30 d’abril de 2008

L'ALTRA OPCIÓ

Normalment quan som estudiants la gent ens pregunta què preferim: “Ciències o Lletres”.

Jo, de petita, ho tenia clar. Se’m donava molt millor i m’agradava molt més una de les dos opcions. (Tot i que al final de la meva època d’estudiant vaig acabar triant l’altra pq em va semblar que, professionalment, em divertiria més).

Actualment diria que, entre ciències o lletres, no he optat ni per una ni per l’altra. I si hagués de dir algo... de les ciències: les alternatives. De les lletres i la comunicació: la comunicació no verbal.

A l’escola però, també ha existit sempre una altra opció. La de treballar amb el cos (gminsàtica), la de treballar amb les mans (plàstica o dibuix), la de treballar amb les vibracions (música).

Diria que entre “ciències o lletres” ....mmmm.... m’he quedat amb la tercera. Sempre m’ha agradat l’opció alternativa. I també m’agrada pensar que sempre hi ha una “altra opció”. Sempre, en tot.

I aquí baix, una cançó que m’agrada i un vídeo que m’ha inspirat aquest post. No sé per què. Potser per la possibilitat de fer amb el cos “una altra cosa”.

Bon cap de setmana llarg a tots els que feu pont!!! (jo no en faig...)

28 d’abril de 2008

7 MINUTS

Vaig demanar hora amb el metge de la seguretat social, per una persona de la meva família i per mi. Ens van donar les 10:25 i les 10:32 (més o menys). Només set minuts per visita?

Rondines una mica, ho comentes amb algú, et queixes, potser t’indignes, o fins i tot t’enfades. Tot depen de moltes coses. Si estas de bon humor fins i tot et pot saber greu pel metge, ja que per un bon professional, treballar amb aquests marges de temps, deu ser fastigós.

Mentre criticava mentalment el sistema sanitari públic, em va tornar a fer mal allò que em feia mal. Per sort era a casa i em vaig poder prendre algo ràpid. No vaig trigar ni 2 minuts. Silenciada la queixa corporal, vaig seguir indignant-me una estona més amb els metges i tot plegat.

(...ejem... quanta estona he dit que vaig trigar a fer callar el meu cos...?)

Sovint silenciem ràpidament les queixes que ens fa arribar el nostre cos. Fem veure que no les sentim i les despistem. O ens acostumem a sentir-lo rondinar. Allò tan típic: “ jo aguanto molt el dolor, no li faig ni cas”... uix... quin perill... Perquè, de sobte, el cos es queixa a crits, i ja no hi ha forma de fer-lo callar, ens obliga a parar i deixar totes les nostres activiats habituals i a dedicar-li temps complert.

Estaria bé escoltar allò que m’explica el meu cos. Investigar una mica les senyals que em fa arribar. Estar atenta a les seves queixes i fer-li el cas que es mereix. Esforçar-me una mica en buscar les millors solucions... Dedicar-li com a mínim 7 minuts seguits de tant en tant... És poc temps, però normalment no li dedico ni això.

24 d’abril de 2008

PENSAR AMB EL COR I L'ÀNIMA


Quan estàs enamorat/ada, penses en l’altra persona amb el cor i l’ànima. Penses en l’altra persona des d’un lloc molt profund de tu mateix/a.

Quan trenques una relació i ja no tens a prop algú amb qui has tingut un vincle intens, també hi penses amb el cor i l’ànima (encara que els pensaments estàn fets d’un altre tipus de sentiment).
***
Fa anys, una amiga, em va dir: “quan acabes una relació amb un noi, durant un temps, te’l segueixes trobant. Fixa’t-hi”.

En aquell mateix moment ja varem començar a repassar. I efectívament, després de deixar la relació, durant els mesos següents , me’ls he trobat a tots, un o més cops, i no precísament en llocs on soliem anar, sinó en els llocs més inesperats. I passats els primers mesos, potser no els he tornat a veure mai més. Curiós...

