder veure que era una aranya que penjava d’un filet! Ufffff!!!!! Vaig començar a caminar amb l’aranyeta a la mà cap al lavabo, i pel camí se’m va plantejar un dubte: “piquen les aranyes????!!!!!!!” (sóc “urban girl”, ja sabeu...). Només de pensar-ho, vaig llençar-la contra el terra. Plasss!!!. Es movia com si res. I quan la vaig voler trepitjar, me’n vaig recordar del llibre que estic llegint.

Un llibre sobre budisme que diu que no s’han de matar éssers vius així perquè sí. Així que amb un paperet la vaig agafar i la vaig deixar “amorosament” al terra del carrer.

(Tornem a casa meva, on estic jo amb el meu gosset) Quan vaig sentir l’impuls d’aixafar amb l’índex un parell o tres de formiguetes, em vaig aturar a temps. El meu gosset no els feia el més mínim cas. Ni olorar-les. Ni molt menys matar-les. Ell al seu rotllo (deu estar en una reencarnació budista més elevada que jo :-SSS).

I allí, mirant les formigues, tan treballadores sempre, em van venir remordiments i em vaig posar a fer una feina que tenia endarrerida... Sort del meu gosset i de les formigues que amb el seu exemple em van ajudar a ser “millor” persona.

NUMEROLOGIA TANTRICA

2008-05-25T00:38:00.004+02:00

Quan faig alguns posts seguits parlant d'un llibre sempre m'agrada acabar fent una presentació general.

De totes formes, amb el llibre "Numerologia Tàntrica", de la Maria Lapuente (ed.Alas), no em caldrà presentar-lo perquè en un post anterior amb aquest mateix títol ja hi ha una informació que em va donar la Myt i que explica perfèctament què és la Numerologia Tàntrica.

Així que jo només vull afegir que el llibre m'ha agradat moltíssim, que m'ha "retratat" en tots els aspectes que toca, que m'ha fet veure aspectes de mi que fins ara no tenia prou clars, i que m'ha fet tenir consciència de bloquejos que tinc i que no em deixen avançar per la vida com a mi m'agradaria, i ara que els tinc més clars, només em cal posar a treballar per intentar "superar-los" (què difícil... he dit "només"??...).

És un llibre molt senzill de llegir i entendre i alhora és molt enriquidor, no només pel significat dels números, sinó també per totes les explicacions que dóna a nivell de creixement espiritual i inclús per entendre millor què representen segons quins conceptes espirituals.

En definitiva, que el recomano tothom que tingui ganes de conèixe's millor i sobretot a tots aquells que tenen curiositat en crèixer a un nivell més profund o espiritual.

Els 4 anteriors posts parlen d'aquest llibre i del tema de la Numerologia. (Pel mig havia fet un parèntesi, però tot allò que contenia: sentiments, imatges, comentaris, sensacions i demés, he preferit agafar-los, emportar-me'ls del blog i guardar-los amb mi)

Equilibri i curació

2008-05-22T00:48:00.007+02:00

Tots podem calcular els 5 números que determinen la nostra personalitat. Un d’ells és el factor de la “vida” i representa allò que hem de treballar, allò que cal experimentar i aprofundir a la nostra vida per aconseguir la plenitud espiritual. (Es calcula sumant cada xifra de la data de naixement i reduint-la, sumant les xifres, fins un nº de l’1-11). A mi em surt el nº 8, i diu el llibre de la Maria Lapunete:

“La misión en la vida de estas personas es obtener el equilibrio entre el mundo material y el mundo espiritual. La otra misión es la de curar; no quiere decir que lo tengan que hacer necesariamente con las manos, pueden sanar de muchas maneras”.

Vaja, vaja, vaja...... interessant... Pel que fa a buscar l’equilibri entre el món material i el món espiritual, diria que ja hi estic ficada. Tot just començo (si més no de forma més conscient), investigo. El blog n’és un testimoni. M’agrada tant el bullici i el materialisme de la ciutat, com la serenor, l’espiritualitat i l’aïllament d’un monestir de clausura. El mateix passa dins meu, em moc entre els dos extrems. Sovint la balança es decanta cap a un dels dos costats, i això em crea conflictes. Però vaig intentant integrar-ho i conciliar-ho tot.

Ho tindré present tot plegat... Com veig que no vaig mal encaminada seguiré treballant això de trobar l’equilibri entre el món material i l’espiritual. I lo de curar, m’ho apunto també... :-)

Salut per a tots!

A cegues, fins el meu destí

2008-05-17T20:08:00.006+02:00

Ja he dit algun cop que, sovint, la meva “bruixoleta interior” va boja donant voltes i voltes i em sento molt perduda. Però, tot i així, vaig fent. El temps i la vida no s’aturen... He passat tants mesos, o dies, o anys de la meva vida amb la sensació que em moc “a cegues”, que res té sentit, que no entenc per què faig les coses, que arribo als llocs plena de cicatrius, com si hagués avançat a base de cops. Però sempre arriba el dia en què la meva brúixola es para, i resulta que “sense ser-ne conscient”, m’ha portat a un lloc que em sembla “perfecte”, tinc la sensació que “he trobat el meu lloc”. I mai hauria imaginat que fós aquell.

“Nada de lo que nos pasa, nada de lo que nos ha pasado y nada de lo que nos pasará, será porqué sí; nuestra vida es una manifestación de este proceso de evolución, tanto si nos damos cuenta como si no”. Numerología Tántrica, Maria Lapuente. Pg.11

Em sembla que hi ha moltes coses importants, o si més no interessants i útils, de les quals no en som conscients.

“El alma puede vibrar a unos niveles de espiritualidad impensados, sin necesidad de que la persona tenga que ser consciente de ello." Pg.10

Numerologia Tàntrica

2008-05-15T23:27:00.004+02:00

L'altre dia vaig encetar una sèrie de posts que parlaran d'un llibre que llegeixo titulat "Numerologia Tàntrica", de Maria Lapuente, i que vaig descobrir al blog de la Myt http://www.mytxina.blogspot.com/. Com em sembla que per a molts de nosaltres és un tema força desconegut, i abans de seguir amb altres posts sobre el tema, vull incloure una explicació que n'ha fet la Myt (moltes gràcies!) i que em sembla perfecta per entendre millor la Numerologia:

"La Numerologia Tàntrica es centra en l’estudi profund de l’àmplia informació que conté cada un dels nostres números personals (dia, mes i any de naixement), i ens pot ser molt útil per entendre perquè som com som, el perquè de les nostres reaccions i pensaments i com ens movem en les nostres relacions.

Amb l’estudi de la nostra Numerologia, podrem conèixer característiques pròpies que potser no conscienciàvem, i és només amb Consciència, que podrem canviar aquells comportaments que no ens beneficien.Tenim moltes més aptituds i capacitats de les que creiem i utilitzem a la nostra Vida i els números ens les defineixen i ens mostren si les estem usant degudament.

Si bé és cert que creixem dins d’uns models adquirits de l’entorn social, familiar, religiós, d’idees acceptades,..i aquests factors ens condicionen sovint, hem d’obrir els ulls i aprendre a redescobrir el que realment Som i el què podem arribar a ser, sense condicionaments de cap tipus: la Numerologia ens pot ser una eina molt eficaç.

Podem viure en harmonia amb els nostres números i tot semblarà fluir a la nostra vida, o contràriament, inharmònicament, i les coses sempre ens semblaran que no van com desitgem.El conjunt de la nostra Numerologia és una gran eina per descobrir-nos a nosaltres mateixos i pot ser també especialment útil quan som pares. Coneixent els números personals dels nostres fills, sabent com són, quins són els seus potencials, què els pot frenar en el seu desenvolupament, la nostra tasca educadora d’acompanyar-los amb amor i confiança pel camí de la infantesa i l’adolescència, serà més fàcil i enriquidora."

Números per entendre'ns

2008-05-13T22:53:00.004+02:00

Fa temps vaig escriure un post on parlava de « Ciències, Lletres i/o d’altres opcions ». Pels comentaris, em va semblar que tenien més « seguidors/es » les lletres, ja que els números no desperten molta simpatia i sí una sensació de dificultat.

Ara llegeixo un llibre que vaig descobrir a través del blog de la Myt http://www.mytxina.blogspot.com/ i que parla de números. Però és un llibre on aquests, no li compliquen la vida a nigú, al contrari, hi són per ajudar a entendre. A entenre’ns. I estic descobrint coses molt interessants, útils i encertades. Realment, sempre hi ha una opció diferent, en tot. La Numerologia és l’opció en què no és difícil moure’s entre números, sinó que més aviat hi són per facilitar-nos les coses, i sobretot en el camí de creixement personal o espiritual.

“La numerología tántrica, es el método que estudia el proceso por el cual hemos pasado, estamos pasando y continuaremos pasando a través de nuestra evolución espiritual en esta vida”.

