30 de setembre de 2007

EL VIATGE A LA FELICITAT


"El viatge a la felicitat", d' Eduard Punset ( ed. Destino) és un llibre molt interessant perquè tracta un tema (la felicitat) que poques vegades s'enfoca des d'un punt de vista científic. Potser això fa que en alguns moments sigui una mica dens i difícil d'entendre, però val la pena fer l'esforç, perquè està ple d'investigacions i descobriments molt curiosos (s'hi estigui o no d'acord).
Al final d'aquest viatge l'autor ens proposa "la fòrmula de la felicitat".

Els anteriors 5 posts d'aquest blog citen fragments del llibre que m'han semblat interessants, després dels quals hi afegeixo alguns comentaris personals.


És clar!!

"Els animals exposats a forts riscos inverteixen menys en manteniment i molt en reproducció, mentres que els organismes exposats a un nivell de risc petit actuen de la manera contrària.

Si es pregunta a la comunitat científica o a la gent del carrer per l'esdeveniment més singular i transcendent de tota la història de l'evolució, des de l'origen de la vida, pocs apuntaran la TRIPLICACIÓ DE L'ESPERANÇA DE VIDA ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS EN MENYS DE 200 ANYS. Sobtadament, l'espècie humana disposa de 40 anys adicionals després d'haver dut a terme les tasques reproductores. Mai no s'havia esdevingut res de semblant en cap espècie i molt menys en tan poc temps.

Lògicament, l'espècie -acomplertes les funcions reproductores- dedicarà esforços i recursos sense fi per omplir la bretxa del manteniment. Al costat de l'objectiu de la felicitat, o conjuntament amb ella, n'hi ha d'altres com la millora de la qualitat de vida i la seva prolongació."

"El viatge a la felicitat" Eduard Punset. Ed.Destino. Pg. 16-20.


Tenint en compte que els homínids van aparèixer fa uns 6 o 7 milions d'anys, i que fins fa uns 200 anys l'espècie humana tenia una esperança de vida d'uns 30-40 anys, portem molt de temps "vivint per sobreviure", una mica com la majoria dels animals: l'important és: menjar, reproduir-se, defensar el territori, procurar no ser eliminats. I molt poc temps (ni dos-cents anys!!!) aprenent a mantenir-nos.

ÉS CLAR!!! són milions d'anys tenint només temps per sobreviure vs. dos-cents anys tenint temps per mantenir-nos i procurar , a més, ser feliços.

Els nostres instints "animals" de milions d'anys són molt poderosos. Fins fa només 200 anys no teniem temps de buscar la felicitat (moltes persones de la Terra, encara no tenen temps actualement, per això tampoc es plantegen si són o no feliços).
Som uns inexperts buscadors de felicitat, per això anem tan perduts al respecte.
No sabem com es fa per ser feliç, però jo crec que algun dia: HO ACONSEGUIREM!!.... espero que no calguin molts milers d'anys més....

Labruixoleta, inexperta buscadora de felicitat, emprenent "el viatge".

Desaprendre

" Desaprendre la major part de les coses que ens han ensenyat és molt més important que aprendre'n de noves. El pesat farcell dels pensament i de les conviccions que no han estat sotmeses a l'anàlisi de l'experimentació i la comprovació és inversament proporcional als índex de felicitat.

Molt poques o cap de les receptes (per a la felicitat) produiran efecte sense la voluntat de deaprendre, de qüestionar les instruccions grupals, de no interferir en el que ja funciona i, finalment, de fer el que calgui perquè la por, en comptes de ser aclaparadora, sigui un estímul positiu"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.186-187

Realment, què important és desaprendre... i què difícil!! Tan aprenentatges socials com personals.


El més complicat és desfer associacions que hem après per experiència pròpia. Jo, per exemple, quan era petita en un accident de cotxe em vaig fracturar els dos fèmurs i 3 mesos estirada al llit sense poder-me moure em van "ensenyar" que els cotxes "són dolents". Desaprendre aquest aprenentatge segur que em faria més feliç. També podria intentar, com diu el llibre aconseguir que la por, en comptes de ser aclaparadora fós un estímul positiu, en tot cas només per fer-me prudent.