Durant uns anys, hi havia un noi que era el meu amor platònic. Ens coneixiem, però no teniem cap mena de contacte. El temps que va ser el meu amor platònic, me l’anava trobant un o dos cops cada any, per qualsevol racó de la ciutat, inclús fora de la ciutat. Un dia vaig deixar de pensar en ell, i ja no l’he tornat a veure mai més.

Quan penses en algú amb el cor i l’ànima, és possible que l’atreguis? És necessari que l’altre també pensi en tu? Es troben dues persones que pensen l’un en l’altre, si ho fan amb un sentiment prou fort i profund?

Fixeu-vos-hi.

22 d’abril de 2008

UNA VEU QUE ABRAÇA





Dechen Shak-Dagsay va néixer al Nepal fa 49 anys. És filla d’un lama tibetà i quan era petita, degut a l’ocupació del govern xinès, ella i la seva família van haver de refugiar-se a Suïssa. Canta mantres. La seva música m’encanta i gràcies a en Kamal, vaig saber que feia un concert a Barcelona, el 8 d’abril, i hi vaig poder anar. En tenia moltes ganes, estava molt il.lusionada i em va encantar.

El mateix dia, a la contra de la Vanguardia, li feien una entrevista, i 3 respostes em van agradar especialment:

-Diuen que la seva veu cura.
-No crec que tingui res que veure amb la veu, depen de l’actitud, de la motivació. Amb la meva música puc arribar a la gent i abraçar-la, com una mare que acuna un nen. Crec que tots tenim aquest potencial; si creem aquest bonic sentiment d’abraçar, la nostra veu canvia. La qualitat de la veu, com tot, prové de l’evolució interior
.
-Des de quan medita vostè ? A qui resa ?
-
Des que era petita m’assec a orar amb la meva família. Tenim molts déus que ens protegeixen i resem per ser compassius i desenvolupar saviesa. Però no s’arriba a la il.luminació resant a un déu. Has de treballar per la transformació interior, deixar a un costat les emocions negatives, transformar-les en compasió, això és Buda, una ment il.luminada, com la de Jesús.
-Quina ha estat la millor ensenyança que li ha deixat el seu pare?
-De petita tenia sentiments molt negatius cap als xinesos. Ell em va ensenyar la importància de no desenvolupar odi dins nostre. Vaig entendre que els xinesos no són els responsables, ho és el sistema. Amb el temps em vaig relaxar i vaig ser capaç de parlar amb ells i me’n vaig adonar que ens en rèiem de les mateixes coses.





Fotografies realitzades per la Monalitza (http://www.elsomriuredemonalisa.net/) amb la música de Dechen Shak-Dagsay

18 d’abril de 2008

LA PART POSITIVA


Aquest any he llegit uns quants llibres que diuen que de tot se’n apren en aquesta vida. Inclús diuen que tot allò que trenca el curs o el ritme “normal” dels aconteixements, no passa perquè sí. Que són senyals, avisos, que ens poden fer crèixer i avançar de forma positiva.

Quan aquests esdeveniments són feliços, els tenim molt presents. Però quan són desagradables, volem oblidar-los. Jo sempre havia pensat que tot té la seva part bona i la seva part dolenta. Menys algunes coses, que només són o bones o dolentes. Per exemple, un accident de cotxe, és dolent i punt.

D’acord que les coses « dolentes » són indesitjables. Però un cop han passat. Un cop ha passat prou temps com per poder-ne reflexionar d’una forma prou objectiva. És realment possible treure’n una part positiva ?

Jo fa mesos que vaig pensant què puc aprendre del meu accident de cotxe. I pensant-hi, relacionant-ho amb altres coses, donant-li voltes, sí, sorprenentment m’han aparegut respostes que em poden ser molt útils a la meva vida i que inclús m’han cridat molt l’atenció i m’han resultat molt interessants.