“Númerología Tántrica”, Maria Lapuente, ed. Alas. Pg.11

LA PLATJA

2008-05-12T17:13:00.003+02:00

Després de dos dies i mig de festa estic totalment renovada. I encara em queda tota una tarda!!! Això dels caps de setmana llargs és fantàstic. Jo volia una platja i no ha pogut ser. Però diuen que en aquest món virtual tot és possible, i jo m'ho crec. Em quedo amb una platja que perfèctament podria ser a la que volia anar, perquè s'assembla molt. Així que finalment he aconseguit una platja sota la pluja!

EL VENT A LA CARA

2008-05-09T23:20:00.008+02:00

Jo faig vacances tot el mes d'agost. I NOMÉS falten 12 setmanes!

Últimament, hi ha força dies que em passo 11 hores a la feina. Fins i tot a l'hora de dinar em compro algo preparat i m'ho menjo allí.

Ahir, tenia mitja horeta lliure. I vaig decidir sortir i donar una volta, ni que fós una volta a l'illa de cases.

Vaig començar a caminar decidida anant no sabia on. Caminava ràpid. I notava el vent a la cara. I estava tan emocionada, tan contenta d'haver-me trobat aquella mitja hora, que anava pel carrer somrient. I estava tan il.lusionada que vaig tenir ganes de plorar.

En aquell mateix moment, vaig tenir claríssim que no vaig per bon camí. El meu cos em dóna senyals de fatiga. La meva ment no li fa gaire cas. La meva ment pensa que només queden 12 setmanes i que puc intentar fer un esforç final. I que ho puc assumir tot. I no és tant que sigui molt ambiciosa, és que no vull delegar, i no sé dir que no.

I el cos comença a parlar una mica fort. I jo li dic "NO!" (o sigui que sí que sé dir no. A mi mateixa).

Recordo el post dels 7 minuts per dedicar al meu COS. Em sembla que el tinc a punt de posar-se a cridar. I llavors hauré de parar del tot. Uffff.... impossible, ara no puc!!!

ENCARA queden 12 setmanes fins les vacances. Espero trobar aviat l'equilibri i l'armonia entre la meva ment i el meu cos. Sí que puc alfuixar una mica. Buscaré com fer-ho. Trobaré el punt mig.

*****

...tenia tantes ganes d'anar a passar el cap de setmana llarg a la platja, amb persones a qui no veig gaire i amb qui estic tan a gust. I ni tan sols em puc cabrejar perquè: PLOU!

BONS I/O DOLENTS

2008-05-06T00:07:00.006+02:00

Fa mesos, durant un sopar amb bons amics, parlavem de quina és la frase més encertada. La de Thomas Hobbes que afirmava que “l’home és un llop per l’home”. O la de Rousseau que deia que “l’home és bo per naturalesa”.

Ara m’estic llegint un llibre sobre el budisme, escrit pel Dalai Lama. Parla de la part bona que tenim totes les persones i com potenciar-la. Doncs avui toca parlar de la part dolenta, i de com evitar-la. En Punset, al llibre “El alma está en el cerebro”, parlava dels psicòpates. Era un capítol una mica inquietant.

“Los psicópatas representan el lado más osucro del ser humano, puesto que estas personas -por las razones que sean- se revelan como depredadores del resto de la especie. Es el ser humano más peligroso que existe.” Pg.185

“Entre las características del psicópata destacan la carencia de remordimientos (no tienen conciencia) y una ausencia de empatía emocional, más que intelectual. Un psicópata puede llegar a relacionarse social o intelectualmente, pero ven y tratan a las personas como objetos.” Pg.173-174.

“Aprendemos a ser los mejores, a ser los más guapos, los más ricos. Se han perdido los valores humanos. La sociedad competitiva agrava la psicopatía.” Pg.191 . No se puede educar pensando sólo en la inteligencia y en el desarrollo cognitivo. Parece imprescindible incorporar las emociones, los sentimientos y el mundo afectivo a la educación”. Pg.162

Jo, potser distribuiria a les persones segons una campana de Gauss. El nombre de persones que es dacanten cap als extrems va disminuint, fins arribar a unes poquetes persones que són molt bones. I unes poquetes persones que són molt dolentes. La gran majoria estem en un punt mig, tenim coses bones i dolentes. Una mica barrejat, una mica segons la situació. I també tenim l’opció d’intentar potenciar unes o altres qualitats i decantar-nos cap a un dels dos extrems.

En algun lloc vaig sentir que els psicòpates són l’1% de la població (és un percentatge força elevat). Suposo que representen els “depredadors humans”, donarien la raó a la frase “l’home és un llop per l’home”. Però per sort, no són la majoria.

En fi... que val la pena intentar potenciar els "valors humans" (els bons, no perdo el temps intentant definir-los, tots en tenim una idea). Com deia el Dalai Lama al llibre que m’estic llegint, “el que fa la religió és donar a entendre les bones qualitats humanes i intentar augmentar-les i reforçar-les”. I jo hi estic d’acord. Per això m’estan agradant els llibres que llegeixo de filosofies esprituals. Això no vol dir que no hi hagi “males persones" en el món de la religió... ja ho diu el llibre d’en Punset: “los psicópatas estan en todas partes, estan allí donde puedan obtener algo, donde haya poder o prestigio. Cientos de miles de psicópatas viven, trabajan y rezan con nosotros”.

I una floreta per treure'ns el mal rotllo de sobre...

UN HONOR

2008-05-03T20:19:00.007+02:00

M’havia llegit alguns llibres (assaig, no novel.la) i tenia ganes de fer-me’n resums. Però mai trobava el moment.

Algunes persones que conec, em parlaven dels seus blogs. I més aviat es queixaven una mica perquè no els visitava mai. “És que jo pràcticament no obro l’ordinador en tot el dia, ni per mirar el correu”. A més... un blog... no entenia massa ni què era.

A l’estiu, que tenia més temps, vaig començar a visitar els blogs d’uns i altres, i així vaig decidir “em resumiré els llibres i jo també faré un blog on els comentaré. Serà la forma d’obligar-me a fer-ho”. I així va començar “Labruixoleta”.

Més que els llibres que ja havia llegit, el blog m’ha animat a llegir-me’n més, a resumir-los, a treballar-los i, a sobre, envoltada de persones que ho fan molt més gratificant i interessant, i amb qui puc intercanviar opinions. (això dels blogs és fantàstic!!!)

Quan vaig començar, em passava molta estona al Google, posant paraules de temes que m’interessen + blogger, per “descobrir” altres blogs. I així, el primer on vaig anar a parar que em va atrapar i que ja mai he deixat de llegir, va ser el d’en Kamal http://www.kamal-alfa.blogspot.com/ . Un matí tenia un dubte i aquella tarda trobava la resposta al seu blog (quina casualitat!!), un dia escoltava una música i al cap d’uns dies la trobava al seu blog (quina casualitat...!!), i així envoltada de “casualitats” es va convertir en un blog especial. Sovint pensava “seria genial que algun dia vingués a fer-me una visita al meu blog”. I al cap d’un temps va anar venint (què bé!!!). Ara fa uns dies m’ha donat el Premi Honor, i és per mi un veritable honor rebre'l de part seva. M’ha fet molta il.lusió! Moltes gràcies Kamal!!!!

L'ALTRA OPCIÓ

2008-04-30T22:37:00.002+02:00

Normalment quan som estudiants la gent ens pregunta què preferim: “Ciències o Lletres”.

Jo, de petita, ho tenia clar. Se’m donava molt millor i m’agradava molt més una de les dos opcions. (Tot i que al final de la meva època d’estudiant vaig acabar triant l’altra pq em va semblar que, professionalment, em divertiria més).

Actualment diria que, entre ciències o lletres, no he optat ni per una ni per l’altra. I si hagués de dir algo... de les ciències: les alternatives. De les lletres i la comunicació: la comunicació no verbal.

A l’escola però, també ha existit sempre una altra opció. La de treballar amb el cos (gminsàtica), la de treballar amb les mans (plàstica o dibuix), la de treballar amb les vibracions (música).

Diria que entre “ciències o lletres” ....mmmm.... m’he quedat amb la tercera. Sempre m’ha agradat l’opció alternativa. I també m’agrada pensar que sempre hi ha una “altra opció”. Sempre, en tot.

I aquí baix, una cançó que m’agrada i un vídeo que m’ha inspirat aquest post. No sé per què. Potser per la possibilitat de fer amb el cos “una altra cosa”.

Bon cap de setmana llarg a tots els que feu pont!!! (jo no en faig...)

7 MINUTS

2008-04-28T22:15:00.003+02:00

Vaig demanar hora amb el metge de la seguretat social, per una persona de la meva família i per mi. Ens van donar les 10:25 i les 10:32 (més o menys). Només set minuts per visita?