Potser el més difícil és desaprendre allò que ni tan sols som conscients que hem apres, o petites coses a les quals no donem importància (i potser la tenen)

Pel que fa a qüestionar les intstruccions grupals, és bàsic. No dic que calgui anar-hi en contra, però sí posar-les en dubte i analitzar-les.






25 de setembre de 2007

La por

"La felicitat és l'absència de por. (pg.39 )

El problema de la por, necessària per sobreviure, rau en el fet que ni nosaltres ni la resta dels animals, amb algunes excepcions que veurem a continuació, calibrem amb precisió la resposta emocional que correspondria lògicament al grau d'amenaça. La reacció d'un gos que mor d'una aturada cardíaca al seu apartament, mentre els seus amos passegen pel carrer la nit de St Joan, és clarament desmesurada enfront de l'explosió d'un petard. (Pg.37)


És tan doolent no saber controlar les pròpies emocions com no tenir-ne cap.(pg.52)"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino.

24 de setembre de 2007

Moments de felicitat

" En definir la felicitat com una emoció s'està suggerint que, com totes les emocions, és efímera i que, per tant, el primer a arribar a la meta de la infelicitat serà el que hagi pretès ser feliç contínuament. Com va dir Carl Gustav Jung, -fins i tot una vida feliç comporta una certa foscor i la paraula "feliç" perdria el seu sentit si no es veiés compensada per una certa tristesa-".

"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.78

Quantes vegades he dit o pensat: "com m'agradaria que aquest moment durés etèrnament...!!!". És una forma de desitjar que aquesta emoció, l'efímera felicitat, duri per sempre. Que bé aquests moments...

Altres vegades també he dit coses com ara: "durant aquella època vaig ser tan feliç...!! " . És una forma d'idealitzar el record que tinc d'una bona temporada. Segurament un període ple d'instants de felicitat. Però també probablement ple d'oblidats moments de foscor i tristesa, perquè no podria assegurar haver viscut una llarga època de felicitat segon a segon.

Així que suposo que sí, la felicitat són moments. Que bé haver-ne viscut... Que bé saber que en qualsevol moment arribarà el següent...!

LA BRÚJULA INTERIOR

"...puedo quedarme contigo un día y una noche, pero luego partiré. Nacemos y morimos solos, y en ese trayecto que llamamos vida compartimos días y noches con otras personas.
Aquellos que nos hacen crecer son los que nos acompañan y por amor nos enseñan a andar solos, a no ver la realidad con otros ojos que no sean los nuestros, a crear nuestra propia visón del mundo, a ser autónomos."

"La brújula interior". Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.163







"La brújula interior", és d'aquests llibres que et fan pensar i reflexionar sobre la vida que portes, en aquest cas, sobretot, a nivell professional. I si et sorgeixen dubtes i/o ganes de fer alguns canvis et dóna consells o solucions interessants , respectuosos i senzills. Tot plegat d'una forma positiva i agradable.

Els anteriors 7 posts d'aquest blog, mostren fragments del llibre, no tant els que et dónen solucions, com els que et fan reflexionar. A mi m'han fet pensar i per això m'han semblat interessants.

Una abraçada de la Bruixoleta.

De sobte?

"Hay algo muy curioso que sucede con el bambú japonés y que lo transforma en no apto para impacientes. Siembras la semilla, la abonas y te ocupas de regarla constantemente. Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad, no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, a tal punto que un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas estériles. Sin embargo, durante el séptimo año, en un periodo de sólo seis semanas, la planta de bambú crece... ¡más de 30 metros!
¡Tarda sólo seis semanas en crecer?
¡No! La verdad es que se toma siete años en crecer y seis semanas para desarrollarse. Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú genera un complejo sistema de raíces que le perimten sostener el crecimiento que vendrá después. "

Fragment de "El bambú japonés". La brújula interior. Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.135

23 de setembre de 2007

Guions de vida

"El doctor Eric Berne observó hace tiempo que todas las personas a las que acompañaba en su proceso de terapia psicológica actuaban siguiendo lo que él denominó un "guión de vida", que es como el argumento preestablecido de una obra dramática que la persona se siente obligada a representar, independientemente de si se identifica o no con su personaje.
Fíjate que dice obligada."