Només l’intent de buscar alguna cosa positiva, ja ha estat tot un esdeveniment enriquidor i gratificiant que m’ha fet sentir bé amb mi mateixa. És un « esforç que enforteix ». A vegades costa perquè és com dir que "ja està bé que allò hagi passat". I no, en absolut vull dir això. Es tracta de poder treure'n algun aprenentatge i fixar-nos en les coses bones que en podem treure.
****
Aquest post, el vull dedicar a l’Anna http://www.cosesialtrescoses.blogspot.com/ Perquè sempre he trobat que la brillantor dels seus ulls és un reflex d’alguna cosa que brilla i il.lumina des de dintre seu. Perquè em sembla una dona forta capaç de saber veure les coses positives que li porta la vida, malgrat les dolentes. Ahir em va donar aquest premi i em va fer molta il.lusió. Moltes gràcies!!!
***

15 d’abril de 2008

LES SABATES DE XAROL

Un dia de vacances, quan jo tenia 6 anys, portava tota la meva roba preferida. El jersei de ratlles de colors que m’havia fet la iaia, la faldilla groga de pana, els mitjons marie-claire de foradets i les sabates negres de xarol.

Era de nit i tornavem cap a Barcelona en cotxe. Jo dormia i ni la frenada, ni el cop, ni les voltes de campana, em van despertar. El primer que recordo és estar assaguda en un costat de la carretera. Llums, d’ambulàncies, de cotxes, i del peatge. No recordo emocions, ni dolor. Només una escena neutral.

Estava assaguda a l’arcen, tipo indi amb les cames creuades (algú em va posar així) i una senyora em va dir si volia anar a veure els meus pares. No vaig poder aixecar-me, i la senyora va cridar: “aquesta nena no pot moure les cames!!!”. Llavors a mi se’m van emportar en una ambulància diferent. Jo hauria volgut anar amb la del meu germà i la meva cosina. A l’hospital, no em van treure la roba, me la van tallar. La meva faldilla preferida, el jersei de ratlles, les sabates de xarol.

Dels tres mesos que vaig estar al llit sense poder-me moure, recordo, evidentment, les coses importants. Que els meus avis em van regalar el “Súper tocador de la srta. Pepis”! Que guai!!!. L’infermera jove, maca i simpàtica de l’hospital, que em deixava fer-li pentinats en el seu llarguíssim cabell. La jefa de les inferemeres, una típica Rottenmayer, que sempre, sempre em renyava.

El dia que, després d’una de les operacions, volia suc de taronja, i la iaia no va parar fins que me’l van donar... tot i la prohibició i les advertències de Rottenmayer. Me’l vaig prendre i és clar... el vaig vomitar... (una altra medalla que es va penjar Rottenmayer).

Una tarda, quan vaig tornar d’una altra operació, algú m’havia canviat la meva capsa de 24 rotoladors per uns quants llibres (estava en una habitació amb 5 ó 6 nens/es). Quina ràbia, quin disgust!!!... Però al final... aquells contes, durant uns anys, els vaig llegir moltíssimes vegades. Encara els tinc. En un dels llibres hi havia el nom d’un nen i un número de telèfon. Encara podria trucar i dir-li lo enfadada que vaig estar. A mi m’agradava moltíssim pintar... Però també m’agradava moltíssim llegir. Així que en el fons... “no hay mal que por bién no venga”.

13 d’abril de 2008

AMB ELS ULLS TANCATS


Vaig conèixer la Núr (http://lhabitacioneta.blogspot.com/) quan em va donar el Premi Dardo 2008, que veieu a la foto (moltes gràcies!!!). El dilluns al seu blog vaig veure unes fotos de “tios bons-cuerpos dannone” i uns comentaris que em van fer riure. Em van recordar el diumenge passat, quan vaig anar, per primera vegada, al Circuit de Catalunya, a Montmeló. Estavem molt a prop del lloc on es preparen els cotxes per sortir, i jo estava molt impressionada veient com es movien fins arribar als seus llocs de sortida. Rugien molt fort i fèien apartar tothom, com si fóssin una mena d’enormes depredadors del futur. El soroll, com a mínim, posava la pell de gallina.