Rondines una mica, ho comentes amb algú, et queixes, potser t’indignes, o fins i tot t’enfades. Tot depen de moltes coses. Si estas de bon humor fins i tot et pot saber greu pel metge, ja que per un bon professional, treballar amb aquests marges de temps, deu ser fastigós.

Mentre criticava mentalment el sistema sanitari públic, em va tornar a fer mal allò que em feia mal. Per sort era a casa i em vaig poder prendre algo ràpid. No vaig trigar ni 2 minuts. Silenciada la queixa corporal, vaig seguir indignant-me una estona més amb els metges i tot plegat.

(...ejem... quanta estona he dit que vaig trigar a fer callar el meu cos...?)

Sovint silenciem ràpidament les queixes que ens fa arribar el nostre cos. Fem veure que no les sentim i les despistem. O ens acostumem a sentir-lo rondinar. Allò tan típic: “ jo aguanto molt el dolor, no li faig ni cas”... uix... quin perill... Perquè, de sobte, el cos es queixa a crits, i ja no hi ha forma de fer-lo callar, ens obliga a parar i deixar totes les nostres activiats habituals i a dedicar-li temps complert.

Estaria bé escoltar allò que m’explica el meu cos. Investigar una mica les senyals que em fa arribar. Estar atenta a les seves queixes i fer-li el cas que es mereix. Esforçar-me una mica en buscar les millors solucions... Dedicar-li com a mínim 7 minuts seguits de tant en tant... És poc temps, però normalment no li dedico ni això.

PENSAR AMB EL COR I L'ÀNIMA

2008-04-24T22:43:00.008+02:00

Quan estàs enamorat/ada, penses en l’altra persona amb el cor i l’ànima. Penses en l’altra persona des d’un lloc molt profund de tu mateix/a.

Quan trenques una relació i ja no tens a prop algú amb qui has tingut un vincle intens, també hi penses amb el cor i l’ànima (encara que els pensaments estàn fets d’un altre tipus de sentiment).

***

Fa anys, una amiga, em va dir: “quan acabes una relació amb un noi, durant un temps, te’l segueixes trobant. Fixa’t-hi”.

En aquell mateix moment ja varem començar a repassar. I efectívament, després de deixar la relació, durant els mesos següents , me’ls he trobat a tots, un o més cops, i no precísament en llocs on soliem anar, sinó en els llocs més inesperats. I passats els primers mesos, potser no els he tornat a veure mai més. Curiós...

Durant uns anys, hi havia un noi que era el meu amor platònic. Ens coneixiem, però no teniem cap mena de contacte. El temps que va ser el meu amor platònic, me l’anava trobant un o dos cops cada any, per qualsevol racó de la ciutat, inclús fora de la ciutat. Un dia vaig deixar de pensar en ell, i ja no l’he tornat a veure mai més.

Quan penses en algú amb el cor i l’ànima, és possible que l’atreguis? És necessari que l’altre també pensi en tu? Es troben dues persones que pensen l’un en l’altre, si ho fan amb un sentiment prou fort i profund?

Fixeu-vos-hi.

UNA VEU QUE ABRAÇA

2008-04-22T22:15:00.010+02:00

Dechen Shak-Dagsay va néixer al Nepal fa 49 anys. És filla d’un lama tibetà i quan era petita, degut a l’ocupació del govern xinès, ella i la seva família van haver de refugiar-se a Suïssa. Canta mantres. La seva música m’encanta i gràcies a en Kamal, vaig saber que feia un concert a Barcelona, el 8 d’abril, i hi vaig poder anar. En tenia moltes ganes, estava molt il.lusionada i em va encantar.

El mateix dia, a la contra de la Vanguardia, li feien una entrevista, i 3 respostes em van agradar especialment:

-Diuen que la seva veu cura.
-No crec que tingui res que veure amb la veu, depen de l’actitud, de la motivació. Amb la meva música puc arribar a la gent i abraçar-la, com una mare que acuna un nen. Crec que tots tenim aquest potencial; si creem aquest bonic sentiment d’abraçar, la nostra veu canvia. La qualitat de la veu, com tot, prové de l’evolució interior.
-Des de quan medita vostè ? A qui resa ?
-Des que era petita m’assec a orar amb la meva família. Tenim molts déus que ens protegeixen i resem per ser compassius i desenvolupar saviesa. Però no s’arriba a la il.luminació resant a un déu. Has de treballar per la transformació interior, deixar a un costat les emocions negatives, transformar-les en compasió, això és Buda, una ment il.luminada, com la de Jesús.
-Quina ha estat la millor ensenyança que li ha deixat el seu pare?
-De petita tenia sentiments molt negatius cap als xinesos. Ell em va ensenyar la importància de no desenvolupar odi dins nostre. Vaig entendre que els xinesos no són els responsables, ho és el sistema. Amb el temps em vaig relaxar i vaig ser capaç de parlar amb ells i me’n vaig adonar que ens en rèiem de les mateixes coses.

Fotografies realitzades per la Monalitza (http://www.elsomriuredemonalisa.net/) amb la música de Dechen Shak-Dagsay

LA PART POSITIVA

2008-04-18T23:11:00.011+02:00

Aquest any he llegit uns quants llibres que diuen que de tot se’n apren en aquesta vida. Inclús diuen que tot allò que trenca el curs o el ritme “normal” dels aconteixements, no passa perquè sí. Que són senyals, avisos, que ens poden fer crèixer i avançar de forma positiva.

Quan aquests esdeveniments són feliços, els tenim molt presents. Però quan són desagradables, volem oblidar-los. Jo sempre havia pensat que tot té la seva part bona i la seva part dolenta. Menys algunes coses, que només són o bones o dolentes. Per exemple, un accident de cotxe, és dolent i punt.

D’acord que les coses « dolentes » són indesitjables. Però un cop han passat. Un cop ha passat prou temps com per poder-ne reflexionar d’una forma prou objectiva. És realment possible treure’n una part positiva ?

Jo fa mesos que vaig pensant què puc aprendre del meu accident de cotxe. I pensant-hi, relacionant-ho amb altres coses, donant-li voltes, sí, sorprenentment m’han aparegut respostes que em poden ser molt útils a la meva vida i que inclús m’han cridat molt l’atenció i m’han resultat molt interessants.

Només l’intent de buscar alguna cosa positiva, ja ha estat tot un esdeveniment enriquidor i gratificiant que m’ha fet sentir bé amb mi mateixa. És un « esforç que enforteix ». A vegades costa perquè és com dir que "ja està bé que allò hagi passat". I no, en absolut vull dir això. Es tracta de poder treure'n algun aprenentatge i fixar-nos en les coses bones que en podem treure.

****

Aquest post, el vull dedicar a l’Anna http://www.cosesialtrescoses.blogspot.com/ Perquè sempre he trobat que la brillantor dels seus ulls és un reflex d’alguna cosa que brilla i il.lumina des de dintre seu. Perquè em sembla una dona forta capaç de saber veure les coses positives que li porta la vida, malgrat les dolentes. Ahir em va donar aquest premi i em va fer molta il.lusió. Moltes gràcies!!!

***

LES SABATES DE XAROL

2008-04-15T23:25:00.005+02:00

Un dia de vacances, quan jo tenia 6 anys, portava tota la meva roba preferida. El jersei de ratlles de colors que m’havia fet la iaia, la faldilla groga de pana, els mitjons marie-claire de foradets i les sabates negres de xarol.

Era de nit i tornavem cap a Barcelona en cotxe. Jo dormia i ni la frenada, ni el cop, ni les voltes de campana, em van despertar. El primer que recordo és estar assaguda en un costat de la carretera. Llums, d’ambulàncies, de cotxes, i del peatge. No recordo emocions, ni dolor. Només una escena neutral.

Estava assaguda a l’arcen, tipo indi amb les cames creuades (algú em va posar així) i una senyora em va dir si volia anar a veure els meus pares. No vaig poder aixecar-me, i la senyora va cridar: “aquesta nena no pot moure les cames!!!”. Llavors a mi se’m van emportar en una ambulància diferent. Jo hauria volgut anar amb la del meu germà i la meva cosina. A l’hospital, no em van treure la roba, me la van tallar. La meva faldilla preferida, el jersei de ratlles, les sabates de xarol.

Dels tres mesos que vaig estar al llit sense poder-me moure, recordo, evidentment, les coses importants. Que els meus avis em van regalar el “Súper tocador de la srta. Pepis”! Que guai!!!. L’infermera jove, maca i simpàtica de l’hospital, que em deixava fer-li pentinats en el seu llarguíssim cabell. La jefa de les inferemeres, una típica Rottenmayer, que sempre, sempre em renyava.

