30 de setembre de 2008

LA MENT

L’ànima no queda molt clar què és. Potser el lloc d’on surten les emocions més intenses. O aquella part de nosaltres que vibra. Energia i prou. Potser només una metàfora. O el lloc on està l’amor. Podria ser precísament l’amor. El que ens connecta amb altres ànimes, o amb tot. Segons com la podem sentir. Inclús escoltar, o tocar. O res. El seu llenguatge podria ser la poesia. O la música. O qualsevol llenguatge que ens fa vibrar. O cap. O un que ja no recordem…

El cos tots sabem què és. Però no el coneixem tant com podriem. No sempre el sabem escoltar. No sempre volem. Ni ho provem, segons com. Estem massa enfeinats “pensant” en altres coses. Els animals, en general, el coneixen molt millor que nosaltres el llenguatge del cos. Els instints. Les olors, i el tacte, i el fred, i la calor, i el dolor, i la set, etc., etc. El cos és innocent. No sap enganyar. El que vol ell ho demana. El que necesita ell ho desitja. I segons com s’acostuma allò que li donem. Encara que no sigui el millor per a ell. És massa innocent. Però arriba un moment que també s’acaba queixant. El llenguatge del cos tots el sabem, però alguns missatges els hem oblidat. Hem d’aprendre a recordar…

La ment ha anat arribant després. I com és el que coneixem pitjor, suposo que hem de practicar, per aprendre-la millor. Per això li fem tant de cas. L’hem d’anar descobrint. L’hem d’anar desenvolupant. Els pensaments, les idees, el llenguatge verbal, l’enteniment, la consciència, l’inconscient, etc,etc,. La ment és més complexa. Sap enganyar, amagar, disimular, negar. I moltes coses bones també. És una gran protagonista de les nostres vides. Suposo que és una gran eina que ens pot ajudar molt, però també ho lia una mica tot. L’hem d’anar coneixent a poc a poc. I mentre la ment sigui una eina tan important de comunicació, el cos i l’ànima queden en segon lloc, no els podem escoltar del tot...


L’ànima, és transparent.

El cos, sincer.





La ment. Un iceberg.

L'ànima deixa passar la llum per tot arreu i ens ho pot aclarir tot. El cos ens pot ajudar a conèixe'ns perquè no sap enganyar, el cos despren calor. I amb una mica de llum i una mica d'escalfor, l'iceberg es derreteix, i al final tot és una sola cosa, tot és el mateix.


27 de setembre de 2008

EL COS

Aquell edifici té la meva edat. Acabat de construir, hi vaig anar a viure, quan només tenia uns mesos d’edat. I per això, els veïns de tota la vida, de tant en tant, em pregunten quants anys tinc. Per saber quant temps porten vivint allí. Aquells veïns m’han vist crèixer, i encara que no els explico massa de mi, es veu que intueixen. Per això fa uns dies, aquella veïna em va dir que si no em trobava bé i em feia mal l’esquena, anés a visitar una senyora que ella coneix.

Es veu que és una senyora molt gran, a punt de jubilar-se i marxar. Que ja no agafa clients nous, però que ella li demanaria el favor. Fa uns preus bons, perquè sovint hi té gent aprenent, i si no et fa res, doncs tens un massatge i pagues menys. I es veu que és una dona cega. Això em va cridar l’atenció.

Com aquest estiu em vaig fer un massatge i em va agradar tant, vaig acceptar. Ho vam aconseguir, i l’altre dia ja hi vaig anar. Anar sola a un pis sense conèixer massa res, m’inquietava una mica. Però si ella m’ho recomanava, hi confiava. Em va obrir la porta un noi. Molt jovenet. Deuria ser l’aprenent. Em va acompanyar fins una sala molt senzilla. Vaig estirar-me, i mentre esperava que algú vingués, anava mirant el terra pel forat de la camilla.

Llavors vaig sentir veus. Salutacions. La dona i el noiet. Em vaig tornar a deixar caure, i sense fer-me cap pregunta, van començar. Algú destapava l’ampolleta d’oli, l’escalfava a les seves mans i em va començar a fer fregues. Em van semblar olis calents. Però no, era l’escalfor de les mans. La podia notar fins l’interior del meu cos. Suposava que era la dona cega. Podia notar la seva força traspassant-ho tot.

I de sobte, els seus dits van començar a buscar. Jo no m’acabava de relaxar sentint la mirada d’ells dos a la meva pell. Estava molt pendent de tot allò que passava. Aquelles mans calentes i segures, s’aturaven just on ho havien de fer. Però només buscaven. Llavors vaig sentir que deia, “Vinga, ara tu. Busca. On hi té el mal?”. Jo només els veia els peus. Vaig suposar que el noiet agafava oli i va començar.

Eren unes mans del tot diferents. Més fredes. Més insegures. No s’atrevia a fer-me mal. Només em tocava amb la punta dels dits. Anava amunt i avall i no sabia on s’havia d’aturar. I de seguida va dir: “no ho sé, no veig res...”. Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”.

En aquell moment notava la mirada de tres persones sobre la meva esquena. La del noiet amb els ulls tancats. La de la dona cega. I la meva. I de seguida vaig sentir com el noiet ho començava a veure clar. Però de sobte va sonar el timbre. Ella li va dir: “deu ser la F., vés tu i fes-li sol el massatge, ja la coneixes. Jo em quedo aquí, amb ella”.