De sobte vaig començar a sentir molt de xivarri entre el públic, xiulets, homes que es posaven de peu entussiasmats, ulls sortint de les seves òrbites. Jo buscava el cotxe “nacional” o algo semblant... fins que me’n vaig adornar que el “festival hormonal” el provocaven 4 jovenetes de corbes despampanats, amb faldilles curtes i tops apretats, que avançaven coquetes entre els cotxes. Les sirenes que fèien sonar els homes del públic, eren més salvatges i viscerals que el soroll dels cotxes. Si no fós per la reixa, més d’un els hagués saltat a la jugular.

Un cop ja portavem més d’una hora mirant la carrera, vaig decidir anar cap a la grada on no hi havia pràcticament ningú. O sigui la que el sol tocava de cara. La senyora del meu costat (taps a les orelles) feia ganxet. La de més a baix s’embadurnava de crema protectora mentre llegia el diari. I jo, senzillament, prenia el sol.

I allí, amb els ulls tancats, sí que vaig experimentar la carrera. El soroll dels cotxes, convertit en vibracions, era tan potent que podia notar com em travessava la pell. Vaig tenir la sensació de poder notar cada òrgan del meu cos per separat. És curiós perquè fins ara diria que només havia notat la presència d’un òrgan concret quan em fa mal. La del diumenge era una vibració molt subtil, però que em revolucionava complertament el cos, mentre jo seguia immòbil. I els cotxes anaven passant, fent un soroll ensordidor.

En algún moment vaig pensar en les persones que amb els ulls tancats reconeixen perfèctament el soroll de cada cotxe, i així els distingien. Mai he mirat una carrera de cotxes per la tele, però “veure-la” en directe és espectacular. És curiós com a vegades aconseguin “veure-hi millor amb els ulls tancats
”.

10 d’abril de 2008

EL NOU TESTAMENT


Normalment, quan cito algún llibre, ja l’he acabat de llegir. El Nou Testament (que forma part de la Bíblia), no. És un conjunt de 27 llibres , dels quals, jo només he llegit els 4 evangelis, i no pas sencers. Anava amunt i avall. Però no m’esperaré a acabar-lo per fer aquest post, perquè llavors podria trigar mesos (potser anys).

La persona que m’ha ajudat amb la lectura del NT i aconsellat quan li he demanat (moltes gràcies !), em va dir una cosa que crec que és molt important: la interpretació del NT és lliure. Ningú t’ha de dir com l’has d’entendre. Si un dia dones per vàlida la d’un grup particular, t’hauràs inclòs en una doctrina religiosa determinada o en una secta. I, si tu personalment, un dia, dones per definitiva una interpretació en concret t’hauràs estancat. Perquè la interpretació que en facis evoluciona amb tu mateixa. L’aprenentatge, el descoboriment, mai acaba”.

També em va semblar molt important el consell d’en
Kamal: llegeix amb la teva intuició intacta i sense mirar endarrera” (gràcies també a tu!)

Per tant, tot i que a hores d’ara tinc les meves pròpies conclusions particulars (que, segurament, no són definitives i es basen en la meva pròpia intuició i interpretació personal), me les guardo per mi mateixa, perquè total, què més donen...

Disfruto, m’emociono, m’agrada, aprenc, penso, relfexiono, dubto (dubto encara més), sento confusió, m’il.lusiono... llegint el Nou Testament. I m’ha encantat i enriquit molt poder compartir opinions amb tots vosaltres (gràcies!).

A qui tingui un cert interès en conèixer filosofies espirituals, mestres espirituals, recomano com a imprescindible les ensenyances de Jesucrist. A mi m’ha arribat al fons de l’ànima amb molta força.