El dia que, després d’una de les operacions, volia suc de taronja, i la iaia no va parar fins que me’l van donar... tot i la prohibició i les advertències de Rottenmayer. Me’l vaig prendre i és clar... el vaig vomitar... (una altra medalla que es va penjar Rottenmayer).

Una tarda, quan vaig tornar d’una altra operació, algú m’havia canviat la meva capsa de 24 rotoladors per uns quants llibres (estava en una habitació amb 5 ó 6 nens/es). Quina ràbia, quin disgust!!!... Però al final... aquells contes, durant uns anys, els vaig llegir moltíssimes vegades. Encara els tinc. En un dels llibres hi havia el nom d’un nen i un número de telèfon. Encara podria trucar i dir-li lo enfadada que vaig estar. A mi m’agradava moltíssim pintar... Però també m’agradava moltíssim llegir. Així que en el fons... “no hay mal que por bién no venga”.

AMB ELS ULLS TANCATS

2008-04-13T20:58:00.007+02:00

Vaig conèixer la Núr (http://lhabitacioneta.blogspot.com/) quan em va donar el Premi Dardo 2008, que veieu a la foto (moltes gràcies!!!). El dilluns al seu blog vaig veure unes fotos de “tios bons-cuerpos dannone” i uns comentaris que em van fer riure. Em van recordar el diumenge passat, quan vaig anar, per primera vegada, al Circuit de Catalunya, a Montmeló. Estavem molt a prop del lloc on es preparen els cotxes per sortir, i jo estava molt impressionada veient com es movien fins arribar als seus llocs de sortida. Rugien molt fort i fèien apartar tothom, com si fóssin una mena d’enormes depredadors del futur. El soroll, com a mínim, posava la pell de gallina.

De sobte vaig començar a sentir molt de xivarri entre el públic, xiulets, homes que es posaven de peu entussiasmats, ulls sortint de les seves òrbites. Jo buscava el cotxe “nacional” o algo semblant... fins que me’n vaig adornar que el “festival hormonal” el provocaven 4 jovenetes de corbes despampanats, amb faldilles curtes i tops apretats, que avançaven coquetes entre els cotxes. Les sirenes que fèien sonar els homes del públic, eren més salvatges i viscerals que el soroll dels cotxes. Si no fós per la reixa, més d’un els hagués saltat a la jugular.

Un cop ja portavem més d’una hora mirant la carrera, vaig decidir anar cap a la grada on no hi havia pràcticament ningú. O sigui la que el sol tocava de cara. La senyora del meu costat (taps a les orelles) feia ganxet. La de més a baix s’embadurnava de crema protectora mentre llegia el diari. I jo, senzillament, prenia el sol.

I allí, amb els ulls tancats, sí que vaig experimentar la carrera. El soroll dels cotxes, convertit en vibracions, era tan potent que podia notar com em travessava la pell. Vaig tenir la sensació de poder notar cada òrgan del meu cos per separat. És curiós perquè fins ara diria que només havia notat la presència d’un òrgan concret quan em fa mal. La del diumenge era una vibració molt subtil, però que em revolucionava complertament el cos, mentre jo seguia immòbil. I els cotxes anaven passant, fent un soroll ensordidor.

En algún moment vaig pensar en les persones que amb els ulls tancats reconeixen perfèctament el soroll de cada cotxe, i així els distingien. Mai he mirat una carrera de cotxes per la tele, però “veure-la” en directe és espectacular. És curiós com a vegades aconseguin “veure-hi millor amb els ulls tancats”.

EL NOU TESTAMENT

2008-04-10T22:50:00.006+02:00

Normalment, quan cito algún llibre, ja l’he acabat de llegir. El Nou Testament (que forma part de la Bíblia), no. És un conjunt de 27 llibres , dels quals, jo només he llegit els 4 evangelis, i no pas sencers. Anava amunt i avall. Però no m’esperaré a acabar-lo per fer aquest post, perquè llavors podria trigar mesos (potser anys).

La persona que m’ha ajudat amb la lectura del NT i aconsellat quan li he demanat (moltes gràcies !), em va dir una cosa que crec que és molt important: “la interpretació del NT és lliure. Ningú t’ha de dir com l’has d’entendre. Si un dia dones per vàlida la d’un grup particular, t’hauràs inclòs en una doctrina religiosa determinada o en una secta. I, si tu personalment, un dia, dones per definitiva una interpretació en concret t’hauràs estancat. Perquè la interpretació que en facis evoluciona amb tu mateixa. L’aprenentatge, el descoboriment, mai acaba”.

També em va semblar molt important el consell d’en Kamal: “llegeix amb la teva intuició intacta i sense mirar endarrera” (gràcies també a tu!)

Per tant, tot i que a hores d’ara tinc les meves pròpies conclusions particulars (que, segurament, no són definitives i es basen en la meva pròpia intuició i interpretació personal), me les guardo per mi mateixa, perquè total, què més donen...

Disfruto, m’emociono, m’agrada, aprenc, penso, relfexiono, dubto (dubto encara més), sento confusió, m’il.lusiono... llegint el Nou Testament. I m’ha encantat i enriquit molt poder compartir opinions amb tots vosaltres (gràcies!).

A qui tingui un cert interès en conèixer filosofies espirituals, mestres espirituals, recomano com a imprescindible les ensenyances de Jesucrist. A mi m’ha arribat al fons de l’ànima amb molta força.

El riu del Temps

2008-04-07T23:28:00.002+02:00

Tinc 33 anys. Si d’aquí uns 2.000 anys, algú em volgués conèixer... mmm... difícil... Encara podria deixar alguna coseta escrita... seria suficient...? Però i si no deixo res? ... I si avui, algú volgués saber qui sóc, a partir d’allò que altres diuen de mi?... Com es deia aquell joc que un li diu algo a l’orella a un altre i així en cadena fins que resulta que el missatge original, quan arriba a l’últim ja no té res a veure?

Ara vull intantar conèixer algú que va viure uns 33 anys, ara en fa uns 2.000 ...mmm... complicat... M’acosto a un riu. El riu del Temps. On l’aigua flueix sempre en un únic sentit, cap endavant. Jo estic en un punt del riu i vull anar fins un home que es troba molt endarrera... no serà fàcil... Em llenço a l’aigua. La corrent em porta, com sempre, endavant. Però faig un gran esforç i començo a nedar contra-corrent.

A mesura que avanço cap enrera, em trobo obstacles que vénen cap a mi arrossegats per la corrent. S’acosten tot de grups, vénen de lluny, la corrent fa temps que els arrossega: catòlics, protestants, ortodoxos, testimonis de jehovà, i molts altres. Són tants, vénen amb tanta força, se m’emporten. Parlen de l’home que vull conèixer. Tots diuen saber la veritat. Em costa esquivar-los. M’afafo a una roca i els deixo passar. Estic cansada. L’aigua és freda. Em costa seguir.

Segueixo en contra de la corrent. Es fa fosc. Sento veus, no hi puc veure, però escolto, imagino. Parlen de la dictadura, de l’esglèsia catòlica, de la repressió, dels càstigs. Començo a tenir por, ràbia, i és molt fosc. I encara més enllà, enmig de la negra nit, veig ombres, la Santa Inquisició. Tinc molta por. No vull seguir. Estic cansada i començo a pensar que no vull conèixer aquell home. No puc més.

Però comença a sortir el sol, ha passat el pitjor. I finalment, arribo als llibres més antics que parlen d’ell. Són del s.I dC. Els menys contaminats pel pas del Temps. Estic contenta. Emocionada. Surto de l’aigua. Espero a secar-me (no els vull fer malbé). I en un raconet, a l’ombra d’una olivera començo a llegir. És la informació més antiga que conec d’ell.

Deu fer un parell de mesos que llegeixo aquests 4 llibres. Com vaig dir, intentaré explicar quines conclusions trec de Jesucrist (ojo, que ho faig com a “home”. El tema de Jesucrist com a “fill de Déu”, és massa complicat per mi i, de moment, ho aparto). Potser m’agradarà, potser no.

I ara, és quan hauria de començar aquest post. Però com ja porto massa estona. Només diré que: m’AGRADA MOLTISSIM (em sorprenc a mi mateixa dient això, pq no m’ho pensava, però és així). Diria que no li trobo pegues. Això és difícil dir d’algú. Si més no, les pegues poden ser vençudes coneixent el context i l’època en què va viure, i tenint en compte que el conec a través de terceres persones.

El volia conèixer, i ara sento, amb certa tristesa que m’hauria agradat tant conèixe’l en persona...Tant... Però vaja...sempre em quedarà pensar que tinc la sensació d’haver-lo conegut. A través d’escrits, sí.

Perquè si no fós possible conèixer algú captant quelcom que transcendeix les paraules, ara tots els blogaires seriem uns autèntics desconeguts... i no és pas veritat!