"Decía Sören Kierkegaard que la "decepción más común es no escoger o no poder ser uno mismo, pero la forma más profunda de decepción es escoger ser otro antes que uno mismo.

La Brújula interior. Álex Rovira. Ed. Empresa activa. Pg. 107/116


Res a dir. És evident que tots ens sentim més o menys obligats a seguir un guió, a seguir unes pautes. Deu ser pràcticament impossible viure totalment al marge de normes socials o de guions.

El que està clar, és que al menys, hem d'intentar ser conscients d'aquests guions, i triar el que volem seguir.

Com diu el llibre que he citat anteriorment: " Afortunadamente, los guiones de vida no están cerrados, sino que pueden ser modificados. Y lo que es más importante, ese cambio de guión se realiza cuando el nuevo guionista decides ser tú ". (pg.108).



18 de setembre de 2007

Vergonya

"Procura que el niño que fuiste no se avergüence nunca del adulto que eres"

"La Brújula interior". Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.90


L'altre dia, amb uns amics, parlàvem de nens: dels nostres, dels coneguts, dels nens que vam ser. I vam fer unes risses (sanes) comentant, que si aquest no para de tocar-se la "tita", que si l'altra a la que pot li ensenya la "patata" als amics, que si els de més enllà juguen a metges "jo t'ensenyo, tu em toques", etc...

Tamé hi ha altres temes que fan menys gràcia, com ara els nens que es van fent grans i encara no s'aguanten el pipí, els que peguen , els que diuen mentides, als que els peguen, els que no aprenen prou depressa, els que s'espanten fàcilment, etc...

Hi ha molts moments en la infantesa en que t'acaben fent creure que ets dolent, que t'hauries d'avergonyir de fer segons què, que no ho fas bé. I tot una mica barrejat i borrós t'acompanya mentre et vas fent gran.

Així que jo ampliaria la cita del començament afegint 2 frases: :

"Procura que el adulto que eres no consiga que un niño se avergüence de sí mismo"

"Procura que el adulto que eres no se avergüence del niño que fuiste"


Una abraçadeta de la Bruixoleta

16 de setembre de 2007

Victimitis

" Una de las principales causas de infelicidad que hay en el mundo es el secreto placer que a veces encontramos en sentirnos miserables. Como dice el chiste:
- ¿Por qué no sales y te diviertes, cariño?
- ¡Sabes perféctamente que nunca disfruto divirtiéndome! "

"La brújula interior. Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg. 72-74


13 de setembre de 2007

Experiència

" En cierta ocasión oí que entrevistaban a alguien que decía con orgullo y cierta arrgoancia: -tengo diez años de experiencia en este sector-. A lo que su inteligente y rápido entrevistador le dijo, una vez completada la entrevista y visto su currículum: -permítame que le rectifique: más que diez años de experiencia, usted tiene un año de experiencia repetido diez veces-. "



"La brújula interior". Álex Rovira . Ed. Empresa Activa. Pg.65


Pel que fa a l'entrevistador, és possible que només amb un CV i una entrevista, algú pugui concloure que un treballador que porta 10 anys fent una feina té, realment, la mateixa experiència que el primer any?
Això justifica el fet que els treballadors de més de 55 anys, que en porten 30 fent una tasca concreta en una empresa, són prescindibles i fàcilment substituïbles per algú que ha entrat fa un any.
Realment: el temps no serveix de res??? Què és el que es pot valorar a partir d'un CV??
Personalment, crec que l'entrevistador també és una mica arrogant...

11 de setembre de 2007

Depressió

" La Organización Mundial de la Salud, ha hecho público recientemente el sigüiente dato: la depresión es la primera causa de discapacidad en el mundo. (...) La OMS alerta de que los trastornos mentales se convertirán en breve en el principal problema de los países desarrollados o en vías de desarrollo. (...) Las causas de este incremento están motivadas, según las fuentes oficiales, por una ruptura de los hábitos sociales, donde predominan la soledad, la presión social y la angustia. Reptio y desgloso:

La soledad

La presión social

Y la angustia "

"La brújula interior." Álex Rovira. Ed. Empresa Activa.