7 d’abril de 2008

El riu del Temps

Tinc 33 anys. Si d’aquí uns 2.000 anys, algú em volgués conèixer... mmm... difícil... Encara podria deixar alguna coseta escrita... seria suficient...? Però i si no deixo res? ... I si avui, algú volgués saber qui sóc, a partir d’allò que altres diuen de mi?... Com es deia aquell joc que un li diu algo a l’orella a un altre i així en cadena fins que resulta que el missatge original, quan arriba a l’últim ja no té res a veure?

Ara vull intantar conèixer algú que va viure uns 33 anys, ara en fa uns 2.000 ...mmm... complicat... M’acosto a un riu. El riu del Temps. On l’aigua flueix sempre en un únic sentit, cap endavant. Jo estic en un punt del riu i vull anar fins un home que es troba molt endarrera... no serà fàcil... Em llenço a l’aigua. La corrent em porta, com sempre, endavant. Però faig un gran esforç i començo a nedar contra-corrent.

A mesura que avanço cap enrera, em trobo obstacles que vénen cap a mi arrossegats per la corrent. S’acosten tot de grups, vénen de lluny, la corrent fa temps que els arrossega: catòlics, protestants, ortodoxos, testimonis de jehovà, i molts altres. Són tants, vénen amb tanta força, se m’emporten. Parlen de l’home que vull conèixer. Tots diuen saber la veritat. Em costa esquivar-los. M’afafo a una roca i els deixo passar. Estic cansada. L’aigua és freda. Em costa seguir.

Segueixo en contra de la corrent. Es fa fosc. Sento veus, no hi puc veure, però escolto, imagino. Parlen de la dictadura, de l’esglèsia catòlica, de la repressió, dels càstigs. Començo a tenir por, ràbia, i és molt fosc. I encara més enllà, enmig de la negra nit, veig ombres, la Santa Inquisició. Tinc molta por. No vull seguir. Estic cansada i començo a pensar que no vull conèixer aquell home. No puc més.

Però comença a sortir el sol, ha passat el pitjor. I finalment, arribo als llibres més antics que parlen d’ell. Són del s.I dC. Els menys contaminats pel pas del Temps. Estic contenta. Emocionada. Surto de l’aigua. Espero a secar-me (no els vull fer malbé). I en un raconet, a l’ombra d’una olivera començo a llegir. És la informació més antiga que conec d’ell.

Deu fer un parell de mesos que llegeixo aquests 4 llibres. Com vaig dir, intentaré explicar quines conclusions trec de Jesucrist (ojo, que ho faig com a “home”. El tema de Jesucrist com a “fill de Déu”, és massa complicat per mi i, de moment, ho aparto). Potser m’agradarà, potser no.

I ara, és quan hauria de començar aquest post. Però com ja porto massa estona. Només diré que: m’AGRADA MOLTISSIM (em sorprenc a mi mateixa dient això, pq no m’ho pensava, però és així). Diria que no li trobo pegues. Això és difícil dir d’algú. Si més no, les pegues poden ser vençudes coneixent el context i l’època en què va viure, i tenint en compte que el conec a través de terceres persones.

El volia conèixer, i ara sento, amb certa tristesa que m’hauria agradat tant conèixe’l en persona...Tant... Però vaja...sempre em quedarà pensar que tinc la sensació d’haver-lo conegut. A través d’escrits, sí.

Perquè si no fós possible conèixer algú captant quelcom que transcendeix les paraules, ara tots els blogaires seriem uns autèntics desconeguts... i no és pas veritat!

4 d’abril de 2008

El dia del meu bateig

Aquest és un post per al cap de setmana. O sigui menys profund, menys polèmic. Un post per a uns dies més ociosos i relaxats (per a la majoria de gent). És senzillament la meva primera experiència amb la religió.


No tothom pot explicar els records que té del dia del seu bateig. Jo sí, perquè tenia 7 anys.