El dia del meu bateig

2008-04-04T23:21:00.004+02:00

Aquest és un post per al cap de setmana. O sigui menys profund, menys polèmic. Un post per a uns dies més ociosos i relaxats (per a la majoria de gent). És senzillament la meva primera experiència amb la religió.

No tothom pot explicar els records que té del dia del seu bateig. Jo sí, perquè tenia 7 anys.

Quan ella va decidir que ens volia batejar al meu germà i a mi, no tothom hi va estar d’acord. Així que una de les primeres coses que recordo són les llargues i tenses discussions dels grans, tancats a la cuina de mobles vermells de casa la iaia.

Com suposo que ningú es va preocupar massa d’explicar-nos com anava tot allò, vaig decidir preparar-me pel meu compte. Així que vaig agafar una targeta recordatori de quan l’enterro del meu avi, i amb ella a la mà, donava voltes i voltes a la taula del menjador, aprenent-me el “Padre nuestro”. I no amb poc esforç, me’l vaig aprendre tot. Quedaria com una reina!

El dia del bateig recordo estar molt contenta i il.usionada. Dels meus pares, un no va voler venir. La meitat de la meva família no hi era. I de l’altra part, la meitat tampoc van venir. Però si ara em preguntéssin, jo devia estar tan emocionada, que diria que hi era tothom.

Per fi va començar. Anavem el meu germa i jo amb una caputxeta blanca (jajaja, pobre, el meu germà, ell tenia 4 anys...) agafadets de la mà pel passadís fins el costat de l'altar, i allí ens van batejar. Llavors, el moment esperat, on jo em podria lluir amb el “Padre nuestro” que em sabia de pe a pa.

Ostres! Va ser un “Pare nostre”!!! En català!! Jo el sabia de memòria en castellà! Quin lio!!! No el vaig poder seguir... Aquest, potser, va ser el meu primer contacte amb el món espiritual, amb el món de la religió. Aquest va ser, segur, el meu primer moment de confussió absoluta. D’anar perduda. De trobar quelcom que no esperava. D’haver-me equivocat. La sorpresa i la dificultat ho van paralitzar tot, l’estona que va durar l’oració.

Però en fi, sigui com sigui, aquell dia el recordo, tot plegat, com una dia molt feliç.

Després d'aquest post, miraré de fer-ne un amb les meves conlcusions personals sobre Jesucrist, i un últim citant el Nou Testament, i així ja tanco la sèrie de "cristianisme".

Bon cap de setmana a tothom! :-)

Rituals, Esglèsia i Estat.

2008-04-02T23:18:00.005+02:00

Una típica pràctica religiosa, són els rituals.. Tots nosaltres en practiquem en algun moment (amb molt, poc o gens de sentiment religiós). El descans laboral del diumenge. La festa de la Setmana Santa i el dinar de la mona. La nit de Reis i el tió dels Nadals. Una boda. Un bateig. Etc...

Algunes persones es queixen que degut als immigrants no catòlics que hi ha a les escoles, i per no ofendre’ls i respectar la seva cultura, s’estàn deixant de practicar certs rituals a les escoles, com per exemple fer el pessebre. Hi ha persones que es queixen que nosaltres perdem la nostra identitat cultural en favor de la dels immigrants.

Com de costum, “la culpa és dels immigrants”. Tant poder tenen els nens "immigrants" que van a les escoles públiques (que és on hi ha més nens de fora)?. Tant poder tenen les seves famílies per canviar el “pla d’estudis”, els costums i les tradicions? Això tb ho vam comentar amb el professor de religió que m’ajuda en la lectura del NT.

Va dir-me que són determinats partits polítics (que sí que tenen poder de veritat per canviar les coses i facilitat per manipular-les) els que miren de fer desaparèixer certs rituals religiosos, perquè en definitiva “l’Estat i l’Esglèsia es fan la competència a l’hora d’aconseguir el poder sobre el control del comportament humà”.

La frase em va fer pensar molt. I em va semblar molt interessant i digna de ser tinguda en compte i subratllada en un post. Sobretot interessant tenir-la molt en compte. És cert que els partits polítics, si més no, els triem nosaltres, però vaja, no cal desconfiar de tot, però si estar atent. Ja fa temps, vaig fer un post que parlava del « rentat de cervell ». A vegades ens manipula qui menys sembla. És important el pensament crític.

Predicar amb l'exemple

2008-03-31T23:44:00.000+02:00

Ja vaig comentar que un professor de religió m’ajuda en la lectura del Nou Testament. Jo li demanava que volia conèixer el missatge de Jesucrist, les seves ensenyances. I que la seva vida, no m’interessava tant.

Em va respondre que la seva vida són les seves ensenyances i el seu missatge. I això em va fer parar i relfexionar una estona. Ho vaig trobar molt important. Perquè realment, si la teoria, el missatge, les ensenyances, són unes, però a la pràctica tot és diferent... això, en una persona que t’ensenya quelcom, crea força confussió.

Suposo que és important “predicar amb l’exemple”. Això denota, de moment, integritat i sinceritat. M’agrada.

muntar i desmuntar

2008-03-30T01:34:00.004+01:00

L’altre dia em deien que hi ha una persona de la meva família que s’està llegint un llibre (no sé com es titula) que “desmunta” la Bíblia.

A la meva família està plè de persones que van rebre una educació religiosa (en uns temps en què tampoc hi havia moltes opcions). I de petits o joves, eren creients. Els que els van "educar" van aconseguir allò que volien. Però en algun moment de la seva vida van començar a pensar per ells mateixos i han arribat a la conclusió que la religió no els agrada, que no són creients. Perfecte.

Jo he crescut envoltada d’ateus, i educada no només com atea, sinó que inclús diria: com una persona “anti-religiosa”. De fet, no fa gaire vaig rellegir els meus diaris d’adolescent, i faig por de lo radical que era en contra de la religió. Els que em van "educar" van aconseguir el que volien. Però ara és hora de pensar per mi mateixa, i penso que tampoc puc “desmuntant” allò que ni tan sols conec (o que, si més no, conec de forma molt superficial).

En un blog on comento llibres de mestres espirituals em semblava que en algún moment m’havia d’apropar al cristianisme. Però em feia tanta mandra, ho veia tan fosc, tan repressiu, tan castigador, tan horrible com m’havien dit... Aix... hi estava arribant pel camí més llarg... Donant voltes i voltes, perquè en el fons no hi volia anar... Vaig començar llegint un llibre que es titula “Els evangelis gnòstics”, que són apòcrifs, o sigui no reconeguts per l’esgèsia catòlica. I em van semblar interessants. Segurament perquè no estaven d’acord amb l’església catòlica.

Tinc la sort de conèixer un teòleg, professor de religió, i em va advertir que segons quines traduccions de textos antics, poden canviar totalment el significat d’un missatge. El Gatot m’explicava el mateix en un comentari, fa temps. I finalment he decidit començar amb el Nou Testament, seguint els consells d’una apreciadissima persona (el professor de religió) que m’està donant un cop de mà.

Així que aquí començo una sèrie de posts que parlaran del Nou Testament.

Em sembla lògic muntar algo primer, i després ja decidiré si jo també ho vull desmuntar o no...

AGRADAR, RESPIRAR

2008-03-27T00:41:00.009+01:00

Avui, és d’aquells dies que arribo tan cansada a casa que m’adormiria abans de sopar i per això sopo corrents. Llavors m’adormiria al sofà abans de voltar pel món dels blogs, i per això obro l’ordinador corrents.

I es veu que de tan córrer (tot i la lentitud amb què sopo, m’estiro al sofà i obro l’ordinador) em vaig despertant. I el reflex del sol i la frescoreta d’unes gotes de mar a la cara, en mirar per la finestra de casa l’estrip, m’han acabat de despejar.

No fa gaire, tb xafardejant per casa d’ell, vaig llegir que parlava de la sensació de tenir al davant algú que t’agrada tant que no pots ni parlar perquè el cor se’t para. Jo crec que en aquest moment tan intens, tampoc no pots ni respirar, i si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap endins, com si volguéssis que aquella persona entrés dirèctament dintre teu.

Tot això m’ho ha fet pensar, un altre cop, la meva cançó preferida (que per cert, ja no és la del post verd). Mentre llegia altres blogs, escoltava (com faig obsessivament els últims dies) Coldplay i, de sobte, una cançó, m’ha fet callar, m’ha fet parar de llegir, he pujat el volum, i només podia escoltar. És una cançó que m’agrada tant, que em sembla que se’m posa la pell de gallina, que la música es mou dirèctament per dintre les meves venes, i que respiro al seu ritme.

Hi ha una altra cosa que també fa callar. Quan algú t’acaricia el cap. Quan algú et fa un massatge al cap. No pots parlar. Tampoc pots pràcticament respirar. I si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap enfora, com si així, el cansament, la tensió i totes les coses que et preocupen poguéssin sortir dirèctament de dintre teu.

Fixeu-vos-hi. Existeixen tantíssimes coses que ens agraden tant que ens modifiquen la respiració...

EL SOMNI

2008-03-24T21:01:00.007+01:00

En alguns posts parlo de la il.lusió que fa tenir somnis, de lo important que és creure que pots aconseguir allò que desitges.

No sempre sabem què volem, no sempre “somiem desperts”. No passa res. Així és la vida. El que és segur és que sí que somiem mentre dormim.

Jo vaig tenir un somni, fa setmanes, que és d’aquells que et fan despertar amb bones vibracions. Que inclús vols tornar a dormir per continuar allí mateix...

Estava en una platja, i algú que conec em regalava un paraigües de fusta molt gran, i quan l’obria, el vent se m’emportava cap amunt... la sensació era molt agradable... de deixar-se portar, de volar...

I quan m’enlairava massa, algú altre, m’anava agafant i em tornava a baixar perquè el vent no se m’emportés. I també era molt agradable, càlida i sincera l’abraçada d’aquella altra persona que em mantenia segura i ferma sobre la terra.

Què voldrà dir el somni? Ràpidament sorgeixen unes quantes interpretacions. Però aquest cop, no m’interessen les interpretacions... perquè, vés a saber. Només vull gaudir desperta del record d’uns moments en què se m’emportava el vent, i del moment en què algú m’abraçava.

EL POST DE COLOR VERD

2008-03-22T20:46:00.005+01:00

El meu color preferit és, sense cap mena de dubte, el verd. Tinc un munt de coses de color verd. M'agrada tant que no m'importaria tenir la pell i els cabells de color verd (... dec tenir un punt de marciana o algo així ;-) ). No me'n canso MAI. Per tant, el verd: SEMPRE.

La meva cançó preferida és la que he penjat al post ("Green eyes", de Coldplay). Quan una cançó m'agrada molt l'escolto sovint. Me la puc posar un munt de cops al dia. I sí, me n'acabo cansant. Però m'és igual, perquè sempre n'apareix una altra que es converteix en la meva cançó preferida. La del post, ho és des de fa UNS DIES, i segurament no ho serà molts dies més.

Hi ha coses que t'agraden sempre i mai te'n canses, i hi ha coses que t'agraden molt però només durant un temps i les vas reemplaçant per algo que t'agrada més. I així pot passar amb tot. I així és la vida.

SOBRE EL AMOR Y LA SOLEDAD

2008-03-19T22:54:00.007+01:00

“Sobre el amor y la soledad” (Ed.Kairós), és un recull de xerrades que Krishnamurti va fer per diversos llocs, en diferents moments, sobre els dos temes que anuncia el títol del llibre. La veritat és que m’ha agradat molt la forma que té en Krishnamurti de pensar, reflexionar i observar. També m’agrada la idea d’apropar-se al tema de l’amor, a partir de tots aquells altres setniments que sovint hi estan relacionats i mica en mica anar arribant a l’essència, a l’amor.

Jiddu Krishnamurti va néixer a la Índia el 1895. Considerat un mestre inclassificable, les seves xerrades i escrits no tenien connexió amb cap religió o filosofia específica, i no pertanyien a Orient ni a Occident, sinó que eren per a tothom.

En el nucli de la seva ensenyança estava la idea que els canvis fonamentals de la societat només poden tenir lloc a partir de la transformació de la consciència individual. Accentuava constantment la necessitat del coneixement propi.

Destacant sempre la “urgent necessitat d’una obertura per aquest enorme espai del cervell que conté en sí una energia inimaginable”. Krishnamurti va seguir parlant per tot el món fins la seva mort, als noranta anys.

"El amor no puede ser cultivado, no puede ser dividido. El amor no es un recuerdo. El amor no es cosa de la mente o del intelecto. És sólo amor. Vean, una flor plena de perfume no se preocupa por quién viene a aspirarlo o por quién le vuelve la espalda. Igual ocurre con el amor." Pg. 150

***

"No debemos ocuparnos del amor, el cual nace de manera espontánea sin que lo busquemos expresamente, sino que debemos interesarnos en las cosas que impiden el amor." Pg.41

des del bosc

2008-03-16T21:46:00.002+01:00

Fa unes hores que he arribat de la casa del bosc. I encara puc notar les bones vibracions de l’agradable companyia de la meva tieta i la meva cosina. El gust boníssim del formatge de la raclette del sopar, i els creppes de fruites, xocolata i nata de l’esmorzar. La brillantor del munt d’estrelles d’ahir a la nit. El raig de sol que m’ha despertat aquest matí. La muntanya. I el passeig entre els arbres, les flors, les fulles seques del terra. El vent, i el Sol.

I amb totes aquestes sensacions, em disposo a llegir en Krishnamurti, per descobrir què més diu en el llibre: “Sobre el amor y la soledad”...:

"¿No les da placer mirar un árbol solitario en medio del campo? ¿No les da placer contemplar la luna sobre las montañas, como tal vez la contemplaron anoche? Fue un gran deleite, ¿verdad? ¿Qué hay de malo en ello? Pero la dificultad empieza cuando el pensamiento dice: “qué bello es esto, debo conservarlo!”. Pg.112

"La belleza se nos manifiesta cuando la mente se halla en completo silencio. Está lloviendo y se puede escuchar el chapoteo de las gotas. Uno puede escucharlo con sus oídos, o puede escucharlo desde ese profundo silencio. Si lo escucha con la mente en completo silencio, entonces la belleza de ese sonido es tal que no puede expresarse con palabras o sobre un lienzo, porque esta belleza es algo que está más allá de la autoexpresión." Pg.135

"El amor no es una cosa de la mente. Sólo cuando la mente está de veras quieta, cuando ya no espera nada, ni pide ni exige ni busca, ni posee, cuando ya no siente celos, ni temor, ni ansiedad, cuando está realmente en silencio, sólo entonces es posible el amor. "Pg.41

afectuosament, m'hi fixo

2008-03-14T01:26:00.005+01:00

Molts dels mestres i autors que estic llegint comencen les seves explicacions remarcant la importància que té el “desaprendre”, o el fet “de deixar de banda els prejudicis”, i començar “oberts de ment” a l’hora d’aprendre o analitzar quelcom. Suposo que abans d’arribar a cap conclusió, és important fixar-se, observar, estar atents i oberts a totes les possibilitats, ja que sovint ho fem al revés: primer arribem a una conclusió sense haver-nos parat gaire a observar res.. I en Krishnamurti, també destaca tot això:

"Tienen un concepto, una idea, una conclusión acerca de lo que es el amor. En tal caso, no pueden investigar. Si ya dicen: “eso es así”, están acabados." Pg.109

"Estamos investigando juntos; juntos emprendemos un viaje hacia temas más bién complejos y, para investigar de este modo, tiene que haber una condición de intensidad, una mente no atada a ninguna creencia o conclusión particular, sino deseosa de llegar muy lejos, no en distancia de tiempo, sino en profundidad." Pg.11

"Ustedes saben, cuando tienen un hijo pequeño, escuchan sus llantos, sus palabras, sus murmullos. Están tan interesados en él, que escuchan. Están tan tremendamente atentos que, aun cuando se encuentren dormidos, se despiertan. Ahora bien, con la misma calidad de atención, de afecto y cuidado que dedican a cada movmimiento de ese hijo, ¿podrían observar el espejo que son ustedes mismos?. No a mí, no me estén escuchando a mí, estén atentos con esa extraordinaria concentración de afecto y cuidado, al espejo que son ustedes mismos y a lo que ese espejo les dice." Pg. 104

“Sobre el amor y la soledad”, Krishnamurti, Ed.Kairós.

l'amor

2008-03-11T23:15:00.003+01:00

D’això fa anys... a Barcelona, havia nascut un bebé. Concretament aquell dia, ja feia una setmana. A casa seva tot eren emocions noves. Rialles, somriures, mirades còmplices. Gent, converses, consells, regals. També plors, dubtes, son, cansament. Però m’agradaria pensar que, sobretot, molt d’amor.

Aquell mateix dia, aquell mateix any, en aquell moment, a Saanen, Suïssa, un mestre indi, parlava als seus deixebles sobre l’amor.

I uns anys més tard, algú recolliria per escrit aquella xerrada, i moltes altres que va fer el mestre per tot el món, i ho publicaria en un llibre. I encara uns anys després, una noia llegiria el llibre i parlaria al seu blog, d’allò que el mestre explicava als seus alumnes quan ella tenia només una setmana de vida:

“Debemos considerar el fenómeno total de la existencia. En un extremo tenemos el desarrollo extraordinario de la tecnología, que casi está destruyendo la Tierra; en el otro extremo está lo que puede llamarse la esperanza, el requerimiento, la exploración respecto de Dios, de la verdad o como quieran llamarlo. ¿Es posible ser responsable por el conjunto de la humanidad y en consecuencia, ser responsable por la naturaleza, por nuestros hijos, por nuestro prójimo, por todo el movimiento que el ser humano ha creado en su esfuerzo por vivir correctamente? Para sentir esa inmensa responsabilidad, no sólo intelectualmente, verbalmente, sino muy en lo profundo, uno debe saber qué significa amar.” Pg. 168

Doncs bé, en els propers posts parlaré d’allò que en Krishnamurti diu sobre l’amor, publicat al llibre : « Sobre el amor y la soledad » (Ed.Kairós).

PIANOS BLAUS

2008-03-09T20:24:00.005+01:00

Quan m’avisen que s’ha d’arreglar un altre piano, hi vaig encuriosida. Què li passarà? Com deu ser? Què és el que s’ha espatllat? El podré arreglar?

Mentre el propietari/a, em va explicant què és allò que no funciona bé, jo ja vaig passant la mà per la fusta. N’hi ha de molts tipus, caoba, abet, faig, etc... Cada una té un tacte diferent. Només amb el tacte ja vaig esbrinant l’edat, l’esforç que ha hagut de fer l’instrument al llarg de la seva vida, com l’han tractat, si és ressistent, o fràgil.

He vist pianos de tot arreu. La majoria són d’aquí, però també n’he vist d’Argentina, Austràlia, Japó, Síria, Uruguai, Moldàvia i molts llocs més. És fràncament interessant, perquè si els propietaris són del mateix lloc que l’instrument, t’envolten d’una cultura llunyana i enriquidora.

El piano consta de quatre parts principals: caixa, cordes, mecanisme i pedals. M’hi fixo. I començo a buscar i tocar: cordes, pedals. Noto la tensió, sento la vibració, observo: potser hi ha alguna cosa trencada, la busco.

I el teclat. Segons com, sembla que el piano es resisteix a ser tocat. La tecla oposa ressistència, no es deixa enfonsar pels meus dits. Potser només alguna part del teclat es mostra ressistent, o està bloquejada. Vaig provant...

Potser el piano pateix quan el remeno. Alguns pianos també em fan patir a mi. Les meves mans es queixen, pateixen, i els meus braços també, i tot el meu cos es fatiga. Depen de la quantitat de feina que tinc aquell dia. I del tipus de feina.

És important que em cuidi jo. Alguns dies vaig a la piscina abans de començar a treballar. Llavors m’assec davant el piano i de sobte tot flueix. Hi ha una fussió entre l’instrument i jo, el tacte, el contacte, la coordinació, puc sentir les vibracions, es barregen amb les meves, s’uneixen, aconseguim el mateix ritme, el mamteix to, i mica en mica comença a sorgir la música, una música que es barreja amb el record blau de la piscina, una música que es barreja amb el ball dins l’aigua.

Aquests són els pianos del color blau de l’aigua. Quan les energies positives flueixen... M’agrada nadar... I m’agrada la meva feina.

(quan vaig començar el blog, vaig decidir que no explicaria quina és la meva professió. En aquest post, parlo d’una professió que ni és la meva, ni té res a veure. Però tenia ganes de parlar de la bona sensació que tinc quan treballo després d’haver anat a la piscina. Com, la feina flueix, i jo estic més descansada, atenta, concentrada i en definitiva, la gaudeixo molt més)

PREMIS

2008-03-06T23:43:00.006+01:00

Aquests són els 4 premis que ha rebut el meu blog, ordenats de més antic fins l'últim que vaig rebre: (un es repeteix, però els vull posar tots 4)... MOLTES GRÀCIES!!!!:

Premi Blog solidari, me'l va donar la Montserrat

Premi Arte i Pico entregat pel Barbollaire

La copa que em va regalar en Gatot

I el Premi Arte y Pico que em va donar la Myt

LA FLORETA

2008-03-04T21:31:00.003+01:00

Quan comences a fer un blog, voltes i voltes pel món dels blogs i te’n trobes un munt que són interessantíssims... però només alguns et criden l’atenció, ja sigui per continguts afins o perquè t’agrada quelcom que intueixes de la persona que hi ha darrera les paraules.

Després d'haver rebut 4 premis (que us ensenyaré en un proper post) i que em van fer moltíssima il.lusió, avui tinc ganes d’entregar el meu premi particular: “La Floreta de la Foto”, a unes quantes persones que m’agraden especialment (començo per aquelles a qui conec personalment. I nombro en ordre alfabètic i així no em mullo...jeje):

Anònima Coneguda: Aquest blog: “LaBruixoleta” existeix gràcies a tu. Sempre m’has ajudat a trobar el meu camí. T’estimo molt!!!

Iruna: http://www.caminsdiruna.blogspot.com/ La Iruneta estimada, un blog plè de tota mena de sentiments, sensacions, cançons, paraules, imatges, etc., escrit per una dona sensible i valenta, amb qui sempre he compartit tantes coses, i també el dia a dia dels nostres blogs. T’estimo!

M.: la meva amiga de l’ànima. Ets una de les millors persones que he conegut mai. I des de que et vaig conèixer ets imprescindible a la meva vida.

Montserrat: http://www.lamevaescola.blogspot.com/ El blog d’una escola, ple de moments entranyables i interessants, gràcies als quals podem aprendre moltes coses de la vida, tant els qui tenen fills com els qui no. I darrera el blog, una persona amb una enorme vitalitat i una força increíble. Sempre m’ho passo molt bé al teu costat. És una sort haver-te conegut.

Kamal: http://www.kamal-alfa.blogspot.com/ Em salto l’ordre i et situo al mig de la línia que separa “coneguts reals i coneguts virtuals”, pq casi que em sembla com si et conegués de veritat i tot. Quan buscava blogs que parléssin de temes que m’interessen, el teu va ser el primer on vaig aturar-me, i des d’aquell dia no he deixat de llegir-te, i mai deixo d’aprendre. Ets una persona que em transmet molt bones vibracions. Una persona curiosa, vital, il.lusionada, senzilla (sempre desfen-te del paper de “mestre” que t’he atorgat des del començament), savia, i que em contagia entussiasme i m’encoratja a seguir aprenent.

Anna: http://www.cosesialtrescoses.blogspot.com/ Els teus blogs em van emocionar i em van arribar al cor des del primer segon. Em vas agradar per la teva sensibilitat, la teva enorme capacitat d’estimar i transmetre emocions, i la brillantor i il.lusió d’un enorme parell d’ ulls.

Barbollaire: http://barbollaire.blogspot.com/ La poesia és, potser, el llenguatge més sincer de tots. Un llenguatge que surt del fons d’algú i arriba al fons de qui ho llegeix. Darrea el teu blog, s’intueix una persona generosa, sensible i valenta. Admiro aquestes qualitats en tu.

Gatot: http://www.gatot84.blogspot.com/ Un blog i una persona que toca de peus a terra, que té les coses clares i ens ajuda a aclarir les nostres inclús en els moments de més boira. El teu punt de vista sempre em resulta molt interessant.

Myt: http://www.mytxina.blogspot.com/ També un dels primers blogs que vaig posar a la llista dels imprescindibles, des del primer moment que vaig arribar. I no deixava de cridar-me l’atenció, com podia ser que a través d’un blog i unes fotografies (les que surts tu), algú pogués transmetre una energia tan potent que traspassés la pantalla. El teu blog m’enctanta, ja ho saps. Les teves: “espurnes de somnis” m’ajuden a “despertar”.

FELICITATS!!!

2008-03-03T00:21:00.005+01:00

Quan tu vas nàixer, jo ja existia, però vivia dins l’aigua. En una panxeta.
I quan jo vaig nàixer, tu ja estaves per aquí... Quina sort he tingut!

He trobat una foto que (tot i que no som natros) m’ha portat bons records...
D’estius feliços. De dos xiquetes voltant per l’aigua fent de “croquetes nadadores”. De dos xiquetes que sortien a buscar caragols quan parava de ploure, i que en un moment, se distraien dibuixant lo seu futur a l’arena, amb canyes de sucre (eren de sucre?).

I recordo les coreografies de balls que assajavem a la carretera, de nit, baix la llum de la farola... I quan anavem a comprar ous, i tornavem amb les bicis, xiulant (la cançó de “Verano azul”)...sense pensar massa en si los ous arribaven sencers o no...

I al cap d’uns anys, recordo dos noies embolicades amb tovalloles, gorros i de tot, per protegir-se de l’atac massiu dels mosquits, a la mateixa platja, esperant veure la sortida de sol.

Tu eres com la meua “germana gran”... per poc que sigues més gran. I jo me volia semblar a tu, i un dia, quan era menuda, me vaig posar polvos de talco a la cara per veure com quedava, més blanqueta de pell, com la teua.