Quan el noiet va marxar, la senyora va baixar molt la llum. Ja no podia veure pràcticament res. Vaig tancar els ulls. Només estavem ella i jo. Ara sí que començava el massatge. En un moment donat, em va fer tant de mal, que no sabia si riure o plorar, però no vaig gosar dir res. De seguida em va dir: “si necessites plorar, fes-ho. Ara que, riure també va bé”. Vaig al.lucinar, era com si em llegís el pensament. Instintivament vaig necessitar aixecar el cap per mirar-la i veure quina cara feia. Però just va fer força sobre la meva espatlla i no em va deixar. “Si vols veure’m, estigues quieta, tanca els ulls”.

Passada la sorpresa dels primers segons, per fi, vaig començar a deixar-me portar. No hi havia llum, jo tenia els ulls tancats, ella era cega. Però ens podiem mirar. Ens vèiem. Ens comunicavem. El meu cos li deia coses i ella ho entenia. I ella em transmetia informació a través de les seves mans. És difícil explicar el llenguatge del cos, perquè no és el de les paraules. Però estavem del tot coordinades i compenetrades, això sentia jo.

Calor, fred. Dolor, pressió, formigueig. Tensió, més pressió, massa dolor, les mans alfuixant per no fer-me més mal. Aturar-se en el lloc perfecte. Estar-hi estona. Deixar-me fer. Necessitar relaxar-me. Les mans més lentes, més suaus. Notar que algú t’està mirant amb el tacte. Que vol saber quins problemes tens. I et vol ajudar. I aquella calor, i aquell moviment es van acabar convertint en un bàlsam que em va arribar fins i tot a l’ànima.

No m’allargo més per no fer interminable el post. Però va ser tota una experiència. És una llàstima que no la pugui tornar a veure més. Quan ja ens despediem, em va agafar la mà. No era per mirar. Em sembla que no li calia ni tocar per poder veure fins i tot el meu interior. Em va agafar la mà per dir-me algo. Vaig tancar els ulls. Ho vaig notar. Em va semblar entendre. Ens vam fer una abraçada càlida, de comiat. I me’n vaig anar.

24 de setembre de 2008

L'ÀNIMA, L'ESPERIT

Fa uns dies em van telefonar dient-me que estava bé, que no li havia passat res de res, que estava a casa, però que havia tingut un accident amb el cotxe.

Es veu que anava depressa i un altre cotxe que també hi anava es va saltar un stop. Van xocar de cara. Sort de l’airbag.

El veig poquet. A les trobades familiars. Uns anys més menut que jo. A més de l’estimació, em cau molt bé. Per la seva forma de ser, molt senzill, molt tranquil, molt sincer, molt natural.

A mi m’ho va explicar sa germana. Es veu que li va dir que, just abans de xocar, durant un segon, va tenir la sensació que allò era el final. No sabia molt bé de què, però que res seria igual (afortunadament no ha estat cap final). Pensar això ha de fer un susto molt gran.

I que quan li va preguntar si li feia mal algo, ell... fluixet i compungit, li va contestar:
... l’esperit...

Com estavem tranquil.les sabent que estava bé, aquella resposta ens va fer somriure. També tenint en compte que, com molts membres de la meva família, ell, és tan ateu.

Jo diria que tots hem tingut la sensació en algun moment, de poder sentir les emocions o el que sigui, des d’un lloc com molt endins. Que no és la ment, que no és el cos. Com molt profund però que ho és tot. Difícil explicar. És potser allò que tremola quan tens molta por. O el que vibra quan estimes molt.

No ho sabria explicar. S’ha d’experimentar. Però segons com, ho pots notar. No sé si té que veure amb algun tipus d’energia. No sé si es mou per vibracions. No sé què és. Tampoc ha de ser res misteriós, ni sobre-humà, ni relacionat amb el més enllà.

De moment, ningú li ha buscat un nom (o jo no ho sé) que no tingui cap connotació religiosa, o espiritual. Però no veig que hi tingui que estar necessàriament relacionat.

Jo, alguns dies sento les coses amb l’"ànima". O l’"esperit". Potser m’agradaria que tingués un nom diferent, més “laic”, més relacionat amb la naturalesa, per no donar peu a confusions. Però mentre no existeixi un altre nom, jo faré servir aquests, per parlar d’algo, que alguns dies, puc notar.

21 de setembre de 2008

BEGIJNHOF

Un dia que l’Assumpta, em va trobar una mica liada, cosint pedaços de roba (sóc cosidora novata) em va venir a donar un cop de mà, i des del seu blog encara em va ensenyar una mica millor la tècnica de cosir trocets de roba (gràcies!!!).

Avui li he dit que li dedicaria un post, i no puc esperar més. Així que aquí tens el teu post dedicat. Si no vas poder veure el lloc on eren les beguines a Bruges, jo te l’enseyo!! I a més, hi ha una foto d’una filadora (o algo per cosir...no sé molt què és... que ja saps que jo... de moment... Aquesta foto, la segona, és especialment dedicada!)

Aquest estiu, he estat a Bèlgica, i a Bruges, hi ha un raconet on vivien les beguines -beates- (no sé si encara n’hi ha alguna). Cap al s.XII hi havia dones que decidien anar a viure als beguinaris temporalment o per sempre. Eren llocs on portaven una vida espiritual, es dedicaven a estudiar, als treballs manuals, atendre gent, etc. En una època en què era difícil per una dona no dependre de cap home, ni de cap ordre religiosa, elles buscaven la llibertat i no feien cap mena de vot religiós concret, i vivien de la seva pròpia feina.
Tenia moltes ganes d’anar a visitar el Begijnhof de Bruges. Aquí en teniu unes fotos:




19 de setembre de 2008

M'AGRADA, TANT...

...avui..., ahir...., dilluns, dimecres, dimarts...













17 de setembre de 2008

SILENCI

... necessito...


... escoltar...


... el silenci...