Quan ella va decidir que ens volia batejar al meu germà i a mi, no tothom hi va estar d’acord. Així que una de les primeres coses que recordo són les llargues i tenses discussions dels grans, tancats a la cuina de mobles vermells de casa la iaia.

Com suposo que ningú es va preocupar massa d’explicar-nos com anava tot allò, vaig decidir preparar-me pel meu compte. Així que vaig agafar una targeta recordatori de quan l’enterro del meu avi, i amb ella a la mà, donava voltes i voltes a la taula del menjador, aprenent-me el “Padre nuestro”. I no amb poc esforç, me’l vaig aprendre tot. Quedaria com una reina!

El dia del bateig recordo estar molt contenta i il.usionada. Dels meus pares, un no va voler venir. La meitat de la meva família no hi era. I de l’altra part, la meitat tampoc van venir. Però si ara em preguntéssin, jo devia estar tan emocionada, que diria que hi era tothom.

Per fi va començar. Anavem el meu germa i jo amb una caputxeta blanca (jajaja, pobre, el meu germà, ell tenia 4 anys...) agafadets de la mà pel passadís fins el costat de l'altar, i allí ens van batejar. Llavors, el moment esperat, on jo em podria lluir amb el “Padre nuestro” que em sabia de pe a pa.

Ostres! Va ser un “Pare nostre”!!! En català!! Jo el sabia de memòria en castellà! Quin lio!!! No el vaig poder seguir... Aquest, potser, va ser el meu primer contacte amb el món espiritual, amb el món de la religió. Aquest va ser, segur, el meu primer moment de confussió absoluta. D’anar perduda. De trobar quelcom que no esperava. D’haver-me equivocat. La sorpresa i la dificultat ho van paralitzar tot, l’estona que va durar l’oració.

Però en fi, sigui com sigui, aquell dia el recordo, tot plegat, com una dia molt feliç.


Després d'aquest post, miraré de fer-ne un amb les meves conlcusions personals sobre Jesucrist, i un últim citant el Nou Testament, i així ja tanco la sèrie de "cristianisme".

Bon cap de setmana a tothom! :-)

2 d’abril de 2008

Rituals, Esglèsia i Estat.


Una típica pràctica religiosa, són els rituals.. Tots nosaltres en practiquem en algun moment (amb molt, poc o gens de sentiment religiós). El descans laboral del diumenge. La festa de la Setmana Santa i el dinar de la mona. La nit de Reis i el tió dels Nadals. Una boda. Un bateig. Etc...

Algunes persones es queixen que degut als immigrants no catòlics que hi ha a les escoles, i per no ofendre’ls i respectar la seva cultura, s’estàn deixant de practicar certs rituals a les escoles, com per exemple fer el pessebre. Hi ha persones que es queixen que nosaltres perdem la nostra identitat cultural en favor de la dels immigrants.

Com de costum, “la culpa és dels immigrants”. Tant poder tenen els nens "immigrants" que van a les escoles públiques (que és on hi ha més nens de fora)?. Tant poder tenen les seves famílies per canviar el “pla d’estudis”, els costums i les tradicions? Això tb ho vam comentar amb el professor de religió que m’ajuda en la lectura del NT.

Va dir-me que són determinats partits polítics (que sí que tenen poder de veritat per canviar les coses i facilitat per manipular-les) els que miren de fer desaparèixer certs rituals religiosos, perquè en definitiva “l’Estat i l’Esglèsia es fan la competència a l’hora d’aconseguir el poder sobre el control del comportament humà”.

La frase em va fer pensar molt. I em va semblar molt interessant i digna de ser tinguda en compte i subratllada en un post. Sobretot interessant tenir-la molt en compte. És cert que els partits polítics, si més no, els triem nosaltres, però vaja, no cal desconfiar de tot, però si estar atent. Ja fa temps, vaig fer un post que parlava del « rentat de cervell ». A vegades ens manipula qui menys sembla. És important el pensament crític.