Així dóncs què és exàctament allò que desenvolupem els països desenvolupats?

Una abraçada de la bruixoleta

8 de setembre de 2007

Guanyar-se la vida

"- Una frase perversa: Hem de guanyar-nos la vida (...) DIR QUE ENS HEM DE GUANYAR LA VIDA IMPLICA PARTIR DE LA PREMISA QUE LA VIDA ESTÀ PERDUDA (...) i si assumim la perversió d'aquesta frase tan socialment acceptada i molt escassament pensada, el millor que podem esperar de la nostra existència, el millor dels futurs imaginables, és recuperar quelcom que, en realitat, ens és consubstancial. (...) La meva proposta és que obrim els ulls i ens oblidem d'aquesta frase, ja que ... LA VIDA NO HA DE SER GUANYADA PERQUÈ ESTÀ GUANYADA DES DE QUE NAIXEM.

- Hi ha molts excel.lents professionals que...

...paguen...

...un preu excessívament alt...

...pel seu salari.

Quina paradoxa! "

- La vida no viscuda és una malaltia per la qual es pot morir ( Carl Gustav Jung)

- Hem guanyava la vida... però no la vivia". Una de les frases més freqüentment citades per malalts terminals, segons Elisabeth Kübler-Ross, la principal autoritat mundial sobre l'acompanyament a malalts terminals"


"La Brújula interior". Álex Rovira. Ed. Empresa Activa.

Estar al costat d'una persona al final de la seva vida i escoltar sovint que treballar "massa" no val la pena, és una experiència que he viscut personalment i que tinc molt present.

Potser perquè no era un consell, potser perquè no m'ho deien a mi, potser perquè eren laments que no tenien solució, potser perquè eren conlcusions finals, per primera vegada ho vaig processar seriosament. I ho tinc molt present.


És criteri de cada u decidir què vol dir treballar "massa", però sembla ser que al FINAL, no compensa.




LA BRUIXOLETA

No m'ha costat gens trobar el nom del blog. Estic llegint "La brújula interior" d'Àlex Rovira (per cert: molt recomanable), i el nom del blog ha aparegut.

Una brúixola: dóna voltes i voltes buscant i buscant i sempre, al final, troba el que busca.

El nom: recorda al de "bruixa" . M'agraden les bruixes. Dones misterioses, que tenen uns coneixements diferents als de la resta de la gent. La idea de la dona curandera, solitària, que viu enmig del bosc, en una caseta de fusta, plena de pocions, d'herbes.... algú que es comunica amb els animals, la natura.... I que viu al marge de lo convencional. M'agrada.

Així que brúixola + bruixa+ que ho havia de posar en diminutiu o el nom ja estava agafat = la bruixoleta.

COMENÇANT...

Si ara mateix (repeteixo: ara mateix) algú em preguntés si sóc feliç, no dubtaria en respondre: sí.

Això ja fa un temps que em passa. (toco fusta). Estic en un bon moment.

Tinc ganes de coneixe'm millor. Com que passo un bon moment, penso que puc millorar molts aspectes de mi mateixa (estic positiva).

Per això ja fa un temps que tinc ganes d'anar a la consulta d'un psicòleg, o un psiquiatra, o un coach, o un mestre espiritual, o.... en definitiva, algú que m'ajudi en les meves ganes de... quina seria la frase perfecta?.... potser la que es més fàcil d'entendre: ganes d' autocreixement

Quan ho comento als amics o familiars, es sorprenen i corren a dir-me que no em cal un psicòleg. No??? a mi em sembla que sí (això d'entrada ja hauria de ser suficient).
Quan no et trobes bé, en un sentit emocional, és una bona opció que un psicòleg (o algun terapeuta) t'ajudi a aprendre a estar millor. Però quan passes per un bon moment, un terapeuta és fantàstic perquè ja d'entrada ets optimista a l'hora de pensar que en pots treure molt de profit.

Ja fa anys que m'agrada llegir llibres de psicologia, de creixement personal, de salut etc.... I m'ha semblat que un blog és un bon lloc per aprofundir-ne o ordenar-ne els continguts, i de passada compartir coneixements, pensaments, experiències i demés , amb tothom que en tingui ganes.

Una abraçada de benvinguda