Ara ja no vull tenir la pell més blanca (al contrari... la feinada que tinc per estar morena ;-) ). Però hi ha moltissimes coses més que m’encanten de tu, i en tu veig moltes coses que m’agraden i que m’ajuden a intentar ser millor persona (no et faig una llista de virtuts per no donar-te la faenada d’intentar negar-me-les totes... que mos coneixem!)... Sóc afortunada tenin-te a prop.

Tot i que sempre me dius que mai t’aviso quan no estic bé, la qüestió és tu sempre has estat al meu costat quan no estic bé (potser no cal que et digue res?). I sobretot has estat al meu costat en los bons moments, que són la majoria. Perquè sempre trobem una excusa per acabar en risses los ratos que tenim per compartir les nostres vides.

La última vegada que hem estat juntes a n’aquella platja (l’estiu passat, o potser l’altre), també estaven los esquimals. I fèiem de “corquetes nadadores” amb ells als braços, a l’aigua, xalant, com sempre.

LA REVESÀVIA D'AQUEST BLOG

2008-02-26T23:42:00.004+01:00

Fa un temps, vaig anar al Museu Etnològic de Barcelona i, mentre era allí, recorrent diferents cultures, i endinsant-me en el passat de la nostra, vaig tenir moltes ganes de remenar fotos antigues de família, coses que guardo de fa anys.. I en el bagul dels records vaig trobar una llibreta que mai havia tornat a despertar la meva curiositat.

La de la fotografia, es pot dir que és la revesàvia d’aquest blog, perquè és una llibreta on copiava fragments de llibres que m’agradaven. I aquest cop sí que m’ha despertat la curiositat perquè els llibres comentats eren de continguts similars als que comento a “Labruixoleta”. Filosofies espirituals, budisme, chamanisme, creixement personal, etc.

Deu fer uns 15 anys que vaig fer aquells resums (o sigui que jo tindria uns 18-19 anys). Dels 8 o 9 llibres que tenia comentats, vaig triar un fragment de “El Alquimista”, perquè em va recordar els somnis i els projectes que tenia en aquells temps. I el fragment de “Las enseñanzas de Don Juan” que vaig copiar a l’últim post, el vaig voler posar, perquè em va recordar un moment concret...

Em va recordar un moment, que havia oblidat i que ara recordo amb tot detall, en què llegint aquests tipus de llibres espirituals, vaig tenir por. I la por em va fer tancar la llibreta, oblidar aquests llibres. I a més, en aquella època, vaig tancar i oblidar somnis i projectes que ara, tornen a despertar.

Potser havia de ser així? Sóc capaç d’entendre allò que em va passant al llarg del meu camí? Em fixo en l’important? Sé interpretar les senyals, si és que n’hi ha? En aquest sentit, “Mujer Chamán”, em va recordar la importància de l’autoconeixement, i de la opció d’interpretar i aprendre de coses que ens passen i que a voltes considerem simplement “accidents” i que potser són “signes d’atenció” que ens ajuden a entendre’ns i avançar.

I així van sorgir els 3 anteriors posts...

LAS ENSEÑANZAS DE DON JUAN

2008-02-24T23:06:00.004+01:00

Rellegint el llibre “Las enseñanzas de Don Juan”, de Carlos Castaneda, he trobat un fragment que m’ha semblat interessant. És el troç on Don Juan, un chamán mexicà, li explica al protagonista els diferents “enemics” que et vas trobant al llarg d’un “camí”: la por, la claredat, el poder i la vellesa. I m’ha agradat perquè “la por” és, de moment, un dels meus pitjors “enemics” :

“Cuando un hombre empieza a aprender, nunca sabe lo que va a encontrar. Su propósito es deficiente; su intención es vaga. Espera recompensas que nunca llegarán, pues no sabe nada de los trabajos que cuesta aprender.

Pero uno aprende así, poquito a poquito al comienzo, luego más y más. Y sus pensamientos se dan de topetazos y se hunden en la nada. Lo que se aprende no es nunca lo que uno creía. Y así se comienza a tener miedo. Cada paso del aprendizaje es un atolladero, y el miedo que el hombre experimenta empieza a crecer sin misericordia, sin ceder.

Y así ha tropezado con el primero de sus enemigos naturales: ¡el miedo! Un enemigo terrible: traicionero y enredado como los cardos. Se queda oculto en cada recodo del camino, acechando, esperando.

-¿Y qué puede hacer el hombre para superar el miedo?
-La respuesta es muy sencilla. No debe huír. Debe desafiar a su miedo, y pese a él debe dar el siguiente paso en su aprendizaje, y el siguiente, y el siguiente. Debe estar lleno de miedo pero no debe detenerse. ¡Esa es la regla!

Y llega un momento en que su primer enemigo ser retira. El hombre empieza a sentirse seguro de sí. Su porpósito se fortalece. Aprender no es ya una tarea aterradora. El hombre puede decir sin duda que ha vencido a su primer enemigo natural. Ocurre poco a poco, y sin embargo el miedo se conquista rápido y de repente.

Una vez que un hombre ha conquistado el miedo, está libre de él por el resto de su vida, porque a cambio del miedo ha adquirido claridad: una claridad de mente que borra el miedo. El hombre siente que nada está oculto.

Y así ha encontrado a su segundo enemigo: ¡la claridad! Esa claridad de mente, tan difícil de obtener, dispersa el miedo, pero también ciega. Fuerza al hombre a no dudar nunca de sí. Le da la seguridad de que puede hacer cuanto se le antoje, porque todo lo ve con claridad. Si el hombre se rinde a esa ilusión de poder, ha sucumbido a su segundo enemigo y será torpe para aprender. (...)”

*********

MUJER CHAMAN

2008-02-19T21:36:00.005+01:00

Començo el post buscant al diccionari la paraula: "accident: fet fortuït que altera el curs normal de les coses". I rellegint un llibre, em pregunto si serà cert que tot té un significat, inclús els "accidents"... És veritat doncs, que no ens coneixem prou a nosaltres i a l'entorn, i no sabem interpretar prou bé allò que ens va passant...?

“En el mundo chamánico no existe ningún accidente. Toda acción tiene un significado. ¿No puede comprenderlo? En eso consiste el rastreo. Accidente es una palabra nacida de la confusión. Significa que nosotros no nos entendemos a nosotros mismos lo suficiente como para saber por qué hicimos algo. El accidente es un modo de declinar la responsabilidad por su acción y pedir a otro que la asuma”.

“El amor es un buen guía. El conocimiento es un buen guía. La participación es un buen guía. No tengo que creer para conocer el pesar; yo sé cuando estoy apesadumbrada. No tengo que creer para conocer el amor; yo sé cuando amo. No tengo que creer para tener alegría; yo sé cuando estoy alegre. Al estar aquí jo estoy aquí. Por lo tanto, no crea que es usted humana únicamente. Conózcase.”

"Mujer Chamán", de Lynn V. Andrews (Ed.Robin Book), és el relat autobiogràfic d'una dona que busca la seva identitat en una cultura nativa americana. L'autora descriu el seu procés d'aprenentatge amb la chamana Agnes Whistling Elk, en un viatge cap a l'auto-coneixement.

EL ALQUIMISTA

2008-02-17T19:30:00.008+01:00

“Es eso que llaman Amor -dijo el muchacho al viento-. Cuando se ama, se consigue ser cualquier cosa de la creación. Cuando amamos no tenemos ninguna necesidad de comprender lo que sucede, porque todo pasa a suceder dentro de nosotros.”

***************************

***

“Es precisamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace la vida interesante”

“El muchacho no sabía lo que era Historia Personal. Es aquello que tu siempre deseaste hacer. Todas las personas, al comienzo de su juventud, saben cuál es su Historia Personal. En esa altura de la vida, todo está claro, todo es posible, y ellas no tienen miedo de soñar y desear todo aquello que les gustaría hacer en sus vidas. No obstante, a medida que va transcurriendo el tiempo, una fuerza misteriosa empieza a tratar de demostrar que es imposible realizar la Historia Personal.

Son las fuerzas que parecen malas, pero en realidad te están enseñando el modo de realizar tu Historia Personal. Están preparando tu espíritu y tu voluntad, porque existe una gran verdad en este planeta: seas lo que seas o hagas lo que hagas, cuando quieres con voluntad alguna cosa, es porqué este deseo nació en el alma del Universo. Y cuando tu quieres una cosa, todo el Universo conspira para que realices tu deseo”.

“Las personas aprenden muy pronto su razón de vivir -dijo el viejo con cierta amargura en los ojos-. Quizá sea por esto que también desisten muy pronto. Pero así es el mundo”

**************************

***

"El Alquimista", Paulo Cohelo.

(per obtenir més informació del llibre o l'autor, clickeu a sobre els noms.)