24 de febrer de 2009

voltant pels blocs

Quarts de set de la tarda.

Tinc la tarda lliure. No puc veure el carrer, però sento que em crida.

Com si pogués començar a olorar la primavera, menys fred, més llum, els dies que s’allarguen.

No sé exàctament què vull fer, però m’agradaria sortir.

I les sensacions que m’arriben des d’un carrer que no puc veure em fan pensar en la primavera de l’any passat. Una tarda com la d’avui, potser aniria a la piscina, o a voltar per les botigues, i entraria a l’FNAC, o una altra llibreria i potser m’enduria un llibre que després podria comentar a “labruixoleta”.

O potser en tornar de la piscina em posaria a llegir i subratllar un llibre, i d’algun fragment que m’agradés, per la nit en faria un post.

Des d’abans de l’estiu que no llegeixo cap llibre. Cap. I si aprofito la tarda d’avui i n’enceto algun dels que tinc damunt la taula? Avui em vindria de gust. Bells temps.

Però m’endinso en els blocs i de sobte, quarts de deu, i d’onze.

M’he passat la tarda voltant pels blocs. I ja m’agrada perquè també feia temps que no m’hi estava tanta estona una tarda, entre setmana, atrapada dins la blocesfera.

I ara, me’n vaig a sopar, que l’Elevanda, m’espera.

19 de febrer de 2009

perdre la por a caure


Un dia vam anar a esquiar amb una amiga. Tot i que jo ja havia esquiat un parell o tres de cops feia moltíssims anys, era com començar de zero. Ella era el primer cop que ho provava.

Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.

La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.

Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.

Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.

Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.

Